El Cau de l'Ós Bru de Taradell

<< capitol anterior

Quina son que fa al matí quan passem el vigilant, escopeta a l’espatlla, de la nostra guest-house. A la porta el cotxe de l’Aquili i, al cap d’una estona un Aquili somrient ens saluda.

Que bonica que és la sortida de sol d’agost, camí del Parc. Els camins són amples i anem passen barriades disperses que comencen a omplir-se de vida. A l’entrada del Parc, paguem l’entrada (crec que van ser uns cinquanta dòlars) i, tot just creuada, la porta els primers babuins malcarats, fugen del cotxe tan bon punt volem disparar el gallet de la nostra càmara fotogràfica. La cacera del babuí de les Murchison és un dels esports més difícils de l’Àfrica.

Cansats de veure culs amagant-se dins del bosc, passem a la següent
etapa. Finestres amunt, drap a les mans, i… pim-pam-pum contra les
mosques tsé-tsé. Les malparidea profiten qualsevol oportunitat per
escolar-se dins del cotxe. Com em vaig empassar les rialles davant les
cròniques d’altres viatgers del Parc que parlaven d’aquest esport de
risc. Però el gran perill de l’Àfrica no són els lleons, els hipopòtams o
els cocodrils. El gran perill de l’Àfrica són les mosques i els
mosquits. Ja ho diuen, no? Com més petit, més malparit.

Però seguim, la benedicció de l’Aquili, el nostre guia particular.
Propera estació, el transbordador cap al delta del Nil Victòria. Arribem
dels primers al lloc i, mentre nosaltres ens deixem atraure pels
hipopòtams de l’altra banda del riu, l’Aquili batalla per un impossible
que, per ell, sembla fonamental per a la nostra experiència del Parc.

Mentre esperem, arriben els monstres farcits de musungus (-Blancs)
organitzats: Jeeps, camions, furgonetes, … La pau de l’indret s’omple
de crits, sorolls i fotografies a qualsevol ouasinga (=negre) que
estigui per allà.

Després, dins del Parc, gaudim d’una fauna diversa i nombrosa en
llibertat: girafes, elefants, facoquers, búbals, búfals, daines i
cérvols de diverses fesomies, … Fins i tot, una llaona arraulida sota
unes mates i un lleó que, mancat d’una pota, avança altiu entre la munió
de micos que l’escridassen des de les furgonetes que, com el nostre
cotxe, han vingut a passar les tres horetes de game drive per la sabana
que envolta el delta del Nil Victòria al llac Albert.

El millor de l’experiència, però, no són els animals, és la música
que l’Aquili ens posa al cotxe, i que ens regala a la tornada, i les
seves explicacions sobre la realitat del Parc, del regne de Bunyoro i de
les pressions que rep la zona davant la descoberta de petroli a la
frontera amb el Congo. També ho és, el fet d’aturar-se en un punt on els
treballadors arreglen el camí per saludar a una mossa que és de la seva
mateixa família.

En acabat fem el got en un dels allotjaments turístics de la zona.
Més camions, jeeps, furgonetes i grups de musungus que es perden la
vitalitat de Masindi i els voltants del Parc. Dues coca-coles i un
sandwich després, anem a viure l’espectacle més bell de la natura
ugandesa: la potència de les Murchinson Falls i dels ràpids que les
precedeixen.

Només el fet de pujar a les Murchison, ja val tot l’or d’aquest món i
de part de l’altre. Aquí se sent i em força, el rumor del Nil i la
blancor de les aigües que piquen i repiquen en roques que han de tenir
una fortalesa suprema per no haver desaparegut ja d’aquest persistent
atac de les aigües del cabalós riu de la pau.

Tornem a Maisindi, cofois i feliços. L’experiència Aquili ha estat
espectacularment agraïda. De nou, hem trobat una bona persona.

Al vespre, després d’una relaxant dutxa freda a la guest-house i de
xerrar amb una madrilenya que ha passat el dia de la diarrea africana,
sortim a fer unes cerveses i menjar-nos una d’aquestes broquetes que
serveixen de sopar a bona part dels ouasingas que van tancant els seus
negocis per anar a dormir a les seves cabanes de pedra, fang o llauna.

capitol següent >>

<< capitol anterior

Comencem el dia dalt de l’autobús de l’empresa Link que porta la gent de Kampala a Masindi. Per passar l’estona, compro el Daily Monitor a un dels venedors que pugen a l’autobús. N’entren amb menjar, amb begudes, amb rellotges i arracades, fins i tot, amb teles i tovalles. I és que, a Uganda, l’autobus marxa quan s’omple i, mentres tant, els venedors de carrer amenitzen l’espera dels més puntuals.

