Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Austràlia - Un nou viatge

L’arca de Noé australiana V – Pot causar sensació desagradable – Una peculiaritat

Publicat el 23 de març de 2008 per rginer

Aquest animaló el podem veure arreu del món, encara que en aquest continent n’hi han que són diferents i únics. Alguns fins i tot poden desprendre una espècie d’escopinada i ja pots córrer a l’hospital.

Les dones sempre fem ús del W.C. moltes vegades; només cal veure les cues en els llocs públics. Dones viatgeres: Heu de saber que  Austràlia és el país del món on es troben els WC més nets, grans, polits, i en els llocs més oportuns. D’això no en tinc cap dubte.
Ara bé, pots trobar-te amb sorpreses; sobretot si utilitzes els WC ‘sostenibles’ de les zones salvatges, o de l’outback, o d’aquells llocs remots on quasi no hi trobes a ningú, excepte els animals.
A Kakadu, Northern Territory, Outback, una part d’aquest continent ara protegit, i a unes tres hores en cotxe desde Darwin i d’una bellesa inqüestionable com ja he explicat en altres posts. Abans de començar la caminada per Nourlangie faig ús del WC del parc. Vaig  tirar de la cadena de l’aigua, i l’ensurt va ser majúscul; nedant de forma compulsiva per l’aigua que fluia per la tassa del vàter, una granota em mirava amb ulls sorpresos o agraïnt per haver fet córrer l’aigua; no ho sabré mai.
Jo sí que sé, que el xiscle primer, i el mal de panxa de tant de riure després, van fer història.
La granota ja hi era abans que jo en fés ús del WC. La vaig fotografiar quan ja s’havia banyat i era a punt de sortir.
I si m’hagués escopit ????

Volar

Publicat el 14 de març de 2008 per rginer

Mentres anava caminant per les muntanyes de Tasmània, deixant enrera el llac Dove i Cradle Mountain, anava seguint amb la mirada el vol d’una àliga i immediatament vaig recordar un dels vols més impresionants que he fet mai, més ben dit, el millor, perque durant dues hores les emocions van ser continuades. I va ser també en aquesta illa.

Fins ara només he escrit i explicat les meves sensacions caminant per el bosc, les muntanyes,  la fauna, però sorprenentment en una illa estant, no havia dit res del  mar.
Molt breument, encara que hi ha matèria per anar explicant. Tenía una excursió programada en avioneta, aterrar en un indret anomenat Melaleuca, caminar per la zona i navegar per el riu. Es va cancel.lar per mal temps. Aquesta és una de les dificultats de l’illa; la variabilitat del temps; les tempestes; els forts vents.
Però tot parlant amb l’altra gent, dues persones més, ens ho vam organitzar per fer un vol desde Hobart en helicopter, sense aterratges. Per un preu bastant  més barat que un televisor d’aquests de pantalla gran, vaig experimentar un vol, que segurament mai més podré fer. Jo continuaré amb la meva tele de fa quasi vint anys i que encara funciona. Una bona inversió !
Vam volar direcció Est per sobre el llac Pedder ( icona en la lluita dels verds, ja que el govern conservador va construir una hidrolèctrica i arran d’aquest fet, els grups defensors de l’illa van aconseguir salvar més de la meitat del territori d’altres agressions ). Els boscos es veien innacessibles.  Tota la zona és el South West National Park, patrimoni mundial; tot natura, cap indici de civilització ni tecnologies. Després de passar per unes zones de forts vents, vam arribar a la costa tot entrant per port Davey i el pilot, un xicot jove d’origen japonès, sobrevolava , com una àliga, molt a prop de la costa i les entrades del mar dins la terra fins a Bathurst Harbour, prop de Melaleuca.

Continuem el vol costejant indrets impensables d’arribar-hi si no és amb aquest aparell volador, navegant, o caminant per un únic camí existent, però molt més extens i llarg del que estic fent.  Amb la meva petita càmera vaig anar fent fotografíes i encara estic sorpresa de la qualitat. 

 Són tants els rius que porten aigua de les muntanyes fins a les platges verges i a la costa sud que se’m fa impossible de fer-ne un recompte, però les vistes dels rius tot just al costat de les platges en mig d’una vegetació que segueix creixent, vivint, morint i donant vida a la terra desde fa milers d’anys, difícilment les podré oblidar.
La fotografia correspòn a Window Pane Bay, abans d’arribar al South West Cape, on es pot veure el petit riu que porta les aigües del Mount Melaleuca fins l’oceà del sud.
Torno a la realitat, i la caminada segueix, una mica fatigosa, ja que el camí es costerut, però en Steve decideix, encertadament, una paradeta per fer un mos i intercanviar impresions.

L’arca de Noé australiana IV

Publicat el 9 de març de 2008 per rginer

El pademelon de Tasmània: Nom curiós per un petit cangur, encara que es creu que prové de la llengua dels aborígens. És el més petit de les sis espècies de cangurs que existeixen avui a Austràlia. Al continent la seva extinció va ser deguda als guineus que es van multiplicar i que van ser introduïts per els anglesos. Van ser els seus depredadors.

