El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 08. On tour

A bodes em convides! (IV): Somnis entre cotxes

Deixa un comentari

A dos quarts de nou he sortit de la finca del Clot. De primer he pensat en fer una becaina en una zona d’esbarjo propera a la finca i no tornar a ciutat, sinó deixar-me gronxar per la Serra en direcció a Llevant. Però no ho he fet.

Ara sóc aquí, a les envistes de Guadalajara, en aquesta àrea de servei de carretera on he parat a fer benzina i descansar una miqueta. Una horeta de Pep Sala m’ha permès superar de nou la M-40 camí de Taradell. Torno cap a casa. Vols venir?

Són quarts d’onze quan em desperto del son del viatger. Una horeta de somnis agradosos em fan veure la fosca amb més confiança. El camí de retorn serà més pesat. De fet, l’A-2, el nom que li han donat a aquesta llenca d’asfalt em mena prop de Saragossa sense massa esforç. L’ajuda dels Mesclat, la seva música festiva i contundent m’ha fet cantar una estoneta i prendre’m el camí amb més força. Superats els revolts de Calatayud, molt més suaus per aquest cantó, he parat motor i he plegat veles per a dormir una horeta i escaig..

Que llarg que és aquest camí. Vols dir que no han corregut Lleida uns quan quilòmetres vers Llevant? No tinc son. De fet, em sento reforçat, despert i més jove que mai quan prenc l’autopista de Lleida. Un trós enllà una mena d’arc lluminós més propi d’una d’aquestes bajanades fílmiques dels americans m’ha assenyalat el pas per sóta del meridià de Greenwich. Algún dia hauria de pujar fins a la ciutat anglesa que li dona nom, però em fa mandra. Cada cop em fa més mandra viatjar.

Aquí, les primeres emissores catalanes prenen les ones i una amorosa llengua m’embolcalla en la meva arribada a l’Estació de Servei que m’acull per donar-me un cafè i una cruixent pasta de xocolata francesa. És un quart de tres del matí i en tot el local només hi ha un sol mussol. Jo.

Les ganes d’escriure són tant grans com les de conduïr. La mandra em fa pensar en el llit de casa i, passat Lleida, no recordo si l’Eix s’agafa a la ciutat del Segre o a Cervera. Surto a Mollerussa i desfaig el camí de Lleida per la carretera de Tarragona. Ara cap aquí, ara cap allà, sembla que els senyors del temps m’amaguin la benvolguda C-25. Però a la fí, la trobo i la prenc amb la intenció de parar prop de Manresa. No ho faig. Sempre m’ha agradat fer plans per carregar-me’ls tot seguit i aixó és el que faig de nou per arribar a les portes de casa quan falta un minut per les cinc del matí.

És hora de dormir i els ulls se’m tanquen.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 30 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés

A bodes em convides! (III): Els aires de la Serra

Deixa un comentari

T’en recordes? Ens havíem quedat a les portes de Madrit. El sol ens visitava ja per l’esquena i la lluna, amb Júpiter al seu costat, ens havia abandonat ja pel camí.

T’en recordes? Viatjàvem pels anys de la independència de Jamaica agombolats pels Skatalites i la dolça veu maternal de la Doreen Shaffer.

T’en recordes?

La M-40 és un caos. I la sortida vers la carretera de La Corunya està encimbellada per una mena de torre de telecomunicacions majestuosa penjada a mitja alçada de la Serra. Són les vuit del matí i tan sols una cinquantena de quilòmetres em separen de la Basílica on en Carles i la Mònica deixaran de ser dos per esdevenir un. Si més no en la oficialitat de la tradició catòlica.

Més enllà de la Vall dels Caiguts hi ha un Palau-Monestir-Universitat-… rodejat de cases d’estiueig, de bars, de restaurants, de botigues de records, hotels i antiquaris. Amb aquesta sorna tant castellana, li van posar un nom galdós, Sant Llorenç de l’Abocador d’Escorrialla (sic). Assegut sóta l’ombra d’un om dels Jardins de la Universitat, prenc la fresca, tot esperant el gran moment. És un quart d’onze del matí i la calor comença ha picar per aquestes terres castellanes.

És curiós que aquest lloc de repòs tant bonic i acollidor porti el nom d’un senyor que va volar sense tenir ales. Deuen ser els Aires de la Serra i la proximitat del Monestir que l’acull, suposo.

Distret en les meves cabòries em descobreixo els pantalons tacats. N’hauria d’haver portat uns altres, però ara ja no hi ha remei possible i hauré d’anar a la boda amb la part baixa dels camals bruta. Quina pena, no?

Quan fa que he arribat a Sant Llorenç? A veure si m’en recordo. A veure. A veure. Devien ser cap a quarts de nou del matí, més o menys quan he passat la rotonda d’entrada al poble. Molt poca gent pel carrer a aquelles hores del matí. he anat seguint les indicacions del Monestir, he passat pel costat de l’Estació d’autobusos, un encreuament de carrers sense cap mena de circulació, un passeig i un Palau centre-europeu trasplantat a la Serra. Que grós que és el punyeteru! L’he resseguit tot, he girat i he vist que només hi havia una autocaravana aparcada. M’he parat davant per davant de la Basílica i he vist que, a partir de quarts de deu, fan pagar tant si és laborable com si no ho és. He estirat una mica les cames i he tornat a marxar per deixar el cotxe allà on el tinc ara, davant per davant de la Facultat de Dret.

Després el rau-rau de la panxa ha despertat la memòria i m’ha fet recordar el bar aquell que hi havia a l’entrada de Sant Llorenç i les ganes de caminar m’han empès a creuar el municipi tot xino-xano fins al santuari de la teca. No és Puig-l’Agulla ni la Cooperativa, però bé, tampoc podem demanar que tot el món sigui com Osona, no?

Es tracta d’un local on venen pà i queviures, tenen una màquina de cafè i un parell de taules. Per la tele fan dibuixos animats. Què hi veuen els nadons en mi? Una altra volta el mateix, un nen més petitó que una agulla de cap que em dedica un càlid somriure. A més d’aquest petitó rialler, la parròquia està composada pels seus pares, de robes amples i cabells llargs; un avi amb la testa coberta per una gorra de les de sempre i una cigarreta tranquil·la, de les que demanen feina a les mans; un parell de treballadors d’alguna de les obres que volten aquesta part del poble; una mena de cowboy que s’intenta aguantar al tamboret, però que té força dificultats per aconseguir-ho; i els amos, una parella jove i dinàmica que semblen conèixer a tots els veïns d’esmorzar menys a mi.

– Què teniu per esmorzar, quefe?

– Doncs, tenim embotits: Pernil dolç, mortadel·la, ….

– Mira. Posa’m un entrepà de pernil dolç, una aigua i un cafè. Gràcies.

Tot esmorzant i mirant els estripats dibuixos de la tele, em pregunto on és la son. N’hi hauria d’haver, no? Només he dormit mitja horeta en tota la nit i no sé trobar-la.

