Chào ông Viêt Nam

Els australians del sud s’enorgulleixen de ser l’únic territori en tot el continent que no va acollir convictes. És cert, però no del tot, ja que el senyor Edward Gibbon Wakefield, l’any 1830 va promoure una colònia planificada per homes i dones lliures que volguéssin marxar a Austràlia, però ell mateix era un convicte a la seva Anglaterra natal ! El seu plà no va funcionar, però el resultat va significar una nova colònia a l’ Austràlia Meridional i una Ciutat agradable com és Adelaide. Vaig passar dos díes en aquesta Ciutat; em va agradar; molts parcs, carrers amples, un centre comercial molt bonic, escultures al carrer, moltes esglèsies, edificis colonials bonics. Però el seu mercat majorista, obert a partir de les cinc del matí, em va recordar vells temps.
Reculem als anys 1962/1964. A casa era el costum que el sou guanyat s’entregava als pares per part meva i del meu germà. No hi havíen mai problemes quan havíem de menester diners (esporàdicament) per alguna sortida, comprar roba, sortir amb amics. Per guanyar alguns diners extres, un company de feina em va informar que podia treballar a l’antic mercat d’hortalisses i fruita del Born a Barcelona. Fet ! M’aixecava a 1/4 de 4 del matí i anava fins el carrer Muntaner a agafar el tramvia fins el Paral.lel. El trajecte de baixada per el carrer Muntaner era la meva ‘Formula 1’. La velocitat baixant el carrer era impresionant. Aquest carrer sempre m’agradarà; de muntanya a mar. Enllaçava amb el 29 fins el Born, on havia de ser puntualment a 2/4 de 5 del matí. Encara podia veure alguns noctàmbuls sortint dels llocs d’oci del Paral.lel. La meva feina era d’escrivent. Escrivia els albarans de les vendes dels pagesos que baixàven els seus productes al mercat i les compres dels minoristes.
Crec recordar que em pagàven prou bé, per hores, però no recordo la quantitat i la feina acabava a 1/4 de 9 del matí. Esmorzar necessari i gratificant, de forquilla i ganivet al bar de la cantonada i ràpidament al despatx on havia de ser a les 9 del matí i fer la jornada laboral de vuit hores.. No recordo ja els noms dels pagesos, però sí que arribàven del Maresme, El Prat, Gavà, Sant Climent. Els botiguers de les parades dels mercats o botigues de queviures de la Ciutat arribàven puntuals per comprar el millor producte. Discusions i una mica un ‘aire de borsa’ sí que existía. El batibull era immens. Era el començament d’un nou dia i per a mí tot una lliçó de la vida. Aquell mercat no era tant diferent de Les Halles a Paris o el Covent Garden de Londres. Vaig fer aquesta feina durant un any. 
Quan vaig entrar al mercat d’Adelaide, envoltada de verdures i hortalisses, em van fer recordar aquells vells temps. Evidentment és bastant diferent del Born, però l’atmòsfera, el batibull, les discusions, l’enrenou d’hortalisses era com un salt en el temps i molt proper als meus records de l’antic Born. No conec Mercabarna, però penso que la seva grandiositat no té res a veure amb el Born, i és natural. Som més gent, necessitem més espai i més comoditats, sobretot aparcaments, per poder fer tots els negocis. Ara, segur, que ja no necessiten una escrivent; la tecnologia ja ho fa tot i sense errors …..
La fotografia la vaig fer dins el mercat d’Adelaide. Per cert, recomano d’anar-hi per esmorzar, també és de forquilla i ganivet ! 

Aquest matí, he visitat una pàgina d’un diari important espanyol on pots entrar a diferents blocs escrits. En veure els noms he fet el corresponent ‘click’ per entrar-hi ja que el seu títol és ‘Uluru’. La curiositat de llegir el que una persona ha escrit havent visitat Uluru, la muntanya sagrada dels aborígens australians, 348 metres, en mig del desert, i destinació quasi obligada de tot viatger que s’endinsa per aquells deserts, m’ha interessat.
Senzillament ens mostra la fotografia que es va fer ell i el seu germà quan van arribar a dalt i es van despullar. El seu escrit només ens explica que la pujada va ser feixuga, que una vegada a dalt la vista era magnífica i que uns altres turistes que venien al darrera van somriure en veure als dos germans despullats. La fotografia ens els mostra amb una actitud diría jo de ‘gent triomfant’ ..
De cap de les maneres l’enuig em vé de veure dos homes despullats !!!! És el fet de la brometa, els comentaris, la supèrbia dels colonitzadors.
 