A Tasmània n’hi ha  moltíssims; són herbívors, de pota i cua curtes, per poder moure’s amb facilitat i rapidesa dins les vegetacions dels boscos. Els mascles són grandots; pesen uns 12 kgs i les femelles més petites, amb un pes de 3.9 kgs. Són solitaris i quan surten dels boscos per menjar, no s’allunyen més de cent metres enfora.
El ‘tigre de Tasmània’, avui extingit, va ser el seu més gran depredador. Avui ho és el dimoni, les àligues i les serps.
La seva pell és molt ben valorada. Ténen bastant més pel que els seus cosins germans del continent; aquí fa més fred. La seva carn és molt gustosa i bona de menjar.
Em sembla que dins la motxilla, tenim carn de pademelon envasada !
La fotografía m’agrada molt; serà perque són uns animals bufons i fan companyia quan camines per llocs desconeguts.
Era una femella i tot just quan vam començar a caminar, va aparèixer del sotabosc.

Punt de partida – Comença la travessa

Publicat el 8 de març de 2008 per rginer

Hem arribat a Ronnie Creek. Baixem del cotxe i en Steve ens dona unes primeres instruccions. No hem anat al llac Dove, ja que el camí desde allí és més costerut i difícil per arribar a Barn Bluff que es troba a una mitja hora, i anirem caminant donant la volta al peu de Cradle Mountain; imponent. Em va recordar al nostre Encantats. En aquest moment tenim la muntanya tot just davant nostre. 

Fins arribar a Waterfall Valley Hut, fí de la primera jornada, hem de salvar un desnivell de 380 metres. No hi ha pressa i sembla que el bon temps ens acompanyarà.
Hem de preveure unes sis hores. Si el paisatge és el mateix que tenim ara, se’m faran curtes. No, en Steve em diu que és canviant, diferent, natura en estat pur.
Ens avisa que trobarem animals; wallabies, pademelons ( petits cangurs), wombats, possums, ocells, dimonis i …. serps. Hem d’anar en compte amb una serp anomenada ‘tiger’. És molt verinosa, però no ha mossegat a cap humà, si no ha estat atacada. Si la veiem, més val no apropar-se i seguir el nostre camí.

Ens repartim tota la intendència. Els australians també ténen una deria amb la ‘quarantine’ i no pots entrar cap tipus de menjar fresc a l’illa ni al continent. El menjar serà, doncs, tot envasat, però sorprenentment pesa poc. En les cabanes on dormirem hi han fogons per escalfar el menjar. No hi han llits fets; lliteres on hi poses el sac de dormir que portes; lavabos que et recomanen de fer servir. Llar de foc. Aigua calenta. També hi han zones d’acampada. Tinc ja curiositat en conèixer aquestes cabanes.

Haig de dir que es pot fer aquesta travessa en altres condicions, per els d’economia potent; guia privat; portadors; cabanes amb totes les facilitats; res de menjars envasats. Amb la meva economia, més aviat minça, no m’ho puc permetre i a més, si ho pogués pagar, tampoc ho faria.
Ja m’està més que bé el que m’ofereixen i a més el grup és petit, i el guía molt competent .  A mí m’interessa mirar, respirar, fixar-m’hi en qualsevol petita cosa que pugui trobar pel camí, embadalir-me davant una muntanya especial o un rierol amagat, quedar-me al costat d’algun dels animals que de ben segur trobaré
(excepte la serp tigre ….. ) i  observar, fotografiar.
Comencem a caminar i aviat ja tenim un company, el pademelon, els petits cangurs que només pots veure a Tasmània. En un altre post us en faré cinc cèntims amb la fotografía que li vaig fer. Em sembla que l’arca de Noé australiana cada vegada tindrà menys espai !
La fotografia correspón el començament de la travessa per els camins estrets dins d’un bosc impresionant amb uns arbres imponents, vells. Són els anomenats  King Billy pine tree i el Pencil Pine. Els trobes a partir dels 600 metres d’altitud i poden arribar a una alçada de 40 metres, però el que més t’impresiona és que ténen entre 500 a 1000 anys !!!!  A Tasmània, en aquest Parc en trobes de totes les edats, mides i formes.
Aviat  veurem Cradle Mountain i el llac Dove. 
Els rierols t’envolten i qualsevol motiu, sigui un insecte, una molsa exhuberant, uns líquens coloristes, arbres amb les branques trencades per els llamps, és captat per la meva petita càmera. No m’hi puc resistir.

Una escletxa de cel blau

Publicat el 6 de març de 2008 per rginer

Tot a punt per començar la travessa per les muntanyes de Tasmània. Aquests últims díes, el cel ha estat ennuvolat, ha nevat, glaçat i la sortida s’ha ajornat.

Avui el sol entrava per les escletxes entre els núvols blancs. Fins ara tot era de color gris, però per a mí Cradle Mountain era lluminós.
Vaig per el caminet al lloc d’encontre amb la resta de la gent per esmorzar. La parella de Suïssa ja hi són; puntualitat helvètica i primera sorpresa; són del Kanton St. Gallen, d’un poble anomenat Unterwasser. No m’ho puc creure ! Ja tinc tema de conversa.
Conec el poble. L’any 1956 em van fer el meu primer passeport, de nena i vaig viatjar amb tren a Suïssa per una estada de tres setmanes a Unterwasser.

Arriba la resta del grupet i el guía, en Steve ( sempre m’ha agradat aquest nom anglès ). Ens repartim la intendència, els sacs de dormir, dins les motxil.les i entrem al pub a esmorzar. En Steve és el portador principal.

