Les muntanyes de la lluna (7) el lleó de tres potes
Deixa un comentariQuina son que fa al matí quan passem el vigilant, escopeta a l’espatlla, de la nostra guest-house. A la porta el cotxe de l’Aquili i, al cap d’una estona un Aquili somrient ens saluda.
Que bonica que és la sortida de sol d’agost, camí del Parc. Els camins són amples i anem passen barriades disperses que comencen a omplir-se de vida. A l’entrada del Parc, paguem l’entrada (crec que van ser uns cinquanta dòlars) i, tot just creuada, la porta els primers babuins malcarats, fugen del cotxe tan bon punt volem disparar el gallet de la nostra càmara fotogràfica. La cacera del babuí de les Murchison és un dels esports més difícils de l’Àfrica.
Cansats de veure culs amagant-se dins del bosc, passem a la següent
etapa. Finestres amunt, drap a les mans, i… pim-pam-pum contra les
mosques tsé-tsé. Les malparidea profiten qualsevol oportunitat per
escolar-se dins del cotxe. Com em vaig empassar les rialles davant les
cròniques d’altres viatgers del Parc que parlaven d’aquest esport de
risc. Però el gran perill de l’Àfrica no són els lleons, els hipopòtams o
els cocodrils. El gran perill de l’Àfrica són les mosques i els
mosquits. Ja ho diuen, no? Com més petit, més malparit.
Però seguim, la benedicció de l’Aquili, el nostre guia particular.
Propera estació, el transbordador cap al delta del Nil Victòria. Arribem
dels primers al lloc i, mentre nosaltres ens deixem atraure pels
hipopòtams de l’altra banda del riu, l’Aquili batalla per un impossible
que, per ell, sembla fonamental per a la nostra experiència del Parc.
Mentre esperem, arriben els monstres farcits de musungus (-Blancs)
organitzats: Jeeps, camions, furgonetes, … La pau de l’indret s’omple
de crits, sorolls i fotografies a qualsevol ouasinga (=negre) que
estigui per allà.
Després, dins del Parc, gaudim d’una fauna diversa i nombrosa en
llibertat: girafes, elefants, facoquers, búbals, búfals, daines i
cérvols de diverses fesomies, … Fins i tot, una llaona arraulida sota
unes mates i un lleó que, mancat d’una pota, avança altiu entre la munió
de micos que l’escridassen des de les furgonetes que, com el nostre
cotxe, han vingut a passar les tres horetes de game drive per la sabana
que envolta el delta del Nil Victòria al llac Albert.
El millor de l’experiència, però, no són els animals, és la música
que l’Aquili ens posa al cotxe, i que ens regala a la tornada, i les
seves explicacions sobre la realitat del Parc, del regne de Bunyoro i de
les pressions que rep la zona davant la descoberta de petroli a la
frontera amb el Congo. També ho és, el fet d’aturar-se en un punt on els
treballadors arreglen el camí per saludar a una mossa que és de la seva
mateixa família.
En acabat fem el got en un dels allotjaments turístics de la zona.
Més camions, jeeps, furgonetes i grups de musungus que es perden la
vitalitat de Masindi i els voltants del Parc. Dues coca-coles i un
sandwich després, anem a viure l’espectacle més bell de la natura
ugandesa: la potència de les Murchinson Falls i dels ràpids que les
precedeixen.
Només el fet de pujar a les Murchison, ja val tot l’or d’aquest món i
de part de l’altre. Aquí se sent i em força, el rumor del Nil i la
blancor de les aigües que piquen i repiquen en roques que han de tenir
una fortalesa suprema per no haver desaparegut ja d’aquest persistent
atac de les aigües del cabalós riu de la pau.
Tornem a Maisindi, cofois i feliços. L’experiència Aquili ha estat
espectacularment agraïda. De nou, hem trobat una bona persona.
Al vespre, després d’una relaxant dutxa freda a la guest-house i de
xerrar amb una madrilenya que ha passat el dia de la diarrea africana,
sortim a fer unes cerveses i menjar-nos una d’aquestes broquetes que
serveixen de sopar a bona part dels ouasingas que van tancant els seus
negocis per anar a dormir a les seves cabanes de pedra, fang o llauna.