Austràlia, éssent un continent, un país absolutament inversemblant, meravellós, té moltes coses per avergonyir-se de la seva conducta envers els primers i únics habitants del continent que es van trobar quan els colonitzadors van arribar. Uluru és la seva muntanya sagrada, no un parc d’atraccions !
Precisament he estat llegint un article en el que s’explica com el poble Mutitjulu que viu al Northern Territory a les seves terres estàn patint un assetjament amb el mite del racisme i les violacions. Motiu: Fer-los fora de la seva terra, curiosament propietat legal dels Mutitjulu, perque en el seu territori trobem la mina d’urani més gran del món. El poder econòmic ‘globalitzat’ fa temps que s’ha posat en marxa.  Continuarà …..

Avui, però, vull retre homenatge a aquest poble, amb la fotografia d’Uluru que vaig fer ara fa un any, sense colonitzadors econòmics, polítics o turistes fent brometa. La fotografia de l’arxiu no és meva. Totes dues a la sortida de l’astre solar.

– Si volem ajudar a salvar el planeta, hem de menjar carn de cangur -. Així de clar ha parlat el Dr. George Wilson, President de ‘Australian Wildlife Services’. Amb una població de més de 30 mil.lions de cangurs ( els habitants d’Austràlia no arriben als 22 mil.lions ! ), aquests animalons de diferents espècies, fins a 60 i que viuen majoritàriament a Austràlia, no produeixen ni una mica de gas metà després de les seves digestions, perque el seu sistema digestiu és diferent de les vaques i ovelles, i els seus pets no polucionen l’ambient!  El gas metà produït per les flatulències dels bous, vaques, ovelles, cabres, és molt més potent que el diòxid de carboni que tant de mal fa en el medi ambient.

Com ja he dit hi han més de 60 espècies i poden viure en zones del tròpic, desert, bosc, muntanyes. Són herbívors i difícilment es poden tancar en un ranxo. Viuen en llibertat, sota control. Això sí, la ‘ Australian Senate Select Committee’ els protegeix i decideix la quantitat de cangurs que es poden matar. Bàsicament només es maten de quatre espècies; el cangur vermell, el cangur gris de l’est, el cangur gris de l’oest i algún wallaby que són més petits. L’any passat em van explicar que havíen donat llicència per matar fins a 7.000.000 de cangurs durant un any. Són caçadors professionals que es passen un parell de mesos fora de casa (en diferents époques de l’any) i els carnissers són els encarregats de transportar-los a les diferents Ciutats i pobles del continent. Em van explicar que van tenir problemes, perque no hi havíen ni suficients caçadors ni suficients carnissers, ja que la feina no és fàcil i han d’estar moltes setmanes fora de casa.

Per casualitat, cercant  una informació del Museu Marítim de la petita ciutat de Geraldton, a 1.000 kms al nord de Perth, vaig llegir una interessantíssima història de l’avalot en un vaixell holandés anomenat Batavia embarrancat a les Illes  Abrolhos l’any 1629. Vaig continuar la recerca dins la xarxa i va resultar una veritable explosió d’històries, notícies, coneixements. Exemples: Batavia, antic nom que els romans van posar als territoris del nord d’Europa on avui es troba Holanda; Batavia antic nom de la Ciutat de Jakarta; Batavia el nom d’un gran vaixell construït l’any 1628 que va pertànyer a la ‘Dutch East India Company’ la companyia holandesa més important en la comercialització i transport de les espècies; nom de la costa de l’est d’Austràlia ja que va ser aquest vaixell el primer en tocar terres australianes l’any 1629; l’avalot del Batavia que podem llegir en llibres i cròniques quan es vol aprofondir en la història de la ‘ruta de les espècies’. Resumint, penso que ha estat la paraula o el nom que més informació m’ha proporcionant cercant a la xarxa.
La fotografía correspòn a l’actual platja de Red Bluff Beach, prop de la població de Kalbarri de la que ja he explicat de la seva existència en el meu apunt anterior parlant dels estromatòlits. En aquesta platja van ser abandonats a la seva sort dos mariners del vaixell embarrancat Batavia, Wouter Looes i Jan Pelgrom i mai més es va saber res d’ells. És a dir, aquests dos homes van ser els primers occidentals en trepitjar i viure en terres australianes. Ho sabíen ?? No ho crec. El capità Cook cent anys després va deixar la bandera de la Union Jack clavadeta i Austràlia es va convertir en una conquesta més de l’imperi britànic. 