Complet, potent, boníssim. Fruites fresques, salsitxes, seques, ioghurts, formatges de Tasmània i cafè, sorprenentment bò.
El dia és esplèndid; ja ho he dit, però a la llunyania ja es poden veure uns núvols que ens poden portar novament pluja o  neu. Malament.
Un parell de cangurs i dos possums són a prop nostre quan comencem a caminar fins a l’entrada de l’oficina del Parc on un autobús llençadora ens portarà fins a Ronnie Creek.
L’any 1953 només van fer aquest camí unes mil persones i l’any 2004 el nombre de persones va augmentar a 9.000 !! És a partir d’aquest moment que aquest camí ja no es pot fer amb total llibertat, és a dir, sense avisar a l’oficina del Parc Nacional de Cradle Mountain-Lake St Claire de 1.262 km2 d’extensió, on es troba el Mount Ossa , 1617 mts,  el pic més alt de l’illa i el llac Saint Claire, el més profund d’Austràlia, 200 metres. 7 díes de cada 10 plou !
 Vaig llegir en un article, abans de sortir de Barcelona:
‘Si teniu oportunitat d’anar a Tasmània, fugiu de les Ciutats i els pobles, disfruteu d’una natura única en el món, on el temps no existeix’.
En Steve és un xicot jove, simpàtic  i molt xerraire. No és nadiu de Tasmània; ha vingut desde Alice Springs, la Ciutat del desert, del centre del continent; quin contrast ! Ell, però, diu que viu  molt feliç a  Cradle Mountain i em va explicar que tot just començar la seva feina com a guarda del Parc es va perdre i van trigar tres díes a trobar-lo !!!!
Tenim un guía expert; començo la travessa amb una il.lusió encomanadíssa.
La fotografia la vaig fer de camí a l’entrada del Parc. ‘Pencil Pine waterfalls’. Hi han dos tipus de pins en aquestes muntanyes, el ‘pencil pine’ i el ‘King Billy’. En Steve ja m’ha dit que em donarà tot tipus d’explicacions.

Overland Track -Travessar camins a peu – Tasmània

El problema de no tenir temps és saber que tens una oportunitat de fer un camí de quasi 65 kms en plena natura, cinc o sis díes caminant, però que no el pots fer, perque els díes s’han acabat i has de començar el viatge de retorn a casa, més de 22 hores de vol. Però quan això passa, no m’amoïna; aprofito el temps, cada moment, cada instant, i m’endinso en els llocs intensament. Faig un ‘tastet’ del que és aquest camí i en la meva imaginació començo a caminar aquests 65 kms que em separen del llac Dove a Cradle Mountain fins el Llac Saint Claire.

Després una vegada sóc a casa i llegint els meus apunts, mirant les fotografíes, cercant informació i referències, penso que és un viatge de cinc díes, caminant, envoltada d’una natura que impresiona i com ja he dit en un altre post, on l’ésser humà no ha posat la seva petjada per especular.
He fet aquest camí, en el meu món imaginari,  i ara hauré de fer viure les impresions d’aquesta llarga caminada per etapes, i sobretot la preparació, que és molt important.

”””Com arribar-hi; fer la reserva; organitzar el recorregut; cabana o tenda; intendència; fer la travessa individualment juntament amb altres persones o amb guíes; material; averiguar si els camins són molt costeruts; si plourà o no. Preparar un viatge o una excursió de muntanya és tota una litúrgia. Quan ja ho tens decidit, comencen els preparatius i ja ets a punt de  marxa.

De moment ja sóc a Cradle Mountain, a la cabana d’al.lotjament reservada, i a punt de sortir per els caminets fins la entrada del parc on s’ha de fer l’inscripció, pagar les taxes d’entrada al parc i els serveis del recorregut. Tinc el plànol entre les meves mans, i vaig fent el recorregut. Assenyalo els llocs que em semblen interessants.
He tingut sort de poder confirmar la meva inscripció, ja que el Parc té un nombre màxim de persones per fer aquest camí i seré amb un petit grup de gent jove d’Adelaide i una parella de Nova Zelanda i una altra de Suïssa acompanyats per un guía. Crec que és el millor i més segur, i sobretot caminar amb una persona experta i conexeidora de qualsevol racó del Parc.
És cert que tant a Tasmània com al continent, són veritablement una mica neurastènics pel que fa a les normes i prevenció de la natura.
Recordo a l’Illa Kangaroo a la platja dita ‘ Bay of the Seals’, que només podíem apropar-nos als lleons marins que eren a les platges a set metres de distància, ni un centímetre menys …. jo m’hi vaig apropar fins, crec, cinc metres i el xiulet d’un guarda erm va cridar l’atenció ! Entenc que cuidin el medi ambient, i que els animals estiguin protegits, però de vegades ….. em sentia com una persona vigilada i presonera.
Ja tinc els diners a punt per pagar les taxes per fer la travessa ( 150 dòlars austraians ) i  que ajuden per el manteniment d’aquest immens parc de Cradle Mountain.
Sobre el llit he anat posant tot el que crec hi hauría de ser dins la motxilla. Sempre practico aquest sistema, perque una vegada és tot sobre el llit faig una tria i deixo el que és inútil o no en tinc cap necessitat, i per eliminació, em queda una motxilla bona de carregar, amb no gaire pes, que per la meva edat és important.
El fet d’anar amb un grupet acompanyat de guía, m’estalvia de portar el fogó de gas, el sac de dormir i la intendència. És a dir, faré de portadora, però tot està ja calculat.
Ja és de nit i surto de la cabana per anar a fer un mos al pub de l’hotel que és més barat.Els pademelons i els wombats i suposo que algún dimoni i també el possum estàn ja corrent entre els arbres, però jo segueixo les llumetes que són al costat del caminet de fusta i que em porta fins el pub. Fa fred, gela més aviat, i el foc del menjador s’agraeix. Una bona sopa, ben calenta i una pizza de salmó d’aquest mar tant fred de l’illa i a les nou del vespre ja sóc al llit. A la cabana no hi ha ni televisió, ni telèfon; només un telèfon d’emergència al costat de la porta d’entrada. Silenci absolut. Faig una última ullada a les instruccions i recomanacions per fer aquesta travessa a peu per un dels llocs més impresionants i bonics de l’illa.
Demà començarem el recorregut i estic nerviosa. Primera etapa : ‘Visitor Centre Cradle Mountain National Park’ fins a ‘ Waterfall Valley Hut”.
10 kms – 6 hores – Desnivell: Comencem a 900 m, pugem fins a 1.200 m i baixem a 1.000 metres. 
La foto correspón a una servidora, sentada al costat de la llar de foc ( de gas ) estudiant i llegint el que em puc trobar pel camí.

