El Cau de l'Ós Bru de Taradell

<< capítol anterior

Intentar trobar un taxi a Mbarara és una de les experiències més desastroses que el contacte entre el nostre món i l’Àfrica ha parit. Anar a Kabale significa apropar-se al Bwindi. I aquest bosc, abans impenetrable, és la meca del diner occidental al cor de l’Àfrica turística. La culpa no crec pas que sigui dels goril•les que hi malviuen.

Dues negociacions en què ens solten el clàssic “vosaltres sou molt
rics” ens fan abandonar el Taxi Park i anar a la recerca de l’estació
d’autobusos de Mbarara. Allà, comprem els bitllets i ens asseiem sota
un cartell electoral del president del país: el controvertit Yoweri
Museveni. Al nostre voltant, a les oficines dels Horizon Buses, hi ha
un jaio i un grup de dones amb la seva quitxalla juganera. En un racó
estiren una manta a terra i hi deixen una nena de tres anyets ben
adormida. A fora, els homes s’estan a peu dret i esperen l’arribada de
l’autobús. Nosaltres, aprofitem per aixecar-nos i sortir a veure la
vitalitat de l’ambient: Venedors ambulants, cotxes i autocars de totes
les mides, formes i tamanys. Amb un xic d’imaginació, hom hi pot veure
la diversitat d’una de les estacions espacials de la Guerra de les
Galàxies.

Quan arriba l’autobús, la gent corre cap a la porta amb el resguard
a la mà. Allà, amb el posat impassible de qui ostenta el poder de la
porta, un homanàs va agafant els resguards i els canvia pel bitllet que
t’assegura una plaça al vehicle. Amb el braç estirat com mai l’havia
estirat abans, noto com agafa els nostres bitllets i, al cap d’una
estona, me’n dóna uns altres. Una petita cua, pugem a l’autobús i ens
quedem de peu al passadís, car el comboi va ple de gom a gom… o això
és el què ens pensem. I és que, quan puja l’home dels bitllets, comença
a fer aixecar gent,a fer-nos seure als que som de peu i, quan ens
n’adonem tothom és assegut en algun lloc o altre.

El camí a Kabale el passo llegint les pàgines del Daily Monitor, el
diari més crític amb el govern del país i el portaveu de les acciona
dels A4C, el grup d’indignats ugandesos
que comencen a fer de les seves en les grans ciutats del país. També
parla del Barça. En una aturada del camí, comprem uns plàtans per
menjar. En un altre baixa algú.

El viatge de Mbarara a Kabale, però, és tot un espectacle. Primer
les planes i les vistes del llac, després unes muntanyes que van pujant
i són ben habitades. Des d’allà, la vista de la sabana omple de
llibertat els pulmons del musungu que ja els enyora i se’ls guarda com
un tresor notable.

I, en arribar a Kabale, ja tenim l’estol de taxistes que ens volen
portar al Bwindi o a Bunyonyi. Els preus, com no, són escandalosos, i
nosaltres, com hem après, passem la primera barrera de taxistes i
acabem agafant un taxi que ens cobra el què la nostra veïna d’autobús
ens ha dit que era el preu per anar al llac Bunyonyi. Aquí, com a tot
arreu, la bona gent abunda, tot i que el soroll el facin sempre els més
aprofitats.

Per arribar al paradís, cal pujar per una pista farcida de pedreres
on la gent va partint les pedres per a fer-ne sorra amb la qual,
barrejant-li aigua, faran els maons de les cases. Pares, mares i fills
treballen plegats al voltant de la carretera. Algun cotxe que puja,
algun taxi que baixa. De tant en tant, un autocar o un camió. El camí,
les muntanyes que ens envolten, ja ens va indicant una mica el què ens
trobarem a les vores del llac màgic. Però és en començar la baixada on
la gent sembla més alegre, el mercat més acolorit i el llac ens atrau
amb la força de les llegendes que nien en la seva fondalada i en les
illes que tenyeixen de verd el paisatge.

La primera tarda al Bunyonyi la passem passejant entre sorpresos
musungus i simpàtics i acollidors ouasingas que és tal i com ells
anomenen als de la seva raça. Visitem un poblat, fem algunes compres,
contactem amb una mena de bruixot solidari amb qui pactem una visita
als pigmeus de Rwganda, la regió que fa frontera amb la veïna Rwanda i
ens relaxem en un dels remenuts molls de fusta de l’allotjament que ens
ha acceptat per passar aquesta nit i la de dissabte.

Amb la cervesa a la mà, gaudim del silenci dels rems que acaronen
l’aigua. La gent que ha vingut al mercat ja se’n torna cap a casa.

capítol següent >>