De retorn al Palau-Monestir aquest, sento la crida habitual de les muntanyes. Si arribo a saber que arribaria tant d’hora, hagués portat les eines de pastura i m’hagués enfilat fins aquell cim que es veu allà, al darrera de la torre del rellotge de l’Ajuntament de Sant Llorenç, però com no ho fet, vagarejo pels carrers vells del poble fins a quarts d’una.

És l’hora de la boda. Em retrobo amb els col·legues de Barcelona a la porta de la basílica. Una porta amb patí que recorda molt l’entrada del Monestir de Montserrat. De fet, penso que si Catalunya hagués tingut Rei, possiblement Montserrat seria una mena d’enginy com aquest de Sant Llorenç. Però bé, d’una finestra surten les veus d’un cor de cambra que s’envolaien cap al cel, però el só d’un helicòpter les aixafa i les torna a recloure dins de Palau.

En Carles sembla neguitós. Ens diu alguna cosa. Ens saludem. Entra cap a l’Esglèsia. El perdem de vista, perquè a fóra, a l’entrada ha arribat la Mònica. Angelical dins del seu vestit blanc de núvia, però no prou per aixecar-se una mica del terra i lliscar uns pams per damunt de la vora del vestit.

La Basílica està massa neta i brillant. No sembla de veritat. El capellà oficia amb magisteri, però l’excés d’escales del temple i els moviments de l’oficiant em recorden lleument a la hiaprxiologi, al ritual de la religió catalana del gran Pujols. Aquesta sensació encara és més gran, quan l’home desapareix de l’escenari per anar a cercar l’hostia un pèl més amunt encara d’allà on fa la missa.

És curiosa aquesta costum de les arres. Ara les voltes tú, ara les volto jo. I les hi tornem al capellà.

I com passa el temps! Ja són les set del vespre i assegut en un banc tot admirant la Plana castellana, descanso del ball de noces a la bodega de la Finca del Clot del Pomerar.

A la porta de l’esglèsia m’he envolat una mica i m’he vist mirant una pel·licula d’aquestes de casaments, amb la gent rient, comentant, felicitant als nouvinguts en això del matrimoni. No sé, semblava que la única preocupació fós poder tancar el moment dins d’una càmara de fotos.

Uns quants quilòmetres de carretera, autovia i nova carretera ens han manat en aquesta mena de masia a l’estil de Castella on el sol ens ha regalat un moment de descans per a fer l’aperitiu al carrer i entrar després a una sala recarregada de motius propis de la ruralia. El dinar ha començat amb una sopa freda andalusa, amb un bon plat de salmó fumat amb guarniments i amb  un rellomillo fantàstic i gustós acompanyat de cebetes, patatones i pebrot. Mmmmmm! Deliciós.

De tant en tant, un visca els nuvis, un que es donin un petó, un… No han tallat el pastís. Suposo que dèu ser cosa de les meves terres això.

I després del tec, tots cap a la bodega i ha descobrir noves raconades de la finca, com l’estable amb cavalls afinats i senyorívols i orenetes garlaires i celestials. I ara…

…sóc aquí. Mirant la Plana castellana des de les alçades de la Serra, tal i com m’agrada veure Barcelona des de Collserola o el meu poble des de l’Enclusa estant.

Aquesta part de la Festa ja s’acaba, alguns convidats marxen, d’altres preparen una ruta madrilenya a la recerca de noves sensacions, de noves amistats, de més festa, de més celebració. I jo, m’acomiado de la parella, els reclamo llur presència a casa i acabo d’anotar aquest tou de comentaris en aquest meu quadern solitari i salvatge, abans de desfer el camí cap a casa.

Un camí que pots seguir a “Somnis entre cotxes”, la quarta part d’aquest viatge de cap de setmana.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 26 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés

A bodes en convides! (II): Nascut per ser salvatge. Grrrrrrrr!!!!!!

Deixa un comentari

Havia pensat anar a l’Aplec, tornar a casa, dormir horeta i mitja, dutxar-me i cardar el camp. Però després d’un acte com el del divendres al vespre i del bon tec de coca i fuet entre Obstinats que el seguia, no tenia gens de son. I és per aixó que, després de la dutxa, vaig prendre el cotxe per fer honor al born to be wild de l’Steppenwolf i anar de bodes a la Serra. A bodes em conviden. I vols venir?

De Taradell a Vic, de Vic a Manresa, de Manresa a Lleida, de Lleida a Bujaraloz. Que faig a la Nacional? No hi havia una autopista fins a Saragossa?

Dues hores de viatge són temps suficient per la primera paradeta. Fem cafè i benzina a la Pineda del Riu. Són les 3 de la matinada i la son no m’ha visitat encara. Estarà esporugida pel soroll del motor? Pel ball de les neurones? Per la banda sonora d’aquella impressionant travessa de New York a Friscu de l’estiu del 2002?

Linkin Park, el Born to Be Wild, Jack Kerouak, Phish, Only look on the bright side of live… una elecció premeditada per tenir el cap fresc i viu, els muscles destensats, tenir el record d’un viatge de cinc fusos horaris diferents i recordar la punxada de la roda del davant de la furgoneta tot just entrats al Parc Nacional de Yellowstone, després de milles i milles d’asfalt i en aquell paisatge llunàtic i prehistòric ple de bassiots de sofre sorgits de la mateixa llar de Satanàs. Bu!

I és que els imprevistos poden venir en qualsevol moment i recordar alguns fets t’ajuda a controlar la velocitat i sentir el control absolut de la màquina que transportes carretera enllà.

A Lleida no he pres l’autopista. Un clar error de nouvingut en aquest viatge. Si algun dia el fas, pren-la. L’A-2 es converteix en una nacional carrinclona tot just petges terres aragoneses, una nacional sense benzineres, amb pobles adormits i algun camió amable que t’avisa en els trams on el pots avançar, aixó sí. Arribats a Bujaraloz, el camió del davant posa els quatre intermitents i frena. Què coi li deu passar ara en aquest?

Unes llums a mà esquerra m’indiquen la presència del primer bar des de fa un tou de quilòmetres, la temptació de parar i compartir un temps amb camioners i gent de carretera em genera un dubte raonable, però l’indicador de l’autopista em diu que no trigaré en trobar una Àrea de Servei on alimentar la manca de suc del vehicle i solucionar les meves necessitats evacuadores.

I aquí estic assegut, amb una taseta de cafè calent i una bosseta d’ametlles torrades tot fent la primera parada d’una llarga i càlida nit.

Ja de nou a l’aparcament, veig que el veï que estava dormint ha decidit seguir la marxa terra endins. I la fresqueta de la nit m’anima a seguir viatge sense més dilació.

Toca canvi de banda sonora, cal deixar les amèriques i tornar a la Costa Brava dels 80, al càmping de Malgrat i a la discoteca de Blanes on passavem sucoses nits d’insomni col·lectiu. I per fer-ho: qui millor que The Cure? I és que ara cal pasar el tram més perillós del viatge -les rampes de Calatayud- i crec que no està de menys fer-ho tot rememorant les primeres sortides amb el Panda vermell i el carnet calent a la butxaca i aquell accident a la carretera de la costa on per uns moments vaig tenir la sensació que havia passat pel damunt del cos d’un motorista. Per sort només va ser la moto, però recordar-ho aquí, m’ajudarà a moderar la velocitat, treure el peu de l’accelerador i prendre’m les coses amb calma que, total, són quarts de quatre de la matinada i fins la una del migdia no m’espera ningú a Madrid.