Nosaltres, malgrat la parsimònia, hem arribat força d’hora i, això, ens ha permès de seure en els seients més amplis del comboi: els que hi ha just darrera del conductor. Les motxilles ens serveixen, doncs, de recolza peus. I, d’aquesta manera, podem passar el parell d’horetes d’espera amb molta comoditat: llegim, mirem el carrer, fem quatre fotos, escrivim, …

Del viatge poca cosa en puc dir: Paisatges bells i entranyables,
poques aturades, uns quants plàtans a la panxa, i una carretera recta i
sense gaire revolts. En arribar a Masindi, però, ens hem d’expulsar els
boda-boda de sobre. Però de qui no ens podem desempallegar és de
l’Aquili. Mira que n’és de pesat aquest xicot! No. No volem anar al Parc
Nacional, noi! Volem aturar-nos un xic, prendre aire i habituar-nos a
la nostra primera destinació de la Uganda interior.

Ell, però, ens segueix fins al bar on fem la coca-cola, acaba
donant-nos el número del seu mòbil i, finalment, ens deixa gaudir del
moment. Per fi!

Amb les motxilles a l’esquena, anem a buscar la guest-house on passa
la nit. La Karibuni guest-house no és gaire lluny del bar. L’habitació
se’ns fa agradable i, la gent que la porta, també. Amb la nit arranjada,
i un sol de justícia picant-nos la closca, anem a buscar informacions
sobre les Murchison Falls. A
la guia ens diu que hi ha una oficina d’informació del Parc ala vila, i
cap allà dirigim les nostres passes.

Entre carrers i camins, nens que ens miren encuriositats i adults que
ens saluden amb correcció, ens trobem l’edifici i un home molt amable
que ens diu que, per entrar a les Murchison, l’únic que necessitem és
arribar a les portes del Parc, que si pot anar caminant, però que la
distància és llarga i el parc és molt gran. Ells s’encarreguen de la
gestió de l’espai, però no organitzen visites. Per les seves maneres
amables i obertes, em recorda al Policia Local de Tidjikdja, al Tagant
maurità. Marxem d’allà amb aquesta bona impressió al cervell, i seguim
rodant pels carrers de Masindi.

Sabem, per un d’aquests fòrums de viatgers d’Internet, que hi ha una
oficina que organitza safaris pel Parc. Cap allà és cap on dirigim les
nostres passes. L’aparent amabilitat de l’amo de l’agència contrasta amb
la seva poca flexibilitat. Nosaltres volem un dia de Parc, però ell ens
diu que no, que ens hi hem de quedar a dormir, que ens costa un mínim
de 500 dòlars i que allò és el millor que es pot fer al Parc. Nosaltres
li diem que no tenim tants diners i ell s’en riu de nosaltres i no baixa
del seu burro prefabricat.

On és l’Aquili?

Abans d’anar-lo a buscar però, decidim anar a dinar. El local que
escollim és en la primera planta d’un edifici. Per arribar-hi, ens
endinsem dins d’un pati solitari i tancat, d’on surten unes escales
sense baranes. El local, al capdamunt de les escales, es compon d’una
petita habitació amb tres taules i una estanteria amb llibres, i d’un
balconet amb dues taules força remenudes. La cambrera és simpàtica i tan
agradable com el comú de la gent que ens hem trobat en aquests
paratges.

Un bon plat de pasta i una cervesa més tard, sortim del local i anem a
cercar un telèfon per trucar al nostre amic masindià. I què difícil que
es trobar un telèfon públic en aquest indret! Clar. Com tothom té
mòbil, ja no en necessiten.

Finalment, però, l’aconseguim en una botiga de queviures, el truquem,
i quedem al bar on ens ha deixat en començar la nostra estada a la
co-capital del reialme de Bunyoro, un dels set reialmes que composen la
República d’Uganda. Sí, sí, set regnes sota una república. Coses que
passen a l ‘Àfrica.

Asseguts a la terrassa del bar, pactem un preu, li donem paga i
senyal i ell, com a rebut, ens dóna el seu carnet de conduir i ens signa
un document, escrit per la Susana, amb les dades de l’acord al qual hem
arribat.