””’

‘Taz’ El dimoni de Tasmània

Vaig arribar a Tasmània a finals del mes d’octubre 2007. L’aeroport de Hobart, la segona Ciutat més antiga d’Austràlia després de Sydney, és petit i en pocs minuts ja pots entrar a l’hotel reservat. Tasmània evoca lloc tenebrós, amb perill, mar enfurismat, vent, fred, foscor i per damunt de tot, ‘ el dimoni de Tasmània’ !

I que lluny de la realitat ! És una illa preciosa; colorista amb milers de flors arreu; amb boscos verges; una natura exhuberant; unes costes i penyassegats amb accessos difícils, quasi impossibles; les cases de les ciutats són boniques i totes amb uns jardins cuidats que les envolten i un mamífer tímid i petit que es passeja per les nits cercant menjar.

Però parlem del dimoni, més conegut mundialment per ‘Taz’ dels dibuixos de Lonely Tunes com un diable salvatge i ferotge i que avui està en perill d’extinció, per culpa d’una afecció facial cancerígena que van començar a detectar l’any 1996.
Molts investigadors estàn lluitant per trobar el remei i un 70% pateix aquest mal.
Per aquest motiu, els que estàn en bona salut, són vigilats i en uns parcs especials els cuiden per preservar aquest mamífer carnivor únic al món i que només pots veure en aquesta illa.

”””””””’Al Featherdale Wildlifepark de Sydney en ténen alguns, i en els parcs nacionals de Tasmània on estàn molt protegits, vigilats i viuen en total llibertat en les grans extensions boscoses d’aquests parcs.

Vaig anar a un parc-refugi  a Richmond, un poblet petit prop de Hobart, i aquí teniu la fotografia; res a veure amb el ‘Taz’ dels dibuixos animats !! Els agrada molt prendre el sol, així de tranquils. Però la veritable experiència la vaig viure a Cradle Mountain, al bosc, al seu habitat. Una nit es va organitzar una excursió per el bosc per veure i escoltar els animals nocturns. Perque estàvem avisats, però en escoltar els grunyits del petit dimoni, em van agafar ganes de córrer i desaparèixer ! És increïble el crit tant ferotge que ténen i no és gens rar que els anglesos quan van arribar a l’illa i en escoltar aquests grunyits el van batejar com el ‘dimoni’ !
Són carronyaires i mengen tot el que troben per els boscos; els netegen. És tímid i un bon jan. No sap caçar, i la seva velocitat no passa dels 10 kms/hora. Els mascles pesen entre 10 a 12 kgs i les femelles entre 6 i 8 kgs. Surten de nit per cercar la carronya que els altres animals deixen i poden caminar entre 8 i 10 kms cada nit.

No el vaig veure mai durant el dia. Només em queda el record de veure’l en la foscor de la nit, plovent i sentir la por d’un crit ferotge fet per un petit mamífer que gràcies al seu grunyit, espanta a qualsevol enemic que vulgui atacar-lo.


hi podeu trobar més informació del dimoni i us recomano d’escoltar una grabació del seu grunyit i veure un petit video.
És d’admirar com tothom implicat en la defensa de la natura de Tasmània lluiten per guanyar la batalla d’aquest càncer facial que ha fet disminuïr de forma alarmant la població d’aquest mamífer tant vergonyós, tímid i simpàtic.



”””””””’

L’arca de Noé australiana III

En S. havia portat una figureta de ceràmica d’un animaló que mai vaig saber d’on era.

El teníem en un prestatge de petits records de viatges i ara que hi penso, tampoc mai vaig preguntar-li què dimonis era aquest animal molçut, grassonet, de pota curta.
La resposta la vaig trobar a Austràlia ! És un wombat, marsupial australià, i un animal molt emblemàtic. El vaig conèixer al Featherdale Wildlife Park a Sydney i posteriorment en llibertat a Cradle Mountain a Tasmània.
És molt musculós, d’un metre de llargada i un pes entre 20 a 35 kgs. És herbívor i té un metabolisme lentíssim, tant, que la digestió li dura 14 díes ! Però això li permet de sobreviure fàcilment. Sembla que tingui un caminar lent, és cert, però quan olora el perill, sobretot dels mamífers carnívors, els seus pitjors enemics, el gos dingo i el dimoni de Tasmània, pot arribar a una velocitat de 40 kms / hora !!
A Tasmània els vaig veure sovintejant la cabana on dormia, sempre menjant o també quan passejava per els boscos, de sobte sortíen al camí per tornar al seu cau.
Els wombats de Tasmània ténen més pel que els seus cosins del continent, ja que fa més fred.
No surten gaire durant el dia, però en aquests indrets inhòspits d’aquesta illa, és molt habitual de veure’ls. Cada matí, en sortir de la cabana per anar a esmorzar, sempre em trobava el meu amic wombat i un pademelon, nom dels cangurs més petits, i originaris de l’illa de Tasmània.
La fotografia la vaig fer tot just al costat del camí; primer no em vaig apropar; després en veure que no em feia cas, m’hi vaig anar apropant poc a poc, fins poder seure al seu costat tranquil.lament.
Un goig inoblidable !