Voreges Saragossa per l’esquerra i t’enfiles i baixes i tombes i gires i passes Calatayud sense preguntar per la Dolors i comences a llegir allò de la Ciutat del Cel i la Ciutat del Cel per aquí i la Ciutat del Cel per allà i en Robert que no para de dir-me que els noïs no ploren, de parlar-me d’un bosc, de dir-me que m’en vagi al llit (sí, home, ara que estic conduint i ja porto més de mig viatge, vol que torni a casa?), que els divendres està fent manetes i que només digui que sí. Doncs sí. Sí que tinc ganes de parar i fer una becaineta. Falten uns seixanta quilòmetres per Madrid, són les 5 de la matinada i allà al davant es veuen les llums d’una benzinera colrada de camioners fent nit. Per tant…

…Jo em planto.

Són les cinc del matí i com un peixet en un banc de balenes blanques, aparco el meu cotxe entre camions sense fer soroll, m’esquitllo al seient del copilot, dono unes voltetes a la rodeta, em descalço i creu els braços per damunt del cap. Mmmmmm! Quin gustet més agradable. 1 2 3 4 5 fins a 30 minuts pots comptar abans de tornar a començar.

Retorno al meu lloc, arranco el cotxe suaument i em planto a la benzinera a repostar gas-oli i caure sobre Madrit tot escoltant els Skatalites, la veu de la independència de Jamaica i banda sonora principal d’una vida a voltes salvatge i a voltes tranquil·la. “Benvinguts a Madrid” em diu un cartell vermell amb les primeres llums del dia i una mà afinada hi ha afegit “és Castella” en clara referència a la monàrquica queixalada a les terres de la isabeleta.

En vols saber més? Doncs ja pots llegir-ho a “Els Aires de la Serra”.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 25 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés

A bodes em convides! (I): Les raons d’un viatge

Deixa un comentari

Ací estic de nou. Esperant que vingui el tren nostre de cada dia, perquè em porti a la feina. Aquest cap de setmana però, he canviat els rails per l’asfalt i la ferralla pel cautxú. És possible fer 1.377 quilòmetres de cotxe i anar de casament en menys de 30 horetes? Vols saber com es fa i se sobreviu?

Crec que la primera i espectacular trobada amb en Carles fou la nit del meu divuitè aniversari a una tasca del Barri Antic de Barcelona. Aquell gloriós dia vam acabar dormint als jardinets de la plaça de la Universitat amb una ombrel·la del Kahala enganxada entre l’orella i el cap. Sí. Ja ho sé. Tots hem sigut joves alguna vegada, no?

Després van venir unes quantes curses de Lamborghini, alguna miniclasse de VisualBasic que no m’acabava d’entrar, la fal·lera comuna per BladeRunner, …. La primera vegada que va baixar a Madrid no s’hi va acabar de trobar bé i va tornar cap a casa. Sembla que no acabava de trobar el tremp a aquell país d’hiverns gelats i estius xafogosos. Però, vés per on que un dia de bona festa castellana, va conèixer una mena de nimfa riallera i segura d’ella mateixa i, de cop i volta, l’adaptació a aquell país estrany i llunyà es va capgirar i la ciutat no li va semblar tant forastera. De tant esperar el final, la sorpresa d’un casament a Sant Llorenç de l’Abocador d’escòria ja no és tant important. Com hi puc anar?

Divendres al vespre , tinc Aplec dels Obstinats a Santugènia i diumenge al migdia, celebració familiar i de les bones. Quants anys fa que es van casar mons pares? 43? 44? 45, potser? Fa més de 50 anys que es tiren floretes! Mare de Déu Senyor!!!!

La primera visita obligada per apamar el camí és un rutòmetre gratuït d’Internet on em diuen que de Taradell a Sant Llorenç hi ha 686,6 quilòmetres i que es fan en 7 hores i 49 minuts. L’avió demana d’un desplaçament afegit de Madrid a Sant Llorenç, de Sant Llorenç al Clot del Pomerar i del Clot a Madrid una altra vegada. El lloguer d’un cotxe no em convenç i la independència del viatge propi i el cuc de l’aventura m’animen a navegar per les carreteres al meu lliure albir. La decissió és presa: Baixaré amb cotxe a ciutat per provar les sensacions i accelerar la tornada a casa, dormiré divendres a la tarda, aniré a l’Aplec dels Obstinats al vespre i pasaré la nit a la carretera amb bon acompanyament musical per rememorar els vials del passat i destensar els muscles. I és que, qui no faria qualsevol cosa per anar al casament d’un amic de lluny?

Com va dir el Jorge, un vell amic de Sevilla, no em volia perdre el casament del Carles.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 25 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Com una tramuntanada

Deixa un comentari

Taradell-Aeroport-Gare du Midi-Hotel-Barri Europeu-Aeroport-Taradell. Uffff! Uffff! Ufff! Com una tramuntanada ha estat aquest segon viatge meu a la capital d’Europa. Com una bufada, com un somni. Aixó, com un somni, un passeig, un viatge propi de la Societat Xarxa. A la recerca de la informació de primera mà, explicada pels seus creadors. Vols venir?

El capità anuncia la ruta que prendrem per arribar a Brussel·les: De Barcelona a Tolosa de Llenguadoc, d’allí a París i de la ciutat de la llum a la capital d’Europa. És fosca nit, però em reconforta saber que per allà sota hi ha la meva comarca i és que el recorregut anunciat remunta el Besós, el Congost, sobrevola el meu poble i puja fins la capçelera del Ter per travessar els Pirineus. Però jo soc al passadís, lluny de la finestra que em mostri les llumetes de les vivendes i els carrers del meu estimat poble, de la terra dels meus avis, de l’hortet que m’alimenta al bon temps, del sostre que em resguarda del fred hivern d’Osona.

El sopar d’avui – vuit euros- ha consistit en una gomosa bagette de pernil especial Bodega -suposo que un nom per donar-li presència a l’escaduser aliment- regat amb una de les begudes més preuades de França, el Perrier.

De l’aeroport de Brussel·les sembla que no en puguis sortir mai. Els passadissos són immensos i dónes voltes i més voltes seguint les indicacions. Finalment, però, apareix la sortida de la planta 0 i a la menys 1, l’estació de tren. Vint minuts de trajecte i dos euros amb seixanta et menen a la Gare du Midi. El tren, de seients amples i espaiosos, permet destilar literatura damunt la tauleta que hi ha habilitada a tal efecte.

La Gare du Midi, al toc de mitja nit, se’m presenta grandiloqüent i laberíntica. De fet, les dues primeres sortides que trobo estan tancades i em veig obligat -amb algun altre viatger despistat- a tornar a les andanes i sortir per l’altra punta de l’estació. Finalment, arribo a un carrer que em resulta conegut i quatre passes i uns quants “sense-sostre” després arribo al preuat Hotel. Quina sort la meva de poder dormir en casa i quina mala jaia la d’aquells que pensen que els “homeless” ho son perquè s’ho mereixen. Potser la Bona Sort se la fabrica un mateix, potser n’hi ha que decideixen deixar aquesta societat de les curses, però el cor se t’encongeix en ciutats com Brussel·les o Nova York on el luxe dels barris de negocis conviuen amb la desestructuració de suburbis malgestionats i maltractats. Carda fàstic.

