Chào ông Viêt Nam

Primavera al desert: Uluru. Northern Territory, Austràlia. Octubre 2007.

I de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i en aquella tardor de 2007, era al davant, caminant a la seva vora. Turistes esperant la sortida del sol. A les cinc del matí ja hi havia un munt de gent. Silenci, tothom arreplegadet i esperant. Els xofers muntant una paradeta amb termos d’aigua bullint i anem preparant el te. Fa fresqueta.

I comencen a aparèixer els rajos de sol i la seva llum il·lumina aquesta icònica formació rocosa de 318 metres sobre el terreny circumdant i 863 metres sobre el nivell del mar. I el monòlit canvia de color i es torna d’un color vermell brillant. Moments impactants. Et preguntes que hi fa aquí ? Sòlid, desafiant, vigilant. Els habitants de la zona, propietaris d’Uluru, els Anangu, viuen en una petita comunitat anomenada Mutitjulu, on no pots accedir-hi, si no tens una autorització.

És un monòlit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Et trobes amb uns racons màgics, i té unes formes ben irregulars. No et cansa gens fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Racons esplèndids. Flors i vegetació inversemblants. Només un petit entrebanc, i molt emprenyador, les mosques., N’hi han centenars, milers i ja m’ho van dir, i cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i problema resolt.

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara de la comunitat dels Anangu.