Les muntanyes de la lluna (9) el llac de les granotes
Deixa un comentari
El dia ens rep amb un xic de sol i força calor. A l’horitzó, vers ponent, la boira omple de misteri les ombres dels Rwenzori, les muntanyes de la lluna. Amb aquesta visió en la memòria, ens carreguem les motxilles a l’esquena i ens acomiadem del Continental.
De dia, el turó de Fort Portal no és ni de bon tros aquella ombra
amenaçant que ens va rebre ahir a la nit. Ens assèiem a esmorzar i,
entre mos i mos, m’adono que ja no tinc les punxades al ventre. De fet,
no recordo quan va ser la última. Amb el tràfec d’ahir, no vaig pensar
en la panxa. Bon senyal!
Pregunta rere pregunta, i espolsant-nos als boda-boda del damunt, deixem la zona moderna de Fort Portal i arribem a una ciutat un xic més bonica. A l’alçada del pont, una mesquita i dues esglésies -una de catòlica i una de protestant- rivalitzen pacíficament en llur bellesa. Un xic enllà, un atrafegat mercat comença una nova jornada. Nosaltres, ens aturem a una cruïlla farcida de matatus i no triguem a trobar-nos dins d’un d’aquests cotxes que, tot i ser convencionals, fan les funcions de taxi compartit en les carreteres menys transitades.
Amb el taxi ple i les motxilles al sol i la serena del maleter mig obert del vehicle, avancem per una pista farcida de pujades, baixades, corbes, gent i pols. Per primera vegada en aquest viatge, el xofer condueix força lentament. I nosaltres gaudim d’un acolorit paisatge.
El primer poble, Kasisi, és força gran pel que és la carretera. El passem però en un sospir i seguim camí fins a l’acollidor mercat de Rweetera, un remenut poble que viu del seu mercat i de les plantacions de te d’una empresa que ha mudat les seves oficines a la concorreguda ruta que uneix Kampala amb Fort Portal. Una església, una escola, una dona que baixa i molts nens que ens miren riallers i sorpresos.
Encara no cent metres més endavant, arribem al CVK. Un resort que va viure temps d’esplendor, però que ara se’ns presenta amb la romàntica bellesa dels paradisos tranquils que ha deixat la ma del turisme.
La simpatia dels gestors del resort se’ns encomana. Una caseta amb lavabo, dutxa, un parell de llits individuals i una terrasseta amb vistes al llac ens enamoren. Asseguts, contemplem el Nyabikere – el llac de les granotes – i ens deixem encisar pel cant dels ocells i del bestiar que viu a redós d’aquest espectacular i tranquil racó de món.
Rente’m roba a la mica, la deixem al sol i ens posem a llegir una estona, abans d’endinsar-nos en una passejada de tarda.
Al poble, els nens se’ns acosten, ens saluden animosament.
– How are you. How are you – és la cantarella d’aquesta quitxalla.
Al mercat, comprem uns plàtans i seguim canviant d’un grup de nens a un altre, quin d’ells més alegre i juganer.
Al vespre, asseguts a la terrassa que fa de restaurant, compartim unes hores amb un antic aventurer anglès que ara viatja acompanyat de la seva dona i un parell de nanos entranyables. Un grup d’italians espanten les mosques a crits i, les granotes, rivalitzen amb els seus crits i els apaguen.