”””null”””

Melbourne

Vaig arribar a Melbourne un matí de primavera. El vol desde Adelaide va ser curt, si tenim en compte les grans distàncies d’aquest continent ! El trajecte desde l’aeroport tampoc va ser llarg i immediatament vaig copsar una Ciutat diferent de Sydney. Ordenada, més europea, espais oberts. No sé si els passa als visitants que arriben per primera vegada a Melbourne; és una ciutat armoniosa, mig europea, mig americana, però en el fons molt australiana; una fusió de les diferents cultures que hi viuen i l’han anat transformant. Els seus habitants són oberts, irònics, amants de la cultura i els espais oberts per practicar l’esport, i també dels racons en silenci. És una Ciutat on igual pots veure una escultura de Sant Jordi, o de Jeanne d’Arc, de la reina Victòria d’Anglaterra, i també estudiants amb uniforme, que només els anglesos s’atreveixen a fer-lis portar als seus fills; i els tramvies que inunden els carrers; i parcs oberts i amables; i el riu Yarra creuant la Ciutat.

El dia de la meva arribada ja havia començat el ‘Melbourne Intl’ Arts Festival’. En un semàfor en vermell, mirant per la finestra del taxi, llegeixo la cartellera del festival del dia 26 d’octubre 2007:
‘ Hamlet’s prologue without words’ – Àlex Rigola, director – Teatre Lliure Barcelona !!

L’any 1956 van organitzar els Jocs Olímpics i al mateix centre de la ciutat es poden veure les instal.lacions, sobretot un estadi molt gran, ara el seu camp de cricket.
Perque no us penseu pas que l’esport nacional sigui el rugby, o la natació o la vela; l’esport per excel.lència, el més admirat, el més seguit, on es poden passar hores i hores davant la tele o en el mateix estadi, és el cricket !
Melbourne és la capita del rugby australià i quasi sempre guanyen. Se’ns oblida que Melbourne va ser la Ciutat més important d’Austràlia fins fa ben poc. Sydney és ara el centre econòmic, artístic i social del continent.


””””””””””””Sydney ha estat i és una ciutat alegre, animada; Melbourne té la fama de no ser-ho, encara que a mí no m’ho va semblar. Em vaig solidaritzar immediatament amb aquesta ciutat, perque com a barcelonina m’hi vaig sentir identificada. Un xicot a l’hotel em va explicar els acudits que els de Sydney es van inventar per carregar contra la manca de vida nocturna de Melbourne: ‘ Tens fills ?. Sí, dos vius i un a Melbourne’ …..

El tràfic a la Ciutat és complicat per els tramvíes; sobretot quan has de creuar els carrers. Com en aquest continent es circula per l’esquerra, has de vigilar molt de no patir un atropellament.
Per el visitant recomano agafar el tramvia de circumvalació; és gratuït i fa una volta com el ‘nostre antic 39’. Aquests tramvíes són vells, entranyables i molt adients per veure el centre de la ciutat.
Per conèixer bé la història d’aquesta ciutat i del continent, el millor és visitar el Museu de la Immigració, ubicat en un edifici antic de duanes, per sobre del riu Yarra. És molt interessant de veure tot el que va passar durant l’entrada massiva d’immigrants durant la dècada dels anys 1950.
Per exemple, un bitllet d’avió d’anada i tornada desde Austràlia a Europa els costava el mateix preu que una casa de tres dormitoris a les afores de Melbourne o Sydney ! Després de l’any 1954 els preus dels bitllets van començar a baixar amb els nous avions Super Constellation.
Però fer el viatge en barco significava un ‘creuer marítim’ de cinc setmanes desde Europa. Van ser milions de persones que van arribar al continent i a Melbourne es va concentrar una comunitat grega, irlandesa, libanesa, albanesa i italiana molt important.

És una ciutat per passejar i badar; per seure en un dels nombrosos parcs; per passejar per la vora del riu Yarra; per anar al Queen Victoria Market i copsar l’ambient i poder veure la de mercaderíes que pots trobar-hi; per anar al teatre; per seure a la Federation Square amb el seu imponent centre cívic, un conjunt d’edificis culturals moderns amb un amfiteatre per espectacles a l’aire de lliure per a més de 15.000 persones, i sentir-te una mica ciutadana de Melbourne; anar a un restaurant vietnamita al barri de Richmond; fer el xafarder als centres comercials Myer o David Jones; dels carrers Collins on hi pots trobar pubs, restaurants i cafès i un ambient molt i molt multicultural; entrar a l’edifici de Correus ( jo tinc una manía exagerada per badar dins els edificis de correus … ).
Només vaig ser tres nits a Melbourne. El meu proper destí era Tasmània, però vaig tenir temps d’anar visitar als nostres amics corresponsals de Vilaweb en Josep i la Maria Antònia. També va venir en Joaquim i amb ells em vaig sentir com a casa.
Les converses van ser llargues, emotives, interessants.