Demà a un quart de set del matí, ens esperarà a les portes de la
nostra guest-house. Nosaltres, amb el dubte rondant-nos pel cap, anem a
l’habitació, just en el moment que una tempesta oportuna ens fa
abraçar-nos amorosament per fugir d’una d’aquestes tempestes que fan més
verda l’Àfrica.

capítol següent >>

<< capitol anterior

Per la tarda, tenim una cita al sud de Kampala. Per això, ara som a l’habitació de l’hotel repartint el material que vam recaptar entre amics, coneguts i saludats.

Cap a quarts de tres però, ja som a la Nova Parada de Taxis de Kampala. Els cobradors de les furgonetes ens demanen on anem i, ells mateixos, ens fan de brúixola entre la mar de taxis que descansen a la vital i diversa terminal de la capital.

El trajecte, curt i lleuger, em serveix per certificar la meva idea que, a Kampala, la gent s’organitza per gremis professionals o, en llenguatge més actual, clústers de producció i coneixement: En un carrer, tot son sofàs; al del costat, llits de fusta; en el següent, fargues de ferro forjat; un xic enllà, tallers de cotxes i anar-se agrupant en sana coopetència. A l’horitzó, una altra ciutat ens mostra els seus gratacels de format occidentalitzat. Jaurem d’anar-hi. Però el que ara ens crida l’atenció és la mesquita que senyoreja la ciutat des d’un dels turons més alçats. Però deixem la nota religiosa en aquest punt, perquè aquest apunt no va pas en aquesta direcció.

Saltem doncs del taxi i ens endinsem a les instal·lacions que inMovement té a Kampala: Una aula de música, un teatre on fer acrobàcies i gimnàstica, una habitació on practicar escriptura creativa, un pati amb taules i cadires, i un grup de nens que corren com llampecs per iniciar les classes de la tarda. inMovement és un esplai que reforça la identitat de la quitxalla a través del moviment de les muses i les arts.

Qui pot oblidar aquesta tarda de Kampala? ¿Qui pot deixar de sentir les hores passades, tot jugant amb la canalla, tot coneixent quatre paraules de luganda, l’idioma d’aquesta quitxalla, que ens fan de professors en la llengua dels seus avantpassats?

Participem de les seves activitats, cantem amb ells en una classe de música que els reforça la identitat, descobrim la seva flexibilitat en una classe d’acrobàcies que, qui sap, si pot ser un bon ofici en el seu demà.

Quan marxem, després de deixar una part de la nostra càrrega als encarregats nadius d’aquest esplai, ens quedarà la recança de no haver pogut conèixer d’altres experiències similars, però amb l’alegria d’haver conegut una gent molt trempada i que, en el cor de Kampala, reforça els valors d’una quitxalla que aprèn a tenir un demà.

capitol següent >>

<< capitol anterior

La segona nit a les lliteres del Backpackers no dura gaire. Entebbe ens ha seduït, però… qui pot resistir a les portes d’un món desconegut?

En sortir de la casa d’hostes, ja tenim el boda – boda a l’esguard. Nosaltres, com ahir, com demà, li diem que no, que no volem pujar a la moto, que ja caminem. I seguim pel carrer que ens porta a la carretera principal. Uns nens que venien jugant un xic per davant nostre, s’aturen per mirar-nos millor, un parell d’hostals, un edifici farcidet de roba estesa, una vaca, un parell de gallines, un xaiet menjant-se l’herba de les vores del camí.

A la cantonada, els boda-boda esperen fer servei a algú. Nosaltres, ens parem un xic enllà, i esperem un d’aquests taxis que vam veure ahir. Comencen a caure quatre gotes tot just quan n’arriba un a la nostra alçada.

Un taxi, a Uganda, és una furgoneta d’estil Volkswagen Transporter –
la dels hippies dels 70, per entendre’ns – que, a més a més del
conductor i el cobrador, porta un volum indeterminat de persones i
embalums al seu interior. Els taxis s’aturen cada cop que troben un
possible passatger i això fa els viatges entretinguts i interessants
pels lletraferits de les fesomies humanes.

El viatge d’Entebbe a Kampala el vivim sota una intensa tempesta i,
en arribar als primers barris de la capital, amb la parsimònia d’un
caos circulatori que, després de la pau d’Entebbe, et resulta
desconcertant. Oi més quan, just en arribar a les proximitats dels Taxi
Parks i, davant la impossibilitat de bellugar-se, el taxista de torn et
deixa enmig d’un fangar que et recorda els carrers del Can Fanga més
remot i reculat.