Em llevo d’hora, haig d’estar despert, la Jornada Informativa és en llatí modern (anglès) i cal estar amatent a les explicacions dels “amos” d’Europa. De fet, he vingut a cercar sang -recursos, diners- pels barcelonins. I m’ha sorprès el meu propi nivell d’anglès i la meva mateixa capacitat per entendre’l. M’agradaria portar el meu profe d’anglès dels jesuïtes -el que ens feia memoritzar i recitar i em catejava sempre- agafat per les orelles, per ensenyar-li lo equivocat que estava. De veritat sabia anglès aquell capellà que ens ensenyava aquesta llengua i religió? Sincerament, crec que no.

Peró bé, després d’un matí de treball intens i amb el cap bastant cansadot m’he acostat a la Place Schumann -el centre de la knowledge-driven economy moderna-, m’he calçat els cascos i s’ha aturat el món amb la dolçor d’una cançó d’amor. Els gegantins edificis inhumans del Barri Europeu se m’han fet més amables, tot desfent-se en la música i la suau cadència d’en Llach. Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar

Ja dalt l’autobús, camí novament del descomunal aeroport de Brussel·les he vist un parell de cotxes de policies tapant el cos d’un difunt. Un aixecament de cadàver. És tant prim el fil entre la vida i la mort? Sota el cel gris de Brussel·les, aquest fet em rememora el llit del Clínic. Adormit, inconscient, malalt, tocant la mort amb els dits, tenint somnis estranys. I m’ha tornat a la ment el record del moment en que vaig dir NO, en que vaig ser conscient que no era la meva hora. I la sorpresa dibuixada en el rostre d’uns metges incrèduls en retornar a la vida el que ells consideraven ja un cadàver….

L’avió trenca el cel gris de Brussel·les, una massa de núvols sota nostre i el sol a l’horitzó. On s’acaben els núvols? No és veu el final enlloc. Aixó és el nord d’Europa, la terra on els núvols no marxen mai. Vist des d’aquí dalt, hom té ganes de menjar-se la massa de cotó de sucre que hi ha sota l’avió, ganes de saltar de l’avió i botar i rebotar sobre els núvols.

Un aire familiar en les muntanyes que es dibuixen allà baix. Un salt al cor. Uau! Els núvols estan enganxats a la cara nord dels Pirineus. Besalú i l’Eix Transversal. Com es pot respirar en veure la màgia de mon pare el Montseny? L’altivesa ancestral amagada en les fagedes i les roques de Les Agudes em saluden aquí mateix. Inconscientment estiro la mà per abastar el cim de la ferèstega muntanya. Al seu costat el Turó de l’Home i darrera mateix, el Matagalls. Un tram de boira i els cims de Montserrat. És tant bonic tot aixó. Com es pot expressar en paraules l’encant pels cims més purs de la terra. Pel massís de la fruita perenne, de l’emoció feixuga. Es veu tot tant petit!!!! Mira! Sant Quirze. Sant Esteve de Palautordera. I allà. Alló déu ser Sant Antoni de Vilamajor, no?

Ens diuen que comença el descens.

A l’alçada de Granollers, l’avió vira cap a Mataró. Quin espectacle més sublim el de les aigües rogenques de la Mediterrània. Damunt la immensa mar blava, l’avió ressegueix la costa. El Besós obre les portes de Barcelona. El nou Port del Fòrum, Diagonal Mar, la Torre Agbar, el gran port de Barcelona, el Tibidabo i la Torre de Collserola, Les Rambles, el World Trade Center, Montjuïc, grues i més grues, contenidors i més contenidors. La terra s’acosta. La Zona Franca, el Llobregat desviat, uns camps molt ben treballats i… les rodes de l’avió toquen la catalana terra.

D’aquí un parell d’hores tornaré a ser al Montseny, a la Plana de Vic, a casa. El millor dels viatges és el retorn a casa amb el bagatge d’un nou viatge a l’esquena, de noves coneixences, de noves experiències, de noves anècdotes per contar.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 20 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Remembrança amb cerveseta

Deixa un comentari

Brussel·les és una ciutat per tornar-hi.

Una mica com París o Nova York. Ciutats on el poder i la ideologia conviuen en constant lluita creativa.

Barcelona és ciutat d’ideologia, però no de poder i aixó fa de Barcelona una ciutat coixa. Madrid és ciutat de poder, però sense ideologia i aixó la fa envejosa de la Barcelona de les idees. Barcelona i Madrid són ciutats que es retroalimenten, que es necessiten per lluitar i per crear. Barcelona és el got ideològic que nodreix l’assedegada Madrid i amb ella tot el seu rerepaís.

És interessant ser en una ciutat forana escrivint en català amb una cerveseta sobre la taula, taula compartida amb una “família” de neohippies, grunges, altermundialitzadors o com se’ls vulgui dir. M’agrada estar rodejat de la dolçor del francés. M’agradaria tenir un vocabulari més ric per poder dibuixar l’ambient de la plaça on sóc, però la tecnologia ens ha près els mots, la televisió en ha robat les paraules i ara és més fàcil fotografiar un paisatge que escriure’l. Escriure demana temps i avui en dia sembla que el temps fugi. Correm com la llebre de l’Alícia al país de les Meravelles.

Els belgues són gent afable, s’aixequen quan una persona d’edat avançada entra al metro o al TRAM. Els belgues són gent confiada. Una fina línia vermella a l’entrada del metro és la única indicació que entres en zona on es necessita validar el bitllet.

Per ser nòrdics (realment ho són?), són expressius i xerraires. La immigració de la “capital de l’Europe” és magribina, centraafricana i hi ha algún paquistanés, però no gaires. Es veuen molts shadors, moltes rastes, moltes salutacions a l’americana (cops entre punys closos i coses d’aquestes que surten a les pel·lícules dels suburbis de les grans ciutats ianquis).

A Brussel·les, hi ha GAUCHE amb majúscules i aixó sempre et fa sentir en família. Una GAUCHE en lluita. Enguany, contra la privatització dels serveis públics. Si aquest matí n’hi havia que parlaven de reunificació; aquesta tarda, n’hi ha que parlen de DRETS SOCIALS. Aquest matí estava rodejat de polítics neoliberals europeus; aquesta tarda, d’idealistes internacionals i internacionalistes.

Per cert, per ser internacional, és imprescindible tenir una nació. En cas contrari, pots esdevenir globalista o neoliberal, és a dir que pots ser una persona que vol que la llibertat estigui a la butxaca i no al cor.

