El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Les muntanyes de la lluna (11) la presó dels musungus

Deixa un comentari

<< capitol anterior

Esperant a peu de carretera, em veig protagonista de Qué.. tan lejos! Són cap a les 9 del matí i esperem el primer cotxe, matatu o el què sigui, que ens retorni a Fort Portal per a assolir la nostra propera etapa: La península de Mweya, al cor del Queen Elizabeth National Park!

L’aventura està servida.

Un parell de cotxes que no s’aturen, el nostre amic anglès que torna
al CKV. Finalment, un matatu s’atura, en baixa el xofer, juga a fer
castells amb les bosses del maleter, el lliga amb cordes per a què no
caigui res i carretera i manta.

Al arribar a Fort Portal, les bosses tenen més pols que la jaqueta
d’un motorista de trial. El xofer, però, les neteja amb un drap, ens les
posem a l’esquena i desfem el camí cap al taxi park. Abans
d’arribar-hi, però, trobem un taxi solitari i buit en una benzinera. El
xofer ens carrega i, còmodament, voltem Fort Portal a la recerca de la
resta del passatge.

Kasamburu és un poble que té més matatus que no pas cases. I és que a
uns quants quilòmetres hi ha una de les portes més concorregudes del
Parc Nacional més conegut i visitat d’Uganda. Allà caiem en les urpes
d’un taxista famós, en Moses de la guia més utilitzada pels viatgers
europeus que s’endinsen a Uganda. El cost del trajecte serà el més car
de tot el recorregut. El noi és simpàtic, però ja ens indica allò que
ens trobarem al complexe turístic de Mweya: Un hotel de luxe i uns
allotjaments preparats per a tour-operadors.

En Moses ens deixa al càmping. Una extensió am algunes tendes
agrupades. No hi ha ningú que se n’encarregui i no trobem enlloc on
llogar una tenda. Desfem el camí i traiem el cap al també solitari
allotjament per estudiants. Tornem enrere i, finalment, trobem el Mewya
Hostel.

– Teniu alguna habitació disponible?

– Ui. Sense reserva no tenim res, però si voleu podem muntar un parell de llits al dormitori comunitari.

El pitjor allotjament serà el més car de tot el recorregut. La
mosquitera té un oradet per on podria entrar un tigre. Malauradament no
és a la cara, i aquí la mosquitera se m’enganxa. Però bé, és la única
manera de passar nit en aquest espai on els locals serveixen i els
musungus demanem.

Em sento estrany. Deixem les bosses a l’habitació i, per passar
l’estona, ens decidim a anar a donar una volta. Tot just sortir dels
edificis, els guardes de la barrera ens frenen les passes. Diuen que
sortir d’allà és molt perillós, que les bèsties se’ns poden llançar al
damunt, que… Merda! N’estic fart, em sento tancat. No puc més. Sortim i
donem una volta per la pista per on hem vingut amb cotxe. En tornar,
reservem el bot per anar a veure hipopòtams i cocodrils i, afamats com
estem, ens acostem a la Taverna.

Aquí hi ha una de les joies d’Uganda: La Taverna és un espai amb unes
vistes increïbles sobre el Canal. En aquestes hores del vespre, els
hipopòtams bramen des de l’altra banda del cabdal d’aigua, els ocells
volen per damunt dels nostres caps, i la gent passa l’estona amb la
parsimònia que transmet l’entorn.

Mengem plàcidament i voltem a les fosques. La imaginació ens fa veure
bèsties arreu. Un facoquer -un d’aquests senglars africans – se’ns
presenta com un hipopòtam a la carrera, una mata és una lleona, un… Al
llit, respiro a la mosquitera, mentre un bon tros de cama es mostra
impúdica als mosquits que vulguin fer parada i fonda en aquest hostal
on, amb reserva, vius com un rei i, sense reserva, dorms com un
home-less que ha aconseguit plaça en un dormitori social.

capitol següent >>


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.