Amb les motxilles a l’esquena i la guia a les mans, cerquem algun
indici de l’indret on ens hem vist abocats. La gent sembla que corri
amunt i avall, la vida comercial trafegueja amb força i sembla que no
ens vulgui deixar passar. Un xic perduts en el caos, ens parem davant
d’un quiosquet per certificar que som just al costat de l’estació
d’autobusos. Avancem un xic i ens la trobem amb el seu tràfec continu i
pesat. El proper carrer és farcit de tallers de reparacions i, just
damunt d’un d’aquests tallers, les escales desemboquen al límpid i
tranquil bar que fa de portalada al LeisureTec Hotel, el nostre
allotjament a Kampala.

Ja ubicats admirem la gernació de taxis, gent i venedors de carrer
que formiguegen per la nova parada de taxis de Kampala. Ens fem amb el
pols dels carrers que ens envolten i, potser per tranquil·litzar-me,
crec entendre el misteri d’aquest indret. M’imagino a la Barcelona dels
gremis d’artesans i capto la identitat d’un territori on les
professions s’agrupen per carrers i edificis al meu voltant.

Ubicats, ens llancem al carrer de nou. Una oficina de canvi ens dóna
més xílings ugandesos per euro que el canvi oficial. De les seves
oficines en surt un portuguès que fa temps que no veu algun europeu
pels seus voltants. Els centres comercials són grans edificis plens
d’escales i passadissos i botigues de roba o d’estris de la llar. Hi
passegem tot fugint dels camàlics que, amb els estris damunt del cap,
van fent-se notar per a què els deixin passar.

Vida, negoci, comerç, menjar a peu de carrer, intercanvis i compres
són les característiques d’aquesta nostra arribada a Kampala, una
ciutat que bull d’activitat.

capitol següent >>

<< capítol anterior

L’avió aterra a l’Aeroport Internacional d’Entebbe cap a les quatre de la matinada. Tot és fosc. I, la son, guia les nostres passes entre els funcionaris que gestionen els tràmits duaners d’entrada. Amb les motxilles a l’esquena, sortim de la Terminal. Una filera de taxistes no trenquen el silenci de la nit. Un, se’ns acosta i, amb una veu gairebé inaudible, ens ofereix els seus serveis. No li fem gaire cas. Anem cap a l’aparcament, però acabem agafant un taxi per anar al tranquil i silenciós allotjament on, creiem, tenim un parell de places reservades.

Calma, silenci. No sembla pas que estiguem al cor de l’Àfrica, a la capital de l’antic Protectorat britànic, a les vores del llac Victòria, a… La foscor ens envolta i, la son, només s’allunya pel neguit de saber si dormirem algunes horetes sota cobert. Oi més, amb l’amenaça sempre present de les femelles d’Anopheles gambiae, les temibles portadores de la malària subsahariana, la que diuen que és la mare de tots els paludismes coneguts.

Les nostres primeres hores de son les viurem en un dormitori
comunitari de 16 places. Lliteres de dos amb mosquitera compartida per
llitera. Coberts de cap a peus, ens deixem portar pels aires de morfeu,
alleugits en saber-nos protegits de la més perillosa de les bèsties
africanes.

Ens llevem cap a les onze i esmorzem a base d’ous i cafè soluble amb
aigua bullida, una constant dels matins d’aquest viatge. Acabat l’àpat,
iniciem el nostre aterratge al país dels grans llacs.

Entebbe és una ciutat de transició. Nosaltres, l’acabem definint com
el Sant Cugat d’Uganda. Carrers asfaltats, escoles i camp de futbol,
bancs i supermercats, una mesquita, … Comencem per canviar una part
dels diners. Entrem en un supermercat realment farcit de productes i, un
cop fetes quatre compres, ens llancem a caminar pels carrers a la
recerca de les aigües d’un llac, el Victòria, que fa dues vegades el
Principat de Catalunya (amb Andorra incorporada) i que, a l’antiga
capital del Protectorat britànic, ens crida amb la força del recent
arribat al fèrtil tendrum de l’Àfrica.

Primer intent:
Una de les herències que l’Imperi britànic va deixar a Entebbe va ser
el seu camp de golf. El Club de Golf diuen que és un dels llocs més
reconeguts per a menjar un bon àpat de tilapia, un peix de la zona. Però
nosaltres no volem menjar peix i, a Uganda, els camps de golf no estan
enreixats.