Sóc d’esquerres -ja sé que ara no és porta aixó, la crisi de les ideologies, la Nova Cultura Política, la…-, però mon pare era mecànic, el meu avi matern manyà i el meu avi patern, masover i, mira, les coses queden i al món encara hi ha gent que passa gana-, soc català -és delicte voler ser com la resta de pobles i tenir un Estat propi?-i he begut de les fonts de l’anarquisme i de la democràcia directa -Ui, ui, ui, que aquestes filiacions son perilloses-. Soc així, no hi puc fer res. Podria amagar-ho, potser seria el millor. Diuen que les xarxes estan vigilades, però com deia un company meu d’Universitat: “Si algún poder vol saber-ho tot de tu, ho sap. Per tant, no cal que t’amaguis. Si et volen trobar et trobaran. Lluita”.

És fumut tenir conviccions i voler defensar-les. És millor seguir el consell d’un vell i cansat Generalisimo d’un país oblidat que deia: “Haz como yo, no te metas en política”.

Ara com ara, és el consell de moda al món. Quin fàstic!

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

L’aventura dels europapers (i IV)

Deixa un comentari

És dissabte. 1 de maig. Dia del treballador. O dia de l’ampliació. Per mi ha estat una micona de cada. Si vols saber per què, ja ho saps, hauràs d’accedir a “vull llegir la resta de l’article” i és que no m’agrada el món de les presses, la perfecció veloç i la visualitat immediata.

Soc a l’Hemicicle de la seu de Brussel·les del Parlament Europeu. Sóc rodejat de belgues, francesos i alemanys. Ells són el cor d’Europa. Nosaltres, les vores. La traducció de l’acte és en francés, anglés, alemany i holandés.

És bonic veure gent d’edats tan diverses en aquest espai de diàleg entre representants dels pobles d’Europa. Per quan el català? I és que fa mal veure llengües, amb menys parlants que aquesta esparracada parla nostra, amb cabina de traducció als laterals d’aquesta sala. I Déu n’hi dó, el que entenc el francés hores d’ara! Com m’agradaria veure l’impresentable professor Estevez, el perico professor de francés del Clot, amic de les bronques i de suspendre’m en francés any rera any… com m’agradaria que em veies aquí, seguint un acte amb la llengua que ell no va ser capaç d’ensenyar-me!

La gent que parla des de l’estrada utilitza els termes ampliació i reunificació com a sinònims i em fa gràcia perquè no entenc com es pot REUNIFICAR un continent que mai ha estat UNIFICAT, no? És una mica com la Reconquesta dels espanyols. Com poden reconquerir un territori que no havia estat mai unificat del tot? O és que Don Pelayo era un descendent directe d’algun capitost romà i per tant esclavitzador de les ètnies que vivien a la Península? Fa por que parlin de Reunificació, perquè Europa mai ha estat unida i, si ho ha estat en algun moment, ha estat sota les botes d’exèrcits despòtics i monarquies colonialistes. Si parlen de reunificació, s’estaran referint a aixó? Glups! Millor parlar d’enlargement (ampliació), per si de cas.

La filla de Mr. Spaak és una dona molt maternal i explica una de les millors raons per a ser europeista (¡ull! he dit europeista, no necessàriament eurosubmís, eh!). Es tracta dels orígens de l’invent europeu durant la postguerra i a l’acceptació de la paraula, del diàleg, com a únic vehicle per a dirimir conflictes i superar diferències entre les parts que juguen el joc europeu, és a dir, els Estats-Nació que, en la defensa dels seus interessos propis, s’havien queixalat els uns als altres i els altres als uns, ¡S’han menjat tantes vides humanes aquests Estats-Nació!

I ara, per fí, reunits en un fòrum comú, la Unió Europea sembla que canvien el joc i es llancen l’enverinada paraula com a única sageta.

Avui he descobert que no som a Europa.

Espanya si que hi és, però nosaltres, no. El flamenco està a Europa, el finito està a Europa, la tortilla de patatas està a Europa, però nosaltres, no. L’estand d’Espanya a la fira de l’Enlargement oferia truita de patates, sangria, currides de toros i flamenco a dojo. No som a Europa i no hi som perquè Espanya no ho vol.

M’he atabalat amb tota la gentada que tombava pel Barri Europeu i m’he acostat fins aquesta tranquil·la placeta del centre de la ciutat per dinar. Sóc a la terrassa de l’exclusiu i elitista Rugbyman.

Gastar-me 50 euros en un dinar em fa mal, però m’han parit prou submís com per no aixecar-me en veure-ho. No sé perquè no m’he quedat amb els europeus a dinar quatre cosotes per 8 ó 9 euros. Estic cansat i tinc ganes de tornar cap a casa, cap a la Plana, cap a Taradell. Taradell, Taradell, tantes voltes somniat i per fi retornat a la terra dels meus avis. Hauria d’haver agafat el vol del matí.

Quan acabi de dinar baixaré cap a la Gare du Midi i, si trobo algun lloc on comprar bombons, els en compraré a les meves companyes de feina i pagaré amb targeta. Compraré caixes petites, suposo que no és queixaràn.

Estic cansat, m’he llevat molt d’hora i tinc son, ja. Espero que, com a mínim, ens acceptin el projecte i puguem avançar amb més serveis pels barcelonins i els nostres aliats europeus i llatinoamericans.

Han passat cinc minuts de la una. Espero que per 50 euros la teca estigui bona, com a mínim.

Això és un dinar i la resta son punyetes! Si torno a Brussel·les, haig de demanar una “demi” de Chateaux Chêne-Vieux i un Chateaubriand à la Rugbyman!! Me n’haig de recordar d’aquest lloc, és genial! Es disfruta menjant i em permet celebrar l’acompliment de la missió a Brussel·les. Ara un “espresso” i cap a casa falta gent!!!!!!!

Interessant la caixa de sucres que et porten. És com una caixa de puros, peró amb compartiments pel sucre blanc, pel moreno, per la sacarina i per unes galetetes de cereals. Per què a tot arreu et volen encolomar llet amb el café? En aquest cas és la típica tarrina de “crême” francesa. És curiosa la costum de l’ “aperitif”, també. Per naltros, un aperitiu són olivetes, berberetxos i patatones i, si hi pot haver embotit, millor que millor. Per ells és només la beguda, el refresc. A França, com a mínim, tenen aperitius propis. Aquí són cerveses, aigües i coses d’aquestes tan insípides.

Bé, ara hauré d’anar a comprar els (un moment que pago) bombons per les companyes de feina.

I de l’Europa del capital a l’Europa social. La Brussel·les dels contrastos.

A la place du Rappe, antifexistes, verds, anarquistes, comunistes, socialistes i, al fons… Coi! Peró si en aquella parada hi posa PSOE. No pot ser.

Sí, sí. Al cor de la Brussel·les social un stand del PSOE “con sus chorizitos, sus morcillas, su sidra, …”. És la gent del Centro Pablo Iglesias de Bruselas. “Currantillos” emigrats al nord i que estan proveint de teca bona als incrèduls belgues. Ells es fan la seva festa i en la seva festa m’apareix amb força una gran mancança. No hi ha cap paradeta del Casal Català a Brussel·les? No, és clar. Deuen tenir massa durus per estar en aquesta celebració del Dia del Treballador. La gent del Casal deuen ser republicans de la petita burgesia catalana i funcionaris del Barri Europeu. No és aquest el seu lloc. Més aviat serien a la Place du Cinquantenaire amb els amos d’Europa que a la Place du Rappe amb els idealistes del món.