Em va agradar molt el centre cívic de la Federation Square i he decidit penjar aquesta fotografia. No és, potser, la més ‘turística’ de la Ciutat. És el punt de trobada cultural i social de la ciutat, tot just per damunt del riu Yarra, i al costat de l’estació de Flinders Street i els teatres, auditori i òpera. En aquest espai és on bull la cultura, les arts, la música, l’esport, aquest és ‘el lloc’, encara que la seva construcció, arrel d’un concurs que va guanyar el Lab Arquitecture l’any 1977, va ser molt i molt controvertida. Encara avui es discuteix la seva validesa com edificis amb alguna vàlua arquitectònica i utilitat. Vaig assistir com a espectadora muda, a una discussió entre ciutadans de Melbourne si aquest projecte va ser el millor o és un nyap construït al bell mig de la Ciutat. Empat tècnic, al final de la discussió …….
Personalment, m’agrada molt i penso que els espais estàn molt ben aprofitats.

””””””

Aborígens : La generació perduda

Aquesta setmana el Parlament d’Austràlia ferà, per fí, una declaració institucional demanant perdó al poble Aborígen, per a totes les injustícies que han patit, sobretot, a tots els infants anomenats ‘generació perduda’ i que van ser robats a les seves famílies per ‘integrar-los’ en la societat occidental durant un llarg període, de 1885 a 1975.

‘No existeix un dolor més inconsolable al món que la pèrdua de la terra on vas nèixer’.  Eurípides, 431 AC


El nostre Vilaweb a Melbourne ja ens informa puntualment de tots els temes interessants del continent, i en aquest cas he llegit els diaris que ens facilita per poder donar-li a la noticia una altra dimensió.

””’Hi ha milers d’informes dins l’arxiu de la Comisió per als Drets Humans, però davant d’una evidència tant i tant clara, fins aquest any 2008, el Govern d’Austràlia no demanarà el perdó que s’ha demanat insistentment. Aquesta va ser una de les promeses electorals del nou primer ministre Mr Kevin Rudd.


En l’informe de les investigacions es pot llegir : ‘ Els infants se’ls va dir que no eren estimats per els seus pares, que eren nens rebutjats, o que els seus pares havíen mort, quan tot era una gran mentida.’
‘Tots els infants que coneixíen el seu origen, se’ls deia amb crueltat manifesta, que el seu pare era un alcohòlic i la seva mare una prostituta, i no els cuidaven ni els desitjaven. Ens posàven la por al cos, quan ens deien que probablement nosaltres també ens convertiríem en alcohòlics o prostitutes, ja que ho portàvem en els nostres gens; per això havíem d’estudiar i ser bons nois i noies i comportar-nos com els blancs que no teníen aquests vicis. Ens deien que ser mala gent, viciosos, poc treballadors, formava part de la nostra raça’.
‘Com ens podíem sentir orgullosos de ser aborígens si ens humiliàven dia rera dia ?’

He trobat un video molt ben realitzat. El dia 13 de febrer,  el Parlament australià demanarà el perdó institucional, i aleshores el penjaré en un nou post. La cançó és magnífica i la lletra colpidora. Faig un resum molt concís de la lletra:
‘ Aquesta història és real / No us diré mentides / Com les promeses que mai van acomplir/I com se’ns van emportar darrera una tanca com el bestiar/Ens van extendre la mà/Ens van ensenyar a llegir, escriure i resar/Van robar els infants/arrebassats del pit de la mare/És per el vostre futur/Se’ls van emportar/Ho havíem d’entendre/Rebríem tot el que els nostres pares no faríen/Us ensenyarem a viure i a comportar-vos/Però ens van humiliar/La meva mare plorant/el meu pare lluitant per recuperar els nens robats/Ens van separar de les nostres famílies/Noves famílies ens van adoptar/I encara que vam crèixer amb els blancs/ens sentíem molt sols/perque vivíem com a blancs/però els nostres sentiments eren negres/Però un dia els infants van tornar/els infants robats van tornar a la seva terra/el lloc on podíen comprendre les coses i la vida/tornar amb la mare/amb el pare/amb la germana/amb el germà/amb la gent/a la seva terra/tots els infants han tornat/Sí, jo també he tornat/.

La lletra i la cancó és  d’ Archie Roach i la canta magistralment. Ell va ser un nen ‘robat’. Ell va patir totes les injustícies.  En un proper post podreu escoltar-la.
Archie Roach és un cantant molt conegut i dels millors d’Austràlia, però, aquest continent és molt lluny i el que allí succeeix, passa desaparcebut per la resta del món.

Nosaltres encara tenim els nostres amics de Vilaweb a Merlbourne que ens informen, i gràcies a les seves notícies he tingut la oportunitat de seguir cercant i trobar en Archie Roach i la seva música.

La fotografía és del ‘Catholic News’ editat a Austràlia.

””’

L’Arca de Noé australiana II

Publicat el 9 de febrer de 2008 per rginer

En els recorreguts per els ‘rainforests’ no vaig veure cap casuari. Sí que en vaig trobar alguna serp pitó, i també el gooana, i per descomptat els cocodrils. I no parlem de les papallones, ocells i una espècie de gall dindi que va ser el més vist de tots !


Aquesta fotografia del ‘cassowary’ la vaig fer al petit zoo-refugi ‘Featherdale Wildlife Park’ a Sydney. Molt ben organitzat per a tots els que no podem ser ‘aventurers’ i volem conèixer els habitants d’aquesta Arca de Noé tant peculiar, i fins i tot, pots tocar-los ( els cangurs o els koales ), però sempre sota la mirada dels guardes.