Richard Fortey, paleontòleg va manifestar: Quan et trobes davant els estromatòlits és com viatjar en el temps, i si el món sapigués apreciar les autèntiques meravelles, aquestes pedres seríen tan conegudes com les piràmides de Giza. El blocaire Balances Oktoberfest el propassat 11 de juny va escriure un apunt fantàstic relacionat amb els estromatòlits, ací , explicant perfectament la importància d’aquestes pedres que ja formàven part de la Terra fa només 3.500 mil.lions d’anys. Hi estic d’acord amb el blocaire amic i la seva proposta de fundar l’Esglèsia dels estromatòlits i organitzar peregrinacions a Shark Bay.

Perth és la capital de l’estat de Western Austràlia. Quan hi ets cal recordar per un moment que estàs a 6.000 kms de Sydney, 5.000 kms de Brisbane i 4.000 kms d’Alice Springs, la ciutat més propera, amb poquíssims pobles i cap ciutat. Quan comences el viatge de Perth fins a Shark Bay ( direcció nord ) no arribes a la primera ciutat amb semàfor passats els 1.000 kms. Durant el viatge, vuit hores en cotxe, et trobes amb tres o quatre cotxes i un enorme road train ( camió amb 5 o 6 remolcs ). Geraldton és la única població amb semàfors. Hi ha un petit museu marítim digne de ser visitat per conèixer una història, novament desconeguda, en la que un vaixell holandès, el ‘Batavia’ va arribar a aquestes costes l’any 1629 ( abans que el capità Cook arribés a Botany Bay-Sydney) i convertir-se en els primers occidentals que van trepitjar aquest continent. Però aquesta història mereix un altre apunt.

Ja fa un any que vaig viatjar a l’altra punta de món, a les antípodes. Un viatge molt llarg. De Barcelona a Londres, de Londres a Mumbai ( 11 hores ) i de Mumbai a Sydney ( 11 hores ). Després de les més de 22 hores de viatge, l’avió aterra a l’aeroport de Kingsford Smith de Sydney. En aquell instant no em vaig preguntar qui era el senyor Charles Kingsford Smith; només tenia ganes de trobar un llit. Díes després, quan vaig aterrar a Alice Springs, al desert, lluny de la costa, em vaig assebentar qui era aquest senyor. I torno a adonar-me que tot el que passa a Austràlia passa desapercebut. L’any 1929 tot el continent cercava un avioneta amb el nom de ‘Kookaburra’ que es va estavellar al desert mentres intentava trobar a un pilot perdut. Els pilots van morir i l’aviador aventurer perdut el van trobar dos díes més tard, viu:  Kingsford Smith va ser el millor pilot australià que mai ha tingut aquest continent. Va acumular més rècords que ningú en el món i va desafiar la natura d’una manera increïble. Després que el famós Charles Lindbergh, nordamericà, creués l’Atlàntic en un històric vol en solitari, Kingsford Smith es va convertir en el primer en creuar el Pacífic, molt més difícil i perillós, no només perque la distància era més llarga, sino perque les condicions de vol eren més dures, difícils i molt poc estudiades.
L’any 1928 Kingsford Smith es va enlairar en un petit avió, acompanyat de tres tripulants, de San Francisco amb la intenció d’aterrar a Brisbane via Honolulu i Fidji. La gent el va titllar de boig. Quan era a uns 900 kms de Hawai el seu petit avió un Fokker, fràgil, amb un revestiment de teixit, i amb un disseny tant senzill que ni tan sols els seients anàven clavats, es va endinsar sense saber-ho en una franja de turbulències meteorològiques brutals, conegudes com ‘zones de convergència intertropicals’ – núvols que van creixent i tempestes impresionants amb vents fortíssims. L’avió va començar a saltar com una pilota de goma, i per a ells tot era un misteri, ja que no teníen ni idea del que els podia passar. Van passar quatre hores quan van poder sortir d’aquestes turbulències i aleshores van veure que teníen poca benzina i no teníen ni idea de com arribar a Fiji – unes petites illes en un oceà immens -. Aquest és un dels molts perills en què es va trobar en Kingsford Smith, però va arribar a Brisbane. Mai no anava sol; sempre volava amb un copilot, i generalment un navegador i un operador de ràdio. Podem comparar doncs les gestes de Lindbergh i Kingsford, l’heroi, el famós, i el desconegut. Mentres Lindbergh no va fer cap més vol, Kingsford va seguir pilotant els seus avions sense parar i trencant rècords. Va ser el primer en creuar l’Atlàntic de l’est a l’oest, més difícil; el primer que va volar d’Austràlia a Nova Zelanda anada i tornada i el primer que va creuar el Pacífic en sentit contrari. També va batre rècords volant més ràpid que ningú d’Anglaterra fins a Austràlia.