Ara diuen per megafonia que porten 20 anys de Festa del Treball aquí. Començaran les actuacions i jo marxaré abans que surti en Manu Dibango, el cap de cartell d’aquesta festa de les idees al cor de l’Europa consumista.

De l’exclusivitat del Rugbyman i l’Europa dels calers a la multiculturalitat llibertària de la Place du Rappé. De la cervesa de sis euros del Barri Europeu a la cervesa d’euro i mig del Barri du Middi.

Crec que aquesta és encara la meva Europa, l’Europa que em va portar a estudiar Polítiques a l’Autònoma i que em porta al Doctorat de la UOC que estic fent ara, l’Europa que em fa treballar pels barcelonins i pensar que encara queda un brí d’esperança més enllà de les Oficines, els papers, les burocràcies, les imposicions, la política dels eixuts. Aquesta és l’Europa dels humits, l’Europa que m’agrada.

Bé, amic lector (que suposo que encara em llegeixes), el viatge s’acaba. L’Aventura dels europapers arriba a la seva fí. La capital del còmic dona el seu més calurós comiat a aquest trist personatge dibuixat que clou les quatre ratlles sobre Brussel·les assegut a la parada de l’autobús que em tornarà a Charleroi. A l’avió no escriuré pas. Estic destrossaaaaat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

L’aventura dels europapers (i III)

Deixa un comentari

Ho he fet!
He lliurat els europapers!
He acabat la marató!
I és que no es pot qüalificar d’una altra manera aquest meu matí de divendres.

He arribat a la Gare du Midi, l’he travessada per veure l’hotel on passaré la nit i he agafat el metro per anar al número 200 de la Rue de la Loi, la meva destinació. Ostres!

És tancat! Són en obres! On vaig ara?

Entro al 170 i demano per la nova ubicació de l’Oficina on anava. Una dona molt amable m’indica on és. Ho trobo amb relativa facilitat. L’Oficina J54 és a un parell de carrers de la Rue de la Loi. Una porta giratòria m’empeny cap a dintre. Un taulell i dues mosses molt mones vestides de blau em reben. Trec el paquet, però em diuen que els “propposals” per la seva oficina no els puc deixar allà. Haig d’anar al número 1 de la Rue de Geneve.

M’ho han marcat en un mapa que tenen penjat a la paret. Totes les oficines de la Unió Europea estan en el mateix tros de plano, però la Rue de Geneve semblen les Canàries en un mapa d’Espanya. Em diuen que no m’espanti, que està a prop. Només cal que travessi el Parc del Cinquantenari i ja hi seré.

Ja hi seré, ja hi seré. Casundena! Aquestes mosses de la Comissió pensen des del cotxe oficial. No pensen en clau de transport públic o de caminador impertèrrit. A l’altra banda del Parc, l’únic que hi ha és una cabina de telèfon i una avinguda llarga i ampla. Què faig? I si tanquen els de la Rue de Geneve? I si no puc lliurar la “propposal” dels nassos? Com dic a la feina que no he sabut on deixar el paquetot aquest?

Taxi! Taxi! Al número 1 de la Rue Geneve. Merci!

Però on em porta aquest individu?

Seguint els indicadors d’un cementiri de soldats aliats de la Segona Guerra Mundial, arribem a un carrer que desemboca a un Centre Comercial, allà mateix hi ha… la Recepció de Paquets de la Unió Europea. Bé, allà, allà, no. Perquè, clar, no podia entrar directament per la porta de paqueteria, hagués estat massa fàcil, no? Entro a l’edifici del costat. Ah! No és aquí? Ufff! Aquí al costat. Merci!

Vens de Barcelona? Molt sol allà, no? Com que plovia? A Barcelona? I és que la simpàtica eurotreballadora no es creu que a Barcelona pugui ploure. Pim! Pam! Segell per aquí, segell per allà. Paper rosa per mi i… prova aconseguida!!!!!

Ara, a descansar una estoneta, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

L’aventura dels europapers (i II)

Deixa un comentari

T’en recordes d’on em vaig quedar la darrera vegada? És que tinc una petita falla de memòria. A veure, a veure si ho trobo. A sí, estàvem a punt d’aterrar a Charleroi. Deixa’m veure les properes notes de la llibreta…

….Aixó mateix.

Ja sóc a l’autobús que, per 10 euros€, em portarà a la Gare du Midi. Suposo que sortirà cap a les nou, però ja m’ha passat la primera. I és que no es pot venir de províncies.

Resulta que he pagat l’autobús i m’han donat un tiquet, però el tiquet, enlloc d’allotjar-se a la butxaca de la jaqueta, ha decidit caure al terra. Quan me n’he adonat, la porta de l’autobús era tancada amb mi a dintre i el bitllet al carrer. El conductor havia desaparegut i els meus ulls miraven el bitllet tot fent força per què el vent no se l’emportés. Volarà o no volarà, volarà o no volarà, volarà o no volarà,…

Quan he tornat amb el tiquet a les mans, el conductor es feia un panxó de riure. Primer amic de vida del viatge, ja veus quines coses, no?

Crec que era en Pla, però no ho tinc gaire clar, qui deia que hi ha dues menes d’amics que hom pot fer durant la seva existència. D’una banda, els amics de vida -aquells que coneixes en un moment de la teva vida per alguna circumstància banal o alguna coincidència i amb els que mantens una bona relació durant un temps molt concret- i, de l’altra, els amics de l’ànima, aquells amb els que vas coincidint durant tota la vida i amb els quals mantens una relació tan forta que encara que els deixis de veure durant molt de temps, quan els tornes a trobar, reprens la relació com si hagués estat continuada i fluïda durant tot aquest temps. Per què ho deia això? A sí, pel bigotis del conductor de l’autobús Charleroi-Brussel·les! Seguim, doncs.

Ja té nassos la cosa, l’autocar és un Alsina-Graells de l’any de la Maria Castanya. Tecnologia catalana a la capital d’Europa. I és que sóm capaços de vendre estufes al Sahara. Ja ho deia el gran Francesc Pujols arribara el dia en que els catalans, anant pel món, ho tindrem tot pagat. Per cert, m’acabo d’adonar que no porto la càmara de fotos. Serà una mostra d’esnobisme?

El cel aquí és gris, però no sembla ennuvolat. Tot ell és com un gran núvol compacte i tinc la sensació d’estar baixant per la A-7 cap a Barcelona. Ara seríem… Sí. Aixó. A l’alçada de Granollers. És un quart de deu. Per cert, per què soc camí de Brussel·les un 30 d’abril del 2.004?

Ah! Si. Els papers!!!! Ostres! Sí, aquí dins són. Dins la bossa. Uffff!

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

L’aventura dels europapers (i I)

Deixa un comentari

M’he llevat a les quatre de la matinada, he sortit a un quart de cinc i he arribat a Girona a les cinc. Quaranta-cinc minuts de cotxe per agafar aquest avió de baix cost que em portarà a Charleroi. Allà, un autobús m’ha d’acostar a la Gare du Midi i d’allà, amb metro, a Schumann i a la Comissió. Suposo que lliuraré els papers cap a les 12 del migdia, dinaré per allà a prop i trucaré a la feina per informar-los de l’èxit de la missió.