Ens endinsem doncs per un sender que travessa el camp i anem superant
els prats i els boscos que el conformen. El sol pica amb força, però
nosaltres, no desistim en les nostres passes. Tocant el llac Victòria,
però, el camí ens gira davant del tancat d’unes cases. Un núvol de
mosquits ens envolta i, un xic enllà, un parell de nens remenuts surten a
mirar els dos musungu que volten el seu poblat, caminant com qui va per
casa.

Un xic enllà ens aturen les instal·lacions d’una empresa. Abans,
però, hem vist com construeixen un complexe turístic amb confortables
cabanes africanes, rodones, però fetes amb bons maons de terra roja i
sostre punxegut que simula el passat nadiu de la contrada.

Segon intent:
No cal dir que ens hem vist obligats a desfer les nostres passes, oi?

Doncs bé, tossuts com som, ho intentem de nou, un xic enllà, Però ens
atura la barrera dels edifics de de la Marina ugandesa. Això sí, gaudim de
les primeres cabrioles d’un grup de micos que es passegen per les
baranes d’un luxós hotel de la zona.

Vençuts, però no rendits, seguim el nostre pelegrinatge per
l’assentament governamental i, després de passar escoles i centres
oficials, ens decidim per accedir al Jardí Botànic d’Entebbe, convençuts
que és l’únic indret on la ciutat colonial es troba amb les aigües del
mariner llac on volem remullar-nos de l’assolellada.

Tercer intent:
Qui es pensi que el Jardí Botànic d’Entebbe és com qualsevol dels
jardins que tenim a prop de casa, s’equivoca … i molt! Aquest jardí,
escenari de les pel·lícules del Tarzan, és farcit de baobabs i de totes
les altres espècies d’arbres africans. El pecat comès per la nostra
fal·lera aquàtica és imperdonable. I, de fet, la primera visió del llac,
la obtenim en un fangar de les vores d’aquest santuari d’ocells i
bèsties semisalvatges.

Sortim del paradís per la porta del darrera. Unes cases senyorials
observen altives els ramats d’ocells que passegen per la platja. Ara, si
que veiem el llac en tot llur esplendor. Nosaltres ens aturem, ens
remullem la ma, ens fem quatre fotos i seguim passejant pel ben arranjat
camí que volta la costa en aquests paratges.

El Black&White és un local notable en aquestes primeres hores de
la tarda. Després de les quatre horetes llargues de camí, el seu jardí
de gespa ben tallada, les seves taules i cadires ben arranjades i les
vistes dels ocells, les canoes i les aigües cristallines ens permeten,
finalment, gaudir d’una bona benvinguda al regne de Buganda.

El nostre dia acaba amb un tast de cerveses autòctones de la
contrada: La Nile Special, una rossa de sabor intens i graduació
notable; la més suau Club, rossa desensucrada; i, finalment, una potent
cervesa importada de Rwanda.

capitol següent >>

<< capitol anterior

Com podem estalviar-nos unes monedes del taxi que ens retorni a l’hotel? Doncs fent com a Barcelona: agafant el metro. Baixem a la ciutat oculta que hi ha sota la plaça Tahrir. Quines corredisses que hi devien haver per aquests verals ara fa tot just uns mesos! Però… cap on hem d’anar?

Mirem un mapa i no en traiem l’entrellat. Anem a l’oficina d’informació i l’home no parla anglès. De cop, i sense saber d’on han sortit, ens veiem rodejats per un grupet de gent que, agafant-nos el mapa de les mans, ens comencen a donar indicacions. Un home amb ulleres creu que el nostre mapa, en italià, és en anglesi, però no sap on és la strata.

– Tu coneixes el carrer Strata del Caire? – li pregunta a una distingida dama.

La dama li pren el relleu i, entre tots dos, s’inicia un intercanvi d’impressions que acaba tallant un tercer egipci. Aquest, ens anima a comprar un bitllet, ens fa baixar a les andanes i, molt amablament, ens acompanya fins a l’accés a la que, ens diu, és la nostra direcció.

Els combois del Caire són com els de Barcelona; La gent que torna de la feina els ompla de gom a gom i tothom viatge com anxoves enllaunades. En una parada, entra una pidolaire. En un altre, un home que ens fa malespina. Passades les cinc parades anunciades, deixem el metro, i sortim en un carrer de barriada.