Tasmània, aquesta illa lunyana, tenebrosa, desconeguda i que forma part d’Austràlia, amaga sorpreses de tota mena. Hobart, és la segona Ciutat més antiga, després de Sydney – fundada l’any 1804 – i la més gran de l’illa – 200.000 habitants –  i aquí van enviar els convictes ( 178 ) més perillosos – 262 habitants l’any 1804 -.  La regata Sydney-Hobart que es celebra tots els anys després del dia de Nadal és una de les més perilloses, però també una fita per qualsevol navegant. Els grups ecologistes van emergir amb força en aquesta illa i gràcies a les seves accions s’han salvat grans extensions de bosc, rius, costa, que avui podem trepitjar en estat pur. El dimoni de Tasmània, aquest animaló inofensiu i depredador, també ha estat un factor de tenebrisme de l’illa. Però, jo vaig ignorar tot aquest tenebrisme, en el meu viatge per aquelles terres i Tasmània ha estat i serà la perla del final de viatge.
Pots arribar-hi fàcilment desde Melbourne, per barco o avió. Jo vaig agafar l’avió i després d’un vol curt arribes al petit aeroport de Hobart. El millor és llogar un 4×4, no són cars i també et dona una llibertat de moviments per viatjar per l’illa. En uns minuts arribes a Hobart. Era dissabte. De seguida tens l’impresió de trobar-te en una petita ciutat situada en una badia fantàstica, quasi cap edifici alt, cases amb uns jardins i flors extraordinaris, els ports plens de velers, un port comercial i de pesca gran, important i uns edificis rehabilitats que li dónen un aire entre ‘fashion’, colonial i tranquil.litat. Resumint; penses que és el lloc ideal per viure. Així, com una primera impresió.

”Res millor que veure aquest magnífic video i conèixer un dels intruments musicals més antics del món; el didgeridoo. A Tjapukai, prop de Cairns, vaig poder veure i escoltar com aconsegueixen treure sons d’aquest instrument veritablement difícil i rar. 

M’he adonat que la meva travessa a peu per l’Overland Track a Tasmània, encara no ha acabat ! El motiu; m’he perdut. He estat en altres indrets, llocs, i trasbalsada per situacions imprevistes  i no vaig fer cas de’n Steve  (el meu instint transgressor de les normes pot més) i em vaig quedar al darrera, com sempre, badant i mirant qualsevol flor, arbust, racó, panoràmica i …… una serp que va fugir quan va sentir que era observada mentres cercava una mica d’escalfor del sol que en aquell moment va aparèixer. Vaig respirar …. perque són perilloses. Ens van donar un full amb fotografíes de les serps a les que no havíem d’apropar-nos mai.

Crec que el millor del meu viatge a Austràlia va ser poder veure, fotografiar, quedar-me sentada mirant encuriosida, els animals que viuen en total llibertat, a casa seva, sense tanques, protegits. I per sobre de tot conèixer la existència de mamífers, ocells, amfibis, peixos, rèptils, absolutament desconeguts i mai vistos per a mí.