El dia és esplèndit aquí dalt. El sol es reflexa sobre els núvols que romanen impertorbables sota nostre. Ara som a mig camí de Charleroi. Hi arribarem cap a dos quarts de nou. A les nou hauria d’agafar l’autobús que em deixarà a la Gare du Midi a les deu. I, d’allà, allargo una hora més per arribar a Schumann amb metro. D’onze a dotze lliuro el paquet a l’Oficina corresponent, dino pels voltants i, per poc que pugui, m’apropo a l’Atomium per la tarda. Demà, als actes de l’Enlargement i visitar el Parlament Europeu i a les nou de la nit a Charleroi s’ha dit per tornar cap a casa.

Quantes vegades havia somniat de fer aquest viatge? En els meus somnis, però, era euro funcionari. Ara hi vaig en qualitat de missatger comtal a la Cort del Rei d’Europa. Acceptaran el projecte? Consideraran la nostra modesta aportació transfronterera com un projecte adient pels interessos del Regne? Quan prenc consciència que aquest document que porto a la bossa de mà, el porto en nom de les ciutats de Barcelona, Bilbo, Roma, Buenos Aires, Santiago de Chile, Montevideo, El Bosque i La Plata em sento com el servent d’una munió de gent, d’una colla de representats que han fet confiança en l’empresa pública on treballo i, a través d’ella, a mi mateix. Camí de Brussel·les atalaio la llum que vaig encendre al triar el servei a les persones, el treball des de l’Administració Local, com a professió i fe de vida. Em venen a la memòria els entrebancs passats i sé que en vindran de nous. El camí del servei públic és tant llarg com, a vegades, incomprès. Però és el camí que vaig escollir al triar la meva formació universitària. Va ser la via que vaig seguir al deixar d’anar a algunes festes per preparar exàmens, i ara no s’hi val a badar, només val caminar. Ostres! Entrem en zona de turbulències.

—–

Mira que n’arribo a ser de pagesot, tú. No son turbulències. És que estem baixant ja a la recerca de la pista d’aterratge.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

L’ós bru sota l’Enclusa

Deixa un comentari

Alguns coneguts i saludats m’han demanat el per què d’un motiu com el que apareix signant les aportacions d’aquest bloc -l’ós bru sots l’Enclusa de Taradell- . El viatge d’avui ens portarà, si em vols acompanyar, a les reserves índies dels Estats Units de Nord-amèrica i a les codinetes i els turons del municipi de Taradell.

Estats Units, la terra de les oportunitats. Un territori inexplorat. El Dorado. La terra dels emprenedors fets a ells mateixos.

A la capital de la "entertainment society" actual vaig viure durant unes escases tres setmanes d’agost de l’any 2001. New York, New York. Llums, colors, grans avingudes, edificis victorians, caves de jazz, restaurants de luxe, talk shows, races, metro, olors. Una ciutat en ebullició constant. La vil·la de les oportunitats. El lloc on tothom pot pujar i baixar. El somni americà. Una engruna d’humanitat. My corean brother. Un concert gratuït en un parc, el festival del Hudson River. Una japonesa. Una coreana. Una brasilera. Ciutat, ciutat. Espectacle, espectacle. Show business. Ufff! Molts impactes vitals per tant poc espai de temps.

Agost del 2002. Arribo cansat d’un esgotador viatge a l’hotel del carrer 43. L’entrada en autobús a Manhattan ha estat un suplici. La meva dissenyadora coreana segur que ja no esperarà a la cantonada on haviem quedat. Arribo tard. Una vegada que havia d’arribar d’hora i arribo tard! Merda!

Al dia següent, el jet lag em fa llevar-me a les dues de la matinada. És clar, serien les vuit del matí a casa meva, però no a la ciutat dels gratacels. Aquesta tarda comença l’aventura. Arribar a San Francisco rodejat de desconeguts en una furgoneta. Els Badlands. Mother Earth Spirituality. La Pine Ridge Reservation, darrer reducte del poble Lakota, una de les tribus indigenes americanes més pobres dels Estats Units. Per l’espiritualitat d’aquests pobles, tota persona té un referent en la natura, una bèstia germana en l’esperit i l’ànima, una bèstia que solen descobrir en la hanbecheyapi, la cerimònia íntima, individual que fa tot índi passant una nit al ras, damunt d’un cim aillat, en contacte pur amb la natura. Quin és aquest mont totèmic per un indigena taradellenc? Només hi ha una resposta possible, el mirador del Matagalls, el mirador del Montseny, la roca inversemblant que domina l’accés llevantí de la vila, l’Enclusa.

Més enllà de les misèries humanes, més enllà de qualsevol dels nostres problemes quotidians hi ha quelcom d’impressionant: Quantes coses ha vist el Matagalls des que va nèixer? Quantes bèsties han circulat per les seves faldes des que es va aixecar de la terra?  

La meva bèstia de referència és l’ós bru, ànima germana, experiència comuna. Quan dormo, quan somnio, em desapareix el neguit i veig boscos amb la mirada d’un ós mascle adult. I és que l’ós mascle és un animal solitari, però molt tafaner i afectuós. Durant tot l’any viu sol i defuig els grups. Té un territori propi on viu i només es junta per aparellar-se i procrear.

Doncs, bé, m’agrada caminar sol, tafanejar i mostrar interès i afecte per la resta de bèsties que viuen en aquest món. De fet, la única cosa que no comperteixo amb la meva ànima bessona és la promiscuitat sexual momentànea. Soc enamoradís de mena, això si; i justament aquest fet és el que no em fa ser una "sex machine" procreadora.

L’ós bru és la meva bèstia, dolça i afable quan es necessari, dura i malcarada davant la contrarietat.

I l’Enclusa és el punt més alt del meu poble. Una roca aguantada de manera impossible i encimbellada per una senyera catalana. Des del seu cim, la vista és màgica: La Plana de Vic amb el turonet de Tona, el Matagalls per la seva cara nord i la maravella màgica i emboscada als seus peus, les selvàtiques Guilleries, cau de mites i llegendes, de bruixes i bandolers, de misteri i llibertat.

Una ànima llibertaria com la meva necessita de les Guilleries, aquest espai boscós que neix a la porta del meu cau.

Els humans som biològicament primats, però intel·lectualment i espiritualment escollim entre ossos i llops. El camí del llop és familiar i social, el camí de l’ós és solitari i reflexiu. Els ossos viuriem sempre sols, a la muntanya, penjats dels estels, en companyia de l’entorn i dels passavolants. Els llops temen la soledat, es fan por a ells mateixos i viuen en ramat, en familia, circulant pels boscos sempre en companyia. Necessiten aparellar-se i tenir descendència. Els ossos no podem estar massa temps en societat. Necessitem tenir espais propis, privats. Necessitem desconectar per sobreviure. El llop és "comunista", l’ós és "anarquista"; el llop és "socialista", l’ós és "llibertari"; el llop és "dependent" i "dependentista", l’ós és "independent" i necessàriament "independentista".

