El Cau de l'Ós Bru de Taradell

<< capitol anterior

Ens llevem per anar a esmorzar i, en sortir de l’allotjament, els arbres es belluguen d’una manera estranya. Aturats, ens mirem aquelles branques que semblen caure dels arbres i el veiem. Un mico salta d’una branca a una altra. Un tros enllà, un altre es penja d’una mà i, encara un tercer, que corre per damunt d’un ramatge que cada cop se li fa més estret.

Amb la visió dels micos a la retina, ens dirigim a l’esmorzar. Però
avui sembla que els remenuts no tenen gana o, potser, els han frenat
les sorolloses veus dels italians. En qualsevol cas, ens el tornem a
trobar de retorn a la nostra caseta: Un parell de curiosos, una mare
amb un fill enganxat a la panxa, un altre de més poruc. Avui, però,
volem fer una bona passejada pels llacs volcànics d’aquest idíl·lic
racó d’Uganda.

Per això, sortim del CVK i ens dirigim a Rweetera. De nou, la
quitxalla ens saluda i ens segueix i… Els deixem endarrere i, tot
just sortir del poble, també deixam la via principal per endinsar-nos
per un camí un xic més estret que l’amplia pista. Allà, amb la
cantarella dels howareyous – els simpàtics i feliços sagals – anem
contemplant les plantacions de plataners i les cases que s’amaguen
entre els arbres. Per aquí un xai, per allà un nen mig amagat, passem
pel costat de dues dones que riuen i no paren de xerrar. Damunt del
cap, una càrrega i el cos guarnit amb una roba de colors vius i d’una
netedat que, enmig d’aquest fangar, ens sorprèn: Com s’ho fan per anar
tant polides aquestes femelles?

Al costat d’un altre resort amb vistes al Nyinabulita, canviem de
camí i comencem a pujar fins uns prats on pasturen algunes vaques. Un
xic enllà, uns nens porten fruites a les mans i, aquí si, sembla que
ens les vulguin vendre. Com no els fem gaire cas, acaben també jugant
amb nosaltres, tot seguint-nos i marxant corrent avall quan ens girem
per atrapar-los. Sense adonar-nos-en, perdem el sender amagat que ens
ha de portar a l’altre llac i acabem a la carretera que portàvem abans.
Uns nanos amb una bicicleta carregada de maons, ens indiquen el camí
que hem de prendre per arribar al proper llac. En el trencant, el
Rafiki bar ens crida l’atenció i hi entrem a fer una paradeta abans
d’iniciar una pronunciada pujada. La gent ens saluda i un noi ens
indica el lloc per on hem de girar. Es tracta d’un descampat que uns
treballadors, punyal en mà, van arranjant. La gespa hi es fina i, quan
portem uns metres de camí, ens apareix un senyor que ens diu que, per
passar per allà, hem de pagar 2000 shiling ugandesos -menys d’1 euro).
Quan li donem el bitllet, fuig corrent a buscar canvi i nosaltres ens
esperem tot contemplant el Nyamirima, el germà menut dels llacs
d’aquesta zona. Semla que som a prop del nostre primer objectiu de la
jornada: The top of the world. Per pujar-hi, ara si, el sender és un
caminoi de muntanya entre matolls que va pujant en forta pendent fins
uns prats on les vistes dels llacs són espectaculars, un bosquet
encisador i la llar d’algun senyor on, ara sí, un xicot ens fa fora amb
unes maneres que no ens acaben de fer el pes.

Dalt de l’avantcim, admirem les vistes i creuem cap al Top. Quina
pena! Al cim, hi estan fent una atracció turística amb la qual esperen
recuperar l’interès dels occidentals. Com és de pagament, decidim
seguir el nostre camí i, per fer-ho, em de passar una tanca, una caseta
i, finalment, trobar un camí transitable i, com no, amb els nen
ugandesos. Aquest cop, però, tacats pels regals que els han fet aquests
turistes que es creuen d’una raça superior i, per tant, amb la
capacitat de pervertir la innocència d’uns éssers que aprenen el camí
de la infelicitat.

Un xic enllà, però, dues dones carreguen llenya damunt del cap i,
amb elles, una nena que, alegre i bonica, ens indica una drecera per
trobar la carretera que ens porti a Rwahamba Amb ella farem
pràcticament tot el camí i la meva xicota i mantindrà una conversa en
anglès que ens ajudarà a atendre un xic més la fesomia d’aquesta gent
que tant ens atrau en aquest viatge.

Rwahamba és una vila industriosa. Uns quants bars, alguna
guest-house, cotxes, camions, boda-bodes, música rítmica i agradable.
Un grup d’homes ensaquen plàtans i, un xic enllà, al costat del
dispensari, s’asseca el gra damunt d’una acolorida tela. Per viure un
xic d’aquest indret ens asseiem en una terrassa. La mestressa passa
comptes a la taula del costat, el seu fill ens mira en silenci, i
nosaltres fem la beguda i ens deixem encaterinar per aquest poble.

I aquí s’acaba la part més bonica de la jornada. Sigui pel cansament
acumulat, sigui per la monotonia d’un paisatge de turons i prats, sigui
pel que sigui, els nens que ens saluden en aquest indret són tocats
pels turistes i no ens paren de demanar un boli, un llibre, una moneda,
un… Passat el barri de l’escola, sembla que tot es calmi un xic,
però, en arribar a Isunga, una missa amb tocs animistes aplega una
comunitat de gent que crida i canta empesa per un exorcista que intenta
llevar-los-hi els mals esperits de dintre. Una gernació s’agombola als
seu voltant i els nens, captivats per l’espectacle, no ens fan tant de
cas.

A la sortida del poble, grans extensions de té dominen el paisatge.
Nosaltres, però, ja volem arribar a l’hospedatge i la carretera se’ns
fa cada cop més llarga i pesada. Finalment, però, aterrem a hospici i,
un cop a resguard, la jornada ens sembla un somni bonic, una
experiència que ens ha permès de conèixer la realitat del dia a dia
d’una gent que viu una vida inversemblant per als occidentals que han
perdut la natura com a miratge.

capítol següent >>