La fotografia no és gaire bona, ja que el casuari es movia constantment. Però podeu veure les grapes i aquesta espècie de còrnia afilada al seu cap. En tinc una altra, que possiblement és millor, però és al darrera de  les reixes i no m’agrada veure aquest animal tant bonic en aquesta situació, sense llibertat, quan penso que el rainforest  és casa seva.

”’null”’

Rainforest – Bosc tropical

Publicat el 8 de febrer de 2008 per rginer

He fet una aturada en el meu viatge per Queensland, Austràlia, i la meva imaginació m’ha portat a Viêt Nam per celebrar el Têt – Any Nou Lunar – , a la meva manera. Continuem doncs viatjant per aquest continent tant llunyà: de les meravelles de la Barrera del Corall vaig entrar en diferents boscos tropicals no gaire lluny de Cairns.

El més famós, el més impresionant, el més valuós, és el bosc de Daintree, a més de 200 kms al nord de Cairns. Les distàncies i el temps manen a Austràlia i no va haver-hi més opció que visitar dos boscos ‘ Wooronooran Park’ i ‘ The Boulders’, al sud de Cairns, no més de cent kms.
Abans d’arribar-hi vam atravessar kilòmetres i kilòmetres de camps de canya de sucre i plataners, els veritables depredadors dels boscos. Al fons ja es veien les muntanyes i el Wooronooran Park.
El nostre guía era català, un xicot jove i em va explicar que a Cairns hi vivíen uns tres o quatre  catalans més. Li agradava la vida tranquil.la, comfortable de Cairns, encara que la calor de vegades era insoportable.

”””””’Però en aquest indret de Queensland tens dues opcions per refrescar-te, el mar o les piscines naturals dels rius dels boscos. Recordeu de mirar sempre que no hi hagi cap senyal de ‘prohibit banyar-se – cocodrils’ ……. ( a la platja o al bosc ).

Vam començar a caminar per el bosc i ho vaig agraïr. Mentre el grup de turistes anava marxant, jo em quedava al darrera fixant-me en tots els arbres, flors, plantes que veia al meu costat. El soroll de l’aigua del riu i les cascades, en mig del silenci i els cants de diferents ocells, van aconseguir que em quedés sentada sota un arbre, sense fer res, pensant. 

Aquests boscos fan reflexionar de com era la terra , quan el món era una massa uniforme, tota coberta de boscos i et preguntes  com és possible que aquest continent al separar-se, aquests boscos van continuar vivint fins avui sense patir les conseqüències dels canvis del clima i orientació, com va succeir en altres continents i terres del món.

M’han explicat que existeixen plantes, famílies completes, que només pots veure en els ‘rainforests’ d’aquest continent. L’any 1972 van començar a comprendre la importància  d’aquesta vegetació tant valuosa, quan misteriosament, el bestiar moria quan pasturava al sotabosc, on anys abans havíen fet les desforestacions per plantar-hi canya de sucre.. Després d’investigar  les morts del bestiar, va resultar que menjàven la llavor d’un arbre anomenat ‘ idiospermum australiense’, molt verinós. Va ser una troballa del tot inesperada, ja que aquest arbre’ Idiospermum’ es creia desaparegut de la terra cent milions d’anys abans !!!! Sobretot a Daintree, com també en els altres boscos de la mateixa zona de Queensland, la major part dels arbres i plantes en flor pertanyen als angiospermes que són la font de molts aliments en que tant els mamífers com l’ésser humà basen la seva subsistència.  Ni sóc botànica, ni biòloga, però estic segura que per els estudiosos aquests boscos han de ser un veritable tresor de saviesa on ténen encara molt per descobrir.

En els viatges i visites organitzades, com és habitual, el Govern de Queensland et recomana de no sortir dels camins assenyalats i si fas la visita individualment i vols recórrer els boscos has de demanar autorització i informar-te dels itineraris recomenats i sempre estar en contacte amb els guardes forestals.

En aquests boscos trobem un animal, novament, estrany per a nosaltres; el casuari o cassowary. És com un estrús, però té com un ganivet molt afilat al cap i les grapes són afilades i perilloses. No n’hi han gaires, però novament s’ha de fer cas del rètols; poden ser molt perillosos, corren molt i amb les grapes i  la còrnia del cap, poden obrir un cos humà en canal !
També es poden trobar cangurs que viuen amagats als arbres.

Penjo la fotografia del bosc que vaig veure; l’aigua, el color verd, tot el bosc …. un paradís on la natura és el totpoderós i mana.

”””””

Gran Barrera del Corall: Retorn a Cairns

Publicat el 27 de gener de 2008 per rginer

Seguint les normes, abans de les quatre de la tarda, salpem de Michaelmas Cay rumb a Cairns. Tornem a fer ‘l’estàtua’ i la tripulació fa el recompte de passatgers. Hi som tots.

Novament vaig recordar al matrimoni Thomas i Eileen Lonergan, de Baton Rouge, Nova Orleans que mai van tornar a terra, un dia del mes de gener de 1998. Aleshores no feien recomptes de la gent. Va ser tot molt misteriós, però sí que és veritat que no es pot sobreviure en un d’aquests illots i si fas l’intent de nedar i cercar un illot més gran, pots trobar-te amb zones d’aigües profondes on habiten els taurons i altres peixos perillosos.
Vaig estar mirant el mar, el color blau intens, l’illot fins que va desaparèixer de l’horitzó.