Potser tot això son reflexions provocades per la impossibilitat manifesta de ser llop. Però sempre m’ha agradat ser ós i caminar pel món en solitari, coneixent-me a mi mateix a través de la natura que m’envolta i dels estels que il·luminen el meu camí.

"No demano riqueses, ni amor, ni un amic que em comprengui, tot el que demano és el cel sobre meu i el camí sota els meus peus."
                                                         
Robert L. Stevenson, ós vuitcentista

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 21 d'octubre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Asturiax2049

Deixa un comentari

He tornat a ser el primer en entrar a la zona restringida de l’aeroport. Ho faig sempre. No m’agraden les cues de darrera hora. Son les 8 del vespre i el meu avió cap a Madrit no sortirà fins a 2 quarts de 10. La mossa de la barra del cafetonet em diu que està tancant i em quedo sense el té calentonet que el meu constipat em demanava. Estic cansat i no he fet res avui. El constipat és com un dopping jamaicà, estic en un núvol, penjat en aquest aeroport de la riba del Nervión.

He sortir de Taradell a les 6 del matí acompanyat del sofert de mon pare que retornarà el Fiesta enquitranat un cop em deixi al Prat. La baixada ha estat ràpida, amb poc més d’una horeta érem davant de la Terminal B de l’Aeroport. Sí, sí, ja sé que els vols peninsulars surten de la Terminal C i que la B és la d’arribades, però és que “el gilipollisme és una manera de viure” com deia aquell.

El directe de les 8 i 5 a Oviedo val la pena: et donen diari, et serveixen “bolleria” i begudeta calenta i, quan te n’adones, el veï de seient t’ha de tancar la boca i eixugar-te les babetes en sobrevolar els Picos de Europa. Mare de Déu senyor i que boniques que en poden ser les muntanyes!!!!! Els Picos estan vestits amb el torrat de la tardor, esperant les primeres neus que els cobreixin per tapar-los del fred de l’hivern. Quina meravella! Quin silenci! Quina pau al passar tant a prop dels cims d’aquestes muntanyes! Quina pena que no em pugui quedar dissabte per perdre’m per les seves carenes, però bé és el que passa amb els avisos i els viatges a cuita-corrents.

L’aeroport d’Astúries fa prou patxoca. Més modern que el de Valladolid, se m’ha mostrat més viu també. Una rastellera de taxis a la porta i una parada d’autobusos. Viatjar en bús sempre m’ha agradat més que en taxi. Els trobo més humans i -normalment- pots pinçar millor l’esperit del país que visites.

Aquest viatge a Avilés, però, només l’hem fet dos individus. Dos “homes de negocis” que anem a Xixón per participar en jornades diferents. Ell torna al migdia, jo, al vespre.

A Avilés, l’autobús a Xixón s’omple: Dones que van a comprar, mosses que van a escola, alguna jaia de la comarca. Pocs homes. Són quarts d’onze i suposo que deuen ser a la feina. Encara hi ha mines al planeta Asturiax? Ara em ve al cap un dels pocs polítics integres que han tingut al país veï, es deia Iglesias, crec que Gerardo i era fill d’aquestes terres. El seu pas fugaç pel PCE em torna a la memòria i també el retorn a la mina un cop vist l’Olimp dels déus moderns. N’hi ha algun altre que ho hagi fet? La política s’ha convertit en una professió més que en una vocació. Quina pena!

Al vespre, després de descobrir que, per la gent de Telecities, Barcelona Activa és una mena de poblat gal amb una poció màgica creativa capaç de generar i generar projectes i recursos innovadors i a qui cal seguir en una mena de religiositat pagana, he tornat a agafar l’autobús cap a Avilés.

Una altra vegada, dones, jaies i estudiantes. Que no hi ha paios al planeta Asturiax? El via crucis del divendres al vespre també es produeix a les ciutats asturianes. De Xixón a Avilés hi ha una caravana bastant impressionant. I, a Avilés, el meu xofer, el mateix del matí, surt del bar de l’estació d’autobusos. Ja es pensava que no faria el viatge i és que soc l’únic passatger cap a l’aeroport a aquestes hores. Una joïa. Per què s’ha d’agafar un taxi si pots disposar d’un autobús per tu sol i a preu de saldo?

Fins a l’aeroport pinço la opinió d’un “paisano” que em permet captar el llenguatge raonat i ordenat dels asturians de bé. Parlem de tot, peró sobretot de viatges, d’infraestructures i de la, segons diu ell, habilitat dels catalans per gestionar els recursos i parar els peus als especuladors. Ai! Quin desconeixement que tenim dels altres!

Diu ell, que tenen una autovia a mig fer perquè després de dos anys de la concessió de les obres per a la construcció d’un pont sobre el Nervión s’han adonat que el cost és molt més alt que el que hi havia al principi i que ara no podran tenir-lo fet fins d’aquí a dos anys. Segons ell, aixó a casa nostra no passaria. Vés tu quina cosa?

Ja sóc a Madrit, amb la llengua fora he arribat a temps d’embarcar cap a Barcelona. I és que l’avió d’Astúries ha aparcat a la quinta forca i ens han portat amb un bitxo d’aquests de passatgers que córren pistes fins a la Terminal. I ara, a la Terminal, un altre bitxo em torna al costat de l’avió que havia deixat. Sí, sí. L’avió cap a Barcelona estava al costat de l’asturianu. Coses de l’esai.

Un cop dins i ben assegudets, l’avió sembla que arrenca…
…però no, s’apaguen els llums de l’interior i l’avió es para.

S’han torne-m’hi altra vegada…
…però no, s’apaguen els llums un altre cop i l’avió es para de nou.

Segur que és un avió? No serà un sis-cents? El “comandante” ens diu que les normes de Barajes no deixen que els avions engeguin els motors fins que siguin a la pista d’enlairament i que un remolcador amb un generador elèctric ens ha de remolcar. Però vés per on, ni el primer ni el segon remolcador han funcionat.

Ja en l’aire, penso en sopar i demano un menú d’entrepà, cerveseta i fruits secs…

… però no, no tenen pà. I jo amb la gana que tinc. Per beure tot el que vulgui, però a l’ “after-hour” Madrit-Barcelona no tenen teca.

Bé. Ja som a Barcelona. Són les dues de la matinada. Agafo els trastos i m’en vaig. Santa innocència. Pels altaveus una veu en altres temps amable ens diu que tornem a seure. Déu! A veure que passarà ara! El nostre simpàtic comandant -Mr. Bean entre els passatgers del vol- ens diu que no arriba el generador que ha demanat i que no pot apagar el motor perquè ens quedaríem sense llum i, con en els acudits dolents, ens dona dues opcions: Desembarcar a les fosques o esperar el generador. Què faries tu?

Doncs aixó és el que vam fer: Desembarcar a les fosques.

El sopar-esmorzar de l’aeroport de Barcelona em va semblar d’Estrella Michelin!

22 euros i 45 cèntims més tard arribava a casa els pares. Més d’un euro el quilòmetre! Jo tampoc m’ho creia.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 4 d'octubre de 2004 per Lluís Mauri Sellés