Les muntanyes de la lluna (20) Mweraba, Nalubaale Enyanga!
Deixa un comentariEl dia d’avui serà llarg, molt llarg. L’avió que ens allunya d’aquest tros de
món encisador i màgic s’enlaira a les quatre de la matinada,
i nosaltres no tenim ganes de llevar-nos a les petites. Per això, passem el
matí a Kampala fent les darreres compres i ens acomiadem de la capital dels set
turons amb un dinar occidental – d’hamburguesa i pizza – en un local
ple de gom a gom de seguidors de la Premier
League anglesa. Ser de la Commonwealth of Nations ja deu tenir
aquestes coses… passat britànic obliga!
Sortim en un dels carrers principals i no triguem en trobar
una parada amb taxis que uneixen la nova capital amb l’antiga
ciutat colonial d’Entebbe. De fet, el governador d’aquesta regió en temps dels britànics tenia la seu a la
Sant Cugat d’Uganda i, encara avui, el president
del país hi té la seva residència.
A diferència del viatge del primer dia, aquest cop el sol
ens il·lumina tot el camí. A la sortida del centre de Kampala, tanquetes
i
militars ocupen els camps del rellotge. Veient-lo, me n’adono
que és el punt de concentració dels indignats ugandesos de la capital.
La gent
d’a4c s’han anat aplegant aquí, els han
ruixat, els han colpejat, els han… però ells segueixen lluitant per la
fi de
la dictacràcia d’en Museveni. Vint-i-tres anys de
domini absolut d’un país que encara necessita més
educació i menys pressions occidentals (Xina i el Magreb inclosos) per a
treure’s una cotilla que ja dura massa anys. De moment, els
Activistes pel Canvi malden per obrir ulls tancats.
Fóra de Kampala ens somriuen les cases i els paisatges. Ja
prop d’Entebbe, ens sorprèn una àrea de pic-nic i les platges
del Nalubaale, aquesta impressionant massa d’aigua que, als
occidentals, ens han venut com a llac Victòria, però que té tants noms com
pobles viuen al seu voltant.
Encara és de dia quan encalcem els primers carrers de l’antiga capital colonial. I pel cap se’ns
passa la idea d’acabar tal i com vam començar: Fem
la cervesa al Black&White?
A la sortida, no veiem transport per anar a l’aeroport,
tampoc tenim pressa. Són les vuit de la vesprada i tenim fins a les quatre per
aixecar el vol. Un grup de boda-bodas
descansa sota un arbre. Ens hi acostem, però ens demanen massa diners. La
Susana negocia el preu i el bon esperit de l’Àfrica negra ens
envia un dels taxis de l’aeroport. Davant la possibilitat de
perdre els clients, accepten el tracte. I cap a l’aeroport
falta gent, mentre el taxista de l’aeroport s’exclama,
car haurà de tornar de buit a les instal·lacions que li donen de menjar.
Camí de l’aeroport el boda on va la Susana es perd en l’horitzó. El meu
malda per anar-hi anant, però s’equivoca i em vol deixar a la
sortida d’Entebbe. No, noi, no. Encara et
falten quilòmetres. Amb la lliçó ben apresa ens deixa a les portes del tancat
de l’aeroport.
Adéu-siau, bella perla! Adéu-siau, bons germans!
Els guardes ens demanen el bitllet. Flanquegem les portes i
ja, en les primeres fosques de la nit, ens sorprèn la immensa massa de llum
blanca que es veu just al capdamunt del turó d’Entebbe.
Més tard, quan ens retrobem amb l’amiga
de la Kim a les portes de l’avió d’El
Caire descobrirem que aquella llum, que podria il·luminar tot un país a les
fosques, és la llar del President Yoweri
Kaguta Museveni, l’emperador del Moviment Nacional de
Resistència, la cloïssa que tapa la perla d’Àfrica,
el país de l’Angela: