El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ajaçat al tou sofà de casa, començo l’any tot recuperant la banda
sonora d’una estrambòtica travessa. Un camí guiat per un tal Nate
d’Idaho. S’acabava l’estiu de 2002 i les tres setmanes iniciades en un
hotelot de llums de neó i sillons de prostíbul novaiorquès s’escolen i
desapareixen en un plec de records i jornades difícils de païr…

Tanco els ulls hi em trobo estirat al motel de South Frisco, amb
l’Intrepid aparcat a la porta i…

… l’aire del Pacífic entrant per la finestra.

M’agrada tancar els ulls i veure de nou els bisons de la gran plana a la carrera, m’agrada recordar les tempestes dins la tenda de campanya que es belluga i sembla que marxarà volant. Cavalcar de nou pel ranxo dels Badlands o sentir la força de les tradicions més llunyanes d’una natura virginal i ruda. Sentir la força de l’ós al Yosemite. Veure de nou la paret del Capitán damunt dels caps del món sencer i abraçar de nou la sequoia gegant que, en els meus braços, esdevé nadiua americana, autòctona de terrós florit. L’olor del seient del microbús… Carretera i més carretera. Les begudes de Lee Vining entre el pagat jovent del país. Els motards de Cody, panxuts i cervesers. El veterà de les showers & loundomat de West Yellowstone i la seva hemingwayana història d’Iruña. Nadar contracorrent en aigües gelades. Llançar-se d’un penya-segat i viure la nit de Jackson. La Devile Tower, impressionant massa de roca enmig del no-res. Córrer pels boscos dels óssos a més de 3.000 metres d’alçada. Respirar l’aire dels rodamóns altra volta… Quantes vegades m’he vist empès a seguir les passes de l’exiliat republicà de la Pine Ridge? Un republicà entre sioux! Una filla venent samarretes per a una nació que sobreviu entre pobresa i alcohol… Tot perboca i s’empeny en el record, en el record d’un viatger sense bitllet.

Arribava a Nova York la nit del 3 d’agost del 2002. Frisava per retrobar la meva dolça coreana. La meva bella i simpàtica companya d’escola l’estiu del 2001. Ella, l’estudiant de disseny a la capital dels dissenyadors i les estrelles. Ella, perseguint el seu somni americà des de casa els seus oncles de Queens… L’excés de zel dels agents fronterers van retardar-me la sortida de l’aeroport. Per què tantes preguntes? Per què el registre? Potser la motxilla? Potser la son? Potser les pintes? Potser dos viatges seguits al país de les llibertats mordaçades?

Una densa circulació d’entrada a la gran mansana retè l’auto de línia. Fa calor. Arribo tard. Massa tard. Segur que faig tard. Per fi sóc a la Central Station. D’un bot sóc al carrer. Carretejo la motxilla entre els neons i els rostres urbanitzats, cosmopolitzats, fashionitzats de Manhattan. Doblo una cantonada. Ensurt! És fosc. Fosc com gola de llop! Allà, a mig carrer, en mig de la més pregona de les negrituds, un neó atrotinat llampeguejà molt de tant en tant. És l’hotel. Glups!

M’hi apropo. Sóc sota el cartell. On és l’entrada? No en té, potser? Miro el full de la reserva feta per Internet. Sí, sí, és aquí, però…

Un xinès baixet, primet i de llargs bigotis em fa senyals amb la mà i el segueixo. L’entrada és en la boca d’una escala. Sembla ben bé l’accés a una botiga. Un negoci força especial. Il·luminació vermellosa, sofàs de pell dels 70. El xinès, més propi de pel·lícula d’acció, entra darrera la recepció i, en un anglès que m’és incomprensible, em demana el full que porto a les mans. Li dono. Se’l mira. Em dóna unes claus. Surt de la recepció i em guia a l’habitació. Aquell és l’hotel. No em demana propina. Sol. Deixo la motxilla. Obro la finestra. Un altre lluminós. El cap, reacciona. Ostres, la Mi! Baixo els esglaons de dos en dos. No deixo la clau a recepció. Corro pels carrers, torejant als espectadors de Broadway que surten o entren als teatres. Tots turistes. És curiós. Corro més i força. Corro tant com puc, sé que faig tard…

A les portes de la meva vella escola, miro el rellotge. Han passat cinc minuts. No la veig. Potser… Potser… Neguitós m’estintolo a la paret. Potser encara no ha arribat. Se m’apropa la mole de vigilant de l’edifici que em perdona la vida amb els ulls. Una asianamerican baixeta i mona acaba de marxar