El Cau de l'Ós Bru de Taradell

<< capítol anterior

Ahir no us ho vaig dir, però badant badant per la Kampala dels centres comercials – un parell de ben grossos -, els edificis oficials i els carrers senyorials, vam acabar fent supo-supo amb la nit. I, sense llum que ens il·lumini, vam errar el camí i ens vam veure obligats a navegar un xic per la desconeguda Kampala.

Per sort, la cosa no va durar gaire i el nostre àngel de l’hotel ens va aconseguir menjar preparat per acabar sopant a mitjanit.

Aquest matí, però, ens hem llevat amb ganes de viure la jornada. I
això que es pinta llarga, molt llarga. Avui tenim previst de prendre un
taxi que ens deixi a la línia de l’Equador. I, després de les fotos a
la ratlla de mig pont, baixarem cap a Kyotera i anirem a portar estris
a la segona ONG amb la qual havíem contactat.

Al TaxiPark les coses es torcen un xic. Arribem massa d’hora i hem
d’esperar a què s’ompli el taxi que ens pot deixar a l’equador. Sortim
tard i les hores, avui, corren massa.

L’equador, en aquesta carretera, és al mig del no-res. Un xic amunt
hi ha el poble dels tambors; un xic avall, un mercat. Aquí una casa en
runes, un seguit de botigues que han aprofitat l’avinentesa per mirar
de fer un caler i un local que fa les funcions de bar, però on no tenen
cafè.

L’aturada no és gaire llarga. I l’espera de taxi tampoc. Això sí,
ens deixarà a Masaka i allà haurem de prendre el bus que va a Tanzània.
Kyotera és a pocs quilòmetres de la frontera i, a Masaka, l’enganxarem
al vol.

Entrem i ens separem entre la gentada. Finalment, la Susanna seu al
darrere i jo em veig entaforat entre un paio que no para d’escopir per
la finestra i un altre que no para d’aixecar-se per mirar de trobar
cobertura per un telèfon mòbil que sembla que no en té prou. Passem el
trencant de Chioufa i baixem al centre de Kyotera. Un mercat vital i un
seguit de boda-bodes que ens demanen cap on volem anar.

Massa cars. Tossuts, comencem a caminar. Un dels paios ens segueix i
ens abaixa el preu demanat. Fet l’acord ens fa pujar en un d’aquests
boda-bodes i, au! Carretera amunt i camí ple de bonys que em fan clavar
un ferro al cul. Quin mal” Per Déu! Això no és pas un agradable viatge.

El paio no ho ha entès bé. I ens acaba deixant passada la casa de la
Kim. Tampoc ha entès el tracte fet i ens demana més diners. Amb l’ajuda
d’un veí del poble, però, l’acabem convencent. Sols, pols, cases i la
seu d’una escola protestant. Fem la coca-cola en un dels bars d’aquest
racó perdut de món i ens deixem observar per un nen que ens mira amb
cara afable. Les gallines picotegen arreu i un grapat de palmeres ens
resguarden de la calor que ens amara.

Feta la beguda, comencem a caminar. La casa de la Kim ha de ser ben
a prop. De fet, si hem de fer cas als veïns, no podem trigar massa més
de deu minuts de camí. El nostre remenut HowAreYou ens acompanya amb la
seva gegant bicicleta.

capítol següent >>