”””Barrera del Corall, 280.000 o potser 340.000 km2. Una extensió de 2.500 kms. Més gran que Itàlia o el Regne Unit. Encara ningú es posa d’acord on comença i on acaba, però penso que tots coincidiran en que és molt, molt gran. I sobretot, cal saber que és un habitat absolutament vital; és l’equivalent de l’oceà a la selva amazònica.

1.500 espècies de peixos; 400 tipus de coralls; 4.000 varietats de mol.luscs.
3.000 esculls separats; més de 600 illes i illots.
Per a mí es tracta d’un país, una unitat, un món que pertany al regne animal i que en certa manera l’envejo.
Però, hi ha alguna persona humana que sàpiga exactament el cens d’aquest país  ? Penso que ha de ser difícil de conèixer amb exactitut aquest món i els seus habitants i  caldria fer-ho, amb el perill del canvi climàtic tot just  a la volta de la cantonada per culpa dels invasors i colonitzadors: el món civilitzat i correcte.
Arribem a Cairns. Cansada, però amb una emoció mai viscuda d’haver pogut veure aquest país animal amb els meus propis ulls, ignorant totalment la gent sentada al meu costat.
Torno a l’hotel, a la civilització,  i començo a caminar per el Passeig Marítim i fent el xafarder abans d’arribar al ‘Bull Bar’ on m’espera un altre sopar, aquesta vegada probarem el ‘barramundi’ un peix deliciós.
La selva tropical, el rainforest, ens espera demà. 

”””

Passeig singular per la Ciutat submergida

Publicat el 25 de gener de 2008 per rginer

Encara sóc a Michaelmas Cay. He pujat a la llanxa que m’ha retornat al catamarà.

Després de menjar a bord, per cert un buffet deliciós, va ser el meu torn per pujar a una nau mig submergible, petita, on hi caben no més de 30 persones, sentades, no gaire còmodament.
Pels vidres, nets, transparents fent de finestres, el pilot va començar a fer moure aquesta nau mig submergible per els carrers i avingudes de corall.
No em podia creure tot el que veien els meus ulls. Coralls de colors brillants; bosquets d’anèmones ondulants en moviment continuu; peixos de colors i formes mai vistes, en el seu habitat, fora de les peixeres, dels documentals, dels aquàriums; cloïsses gegantes; estrelles de mar i sobretot em quedava embaladida mirant el reflex de la llum del sol filtrant-se i provocant un resplendor difícil d’oblidar.
La nau mig submergida anava navegant donant voltes per les cantonades i els carrers; vorejant precipicis i avencs.
La bellesa era tant absorbent que ni tan sols vaig recordar que portava la meva petita càmera.
Arribant ja al final del trajecte me’n recordo de la càmera i intento treure’n una imatge d’aquesta ciutat submergida.
És la única fotografia que vaig poder fer i sense ser una professional, penso que tinc un bon record.
Per els turistes i viatgers totalment inexperts en submarinisme, aquest artilugi de mig submarí, mig llanxa, és un gran invent que et permet poder passejar tranquil.lament per aquests carrers i avingudes i pensar en lo bonica que és la terra, el mar, la natura. Cal respectar-la i cuidar-la, sense cap mena de dubtes.

””’null””’

Aquàrium salvatge

Publicat el 20 de gener de 2008 per rginer

Per molts reportatges que hagis vist de la barrera del corall, o milers de fotografíes i revistes, penso que mai estàs preparat per veure aquesta meravella. Sobretot per a persones com jo, inexpertes en submarinisme. És com estar davant un aquàrium, però et pessigues a tú mateixa i te n’adones que tot allò és salvatge i natural. Pot semblar ridícul, però la diferència és notòria i abismal i una sensació de felicitat t’envaeix totalment.

Vaig pensar en la parella de joves que no van pujar al vaixell i ningú els va trobar en falta. Feien submarinisme, no el ‘snorkeling’, és a dir, simplement nedar i anar mirant al fons de pocs metres de profonditat. El xiulet del mariner-vigilant em va fer treure el cap i em vaig adonar que ja era hora de tornar al catamarà.
Els joves submarinistes estaríen encara submergits en aquest món únic on la mesura del temps segueix el seu camí i no compta.

La fotografia té trampa. És clar que no podia fer fotografies amb la meva càmera dins el mar, però en el meu arxiu del viatge a Viêt Nam n’he trobat una feta a l’aquàrium de  l’Institut Oceanogràfic de Nha Trang. Els ‘nemos’ sí que els vaig veure pel meu voltant, bé en vaig veure un, i la fotografia podía haver estat feta en aquells moments de glòria submarinista.
Per una persona absolutament negada per fer submarinisme, el sol fet de poder nedar amb les ulleres i el tub,  i fer moure les aletes, ja és tot un esdeveniment. No vaig veure cap tortuga, ni moltes espècies de peixos, però sí vaig poder copsar la bellesa dels coralls molt a prop meu i una munió dels seus habitants, petits i algún de gran. És el que té aquest turisme que pots tenir una oportunitat de fer allò que mai haguéssis pogut ni somiar. Molts dels passatgers del catamarà es van quedar a bord; d’altres els veritables experts submarinistes van anar mar endins i van fer unes bones immersions; d’altres senzillament es van quedar a la sorra blanca fent ‘bronze’ o pensant en l’entorn i els somniadors erem a l’aigua per copsar tot aquest món desconegut, encara que en petites dosis.
Continuarem amb aquesta ciutat submergida en un altre post.

”””’null”””’