Caminem sota un sol de justícia. Sembla que encara no hem entès que aquí, com a Nouakchott, la ciutat és construïda en ple desert del Sahara. Al final de carrer, un mercat, una avinguda i la verdor d’un impenetrable parc urbà. Seguim caminant un xic fins les envistes d’una mesquita i, acabades les provisions d’aigua, entrem en una nova aventura: agafem un taxi per a tornar a la nostra llar nord-africana!

El taxista no coneix l’alfabet occidental i això li fa impossible de llegir la targeta que ens han donat a la recepció de l’hotel. Malgrat tot, ell s’aventura i nosaltres també. A cada revolt, un crit contra el cotxe amb el que han estat apunt de topar; a cada taxi, la pregunta sobre on és Heliopòlis. Tenim temps, però la paciència es va esgotant a mesura que el taxista dóna voltes i més voltes pels carrers i avingudes de la ciutat dels 26 milions d’habitants.

De cop, rodeja una mesquita i ens deixa a les portes de l’Helipolis Hospital. No, noi, no és pas aquí on anem. Anem a un hotel. Fa cara de no entendre res i acaba preguntant a un home que passava:

– Eps. Aqui hi ha un telèfon. Perquè no hi truques i els hi preguntes? – sembla que li digui el bon jan en la seva llengua, tot deixant-nos a tots tres per tontos… i amb raó.

El taxista truca a l’hotel, parlen una estoneta i arranca de nou el vehicle per seguir el seu pelegrinatge entre mesquites, catedrals i edificis del Caire. Per nosaltres, però, ja no hi ha més paciència:

– Aturat! Deixa’ns aquí – li diu la Susana després de voltar massa estona a la recerca del Baron Hotel.

Som en una avinguda que ens és totalment desconeguda. Som a prop? Som lluny? Desconeixem la nostra ubicació. Mirem el mapa i prenem una direcció, jo diria que a l’atzar.

– No creus que el vigilant aquest ens podrà indicar alguna cosa? – li dic a una Susana que no creu que aquell jan amb pistola a la faixa, pugui indicar-nos el camí.

Dóna l’avís a un company, li preguntem i… no en té ni idea. Abatuts, però no vençuts, iniciem les nostres passes, just en el moment que un company del vigilant ens crida l’alto i ens demana on anem.

– Al Baron Hotel – li diem sense massa esperances.

– Veieu aquella torre d’allà. És la torre del Baron Castle. Just darrera trobareu l’hotel.

Els ulls ens fan pampallugues. Com pot ser que la tinguem a la vista? És un xic lluny, però no tant com per deixar les nostres passes i aventurar-nos en un altre taxi. Amb la torre com a referència, desfem el camí fet i anem rodejant negocis i cases, cases i edificis, edificis i botigues, botigues i… En arribar a la recepció de l’hotel, ens besem alleugerits: La nostra primera aventura africana s’ha acabat amb final feliç.

Al vespre, marxem cap a les muntanyes de la lluna de Ptolomeu! Cap a la fèrtil i desconeguda – encara – Perla imperial d’en Winston Churchill!

capítol següent >>

Encara no s’havien ensumat les revoltes del nord d’Àfrica, que el meu compte corrent es buidava per a fer la reserva d’un parell de passatges cap a l’Aeroport Internacional d’Entebbe, via la ciutat del Caire.

Passada la primavera, una xicota força amable em deia que, per motius aliens a la companyia, anul·laven el vol del Caire a Entebbe del dia 1, i que, si volíem, podíem marxar el dia 2 des de Madrid o marxar el dia 1 d’agost des de Barcelona, fer nit a la capital d’Egipte, i seguir el viatge l’endemà. Em va dir que ells ens pagaven l’estada i, ressonant-me les paraules d’en Francesc Pujols entre les neurones mig endormiscades, no vaig dubtar en escollir la segona opció: Visitaríem la capital del Nord d’Àfrica.

Ens trobem doncs al Baron Hotel Heliópolis. Un establiment que em resulta força romàntic i decadent. Un allotjament que, vist des de l’exterior, no sembla contenir la decoració de Les mil i una nits que ostenta el seu interior. Nosaltres ho veiem tot amb el cansament del viatge i de les horetes d’espera a un aeroport de paperassa inacabable. Hi hem arribat tard i, la bona gent del lloc, ens fan sopar pel grupet de gent en trànsit que acabem d’arribar a l’hospedatge. A l’aeroport, la gent d’EgyptAir han complimentat els ferragosos tràmits i, gràcies a ells ens hem estalviat els dinerons del visat d’entrada. Sortim, però de les instal·lacions, sense passaports i amb un paper que, segons cop, recorda els salconduits de la Segona Guerra Mundial: un paperot rebregat i escrit en un alfabet que ens resulta impenetrable.