En el meu petit zoo virtual que tinc dins el meu Mac em trobo amb aquesta sargantana gegant. A Austràlia els anomenen lizards i els aborígens en diuen ‘goana’. Existeixen 3.000 espècies de sargantanes i llangardaixos per aquest continent  i mesuren entre els 6 cm fins els 6 metres de llargada. Els aborígens els cacen per menjar i segons ells, els occidentals no sabem els que ens perdem. M’ho crec. Jo n’hagués menjat, si hagués estat convidada. En la pel.-lícula que ja vaig recomenar , ‘Generación Perdida’ amb en Kenneth Branagh, es pot veure com la nena protagonista corre darrera un goana i quan comença a pujar a dalt d’un arbre, el caça amb les mans per la cua, cop de cap, i a la brasa.

Sí, vaig poder fer una fotografia a aquest goana travessant el camí d’entrada al Terania rainforest. No he pogut trobar el nom entre les tres mil espècies. M’imagino que és una de les moltes bestioles que no són famoses, però val més no acostar-s’hi.  Quan era petita i quan era a Alcossebre amb la meva àvia i el meu germà, per els marges cercàvem les petites sargantanes per agafar-les i fer una disecció. És evident que si les mides haguéssin estat de les proporcions d’aquests animalons d’Austràlia, els  haguéssim deixat en pau i en llibertat i nosaltres a córrer !

Hi han paraules pròpies de l’australià, i més o menys es pot traduïr :

Viatjar per Austràlia és trobar-te amb les coses més inversemblants que un es pugui imaginar. Per començar el paisatge és insólitament pla, la terra de color vermell o marrón clar, buit, si no ets prop de la costa, monòton, però a la vegada engrescador.

Els animals autòctons, els depredadors, mai havíen vist conills i ni tan sols els paràsits s’hi apropaven; conclusió l’any 1880 s’havíen menjat 800.000 hectàrees de flors, plantes, fulles, tot el que trobàven. L’any 1890 el país va patir una època de sequera que va durar deu anys i van morir més de 35 milions d’ovelles, però els conills vivíen i corríen i saltàven, sense que ningú pogués fer-hi res.

És difícil de creure que una Ciutat com Sydney havía estat una colònia anglesa atípica, amb una presó per a convictes, cases mal fetes, botigues decadents. Avui és una ciutat gran, acollidora; sí, és difícil poder parlar d’una ciutat molt gran que és acollidora; Sydney ho és. No veus, però, cap rastre del que va ser ara fa ja més de 200 anys.

Quan els primers mariners i convictes van arribar, els aborígens se’ls miràven amb curiositat i veient el que i com feien les coses, reien amb crits molt sonors. Ja he parlat abastament del genocidi comès amb els veritables habitants del continent, però sempre pots llegir històries com la del convicte McEntier, mort per un aborígen, i el Capità Phillip es va enfurismar i va ordenar de capturar-ne sis i portar el cap de cadascún d’ells. Els mariners van estar caminant durant uns díes, i només van poder capturar a un aborígen, un home, però se’n van adonar que era amic d’ells. El van deixar en llibertat immediatament i assumpte tancat.

Poder volar vol dir tenir sensacions, emocions, sentir-se lliure. En el meu viatge per terres llunyanes, vaig tenir la oportunitat de pujar en un hidroavió, petit, dels temps de la guerra i fer dues volades per damunt de la Ciutat de Sydney. Vam aterrar a l’aigua, en un racó que estava ple de meduses enormes, o les temudes ‘jellyfish’. Quan torno a casa, m’agrada conèixer a fons la Ciutat, el poble, el lloc on he estat caminant, mirant, fotografiant i sempre em trobo amb sorpreses.

Aquest error va ser fonamental en l’arribada dels onze vaixells del capità Arthur Phillip que van salpar de Portsmouth el mes de maig de 1787, amb unes 1500 persones a bord, la majoria presoners i convictes, i els van enviar a fundar de la manera més absurda una colonia en un continent llunyà i desconegut, perque els anglesos havíen perdut les colònies americanes i no sabíen on tancar els seus convictes. Un continent que només havíen visitat una vegada en disset anys.