L’endemà, amb quatre monedes egípcies a la butxaca, esmorzem de self-service i iniciem la dialèctica amb el cap de taxistes de l’hotel: Com és que no volem anar a les piràmides? Per què ens entestem ha anar a la Plaça Tahrir? En el seu concepte de viatger occidental, no hi cap el fet que malbaratem les hores egípcies, visitant la ciutat actual i no pas els monuments tradicionals, la joia més preuada i curulla de fama.

La circulació des del barri del l’aeroport al downtown és refutudament caòtica. En aquestes hores del matí, quan la gent es dirigeix a la feina, costa Déu i ajuda passar el pont del 6 d’octubre, la porta d’accés al centre del Caire. El nostre taxista aprofita la congestió per seguir-nos alliçonant dels perills del nostre destí, i per intentar convèncer-nos d’un recorregut turístic que, a ell, li aportarà més beneficis – tot i que no ens ho diu – i a nosaltres, no deixa de repetir-nos-ho, més seguretat.

La plaça de la revolta és una gran extensió, creuada per carrers i avingudes i un grapat de places. A un costat, el Museu Egipci. A l’altre, la Universitat Internacional del Caire. I, com si d’un àrbitre es tractes, la seu d’un banc de dimensions remarcables. Davant del banc, una columna de policies am roba de camuflatge fa maniobres. Amagades en un lateral, una corrua de furgons, farcits de policia vestida de blau, passen les hores de la jornada. I la rodona central és segrestada per un altre grup de policies – antidisturbis ben armats- que, aguantant l’assolellada amb el casc al cap, miren de reüll a la munió de gent que hi ha en una cantonada. Trec la càmera per fer una foto i, un senyor molt educat, em diu que no ho faci, que la ranxera que hi ha al costat nostre és plena de secretes i no els farà cap gràcia la meva instantània. Després, torna al bar d’on ha sortit i, nosaltres, decidim carrerejar pel centre d’una ciutat farcida de pintades al·lusives a un govern derrocat i a una nova democràcia que vigilen a cada cantonada.

El barri per on ens movem és farcit d’edificis oficials. Tots ells estan sobreprotegits amb tanquetes, filats provisionals i policies armats amb bastons. Davant de cada edifici, un grup de gent que parlen entre ells, seuen a terra i vigilen als vigilants. Els primers tenen un posat molt més seriós que no pas els altres.

Vora les aigües del Nil, la calma ens envolta i baixem un xic la guàrdia. En passar per davant d’un hotel, un home molt instruït, car porta ulleres i front ample, ens diu que és enginyer agrònom, que té grans extensions de flors vora les aigües del Nil, i que és professor de la Universitat Internacional del Caire. Mentre anem parlant de flors, perfums i lloances a Espanya, ens va conduint fins la seva botiga. Serà el primer d’un seguit de venedors de perfums i papirs que, aquests si, són el veritable perill de la metròpoli africana.

Desempallegats de l’home dels perfums i els papirs, tornem a Tahrir. Hi tornem per barrejar-nos entre la gent i, la seva manera de fer, em recorda a les tertúlies culers de Canaletes. Abrandades converses que, no fa pas massa, es repetien a la plaça Catalunya entre tendals i barraques. La curiositat i el sol ens fan entrar al bar d’on va sortir el nostre primer àngel.

Allà, un parell de deliciosos tes i una pipa d’aigua són l’acompanyament ideal per camuflar-nos entre els parroquians i tafanejar-ne les confiances. Homes i dones, molts d’ells vestits a la manera occidental, fumen i beuen te, ben arrepapats a les seves taules. En una raconada, un grup de gent xerra tot fent rotllana. I un, de pell més fosca i samarreta de Michael Jackson, va movent-se de taula en taula, tot parlant en veu baixa. De cop, em mira i aixeca un parell de dits. És el símbol de la victòria? Ai! Que fèrtil que és la meva imaginació! Oi més, quan després els veiem traginar cadires, bombones i menjar per les voreres que envolten la plaça.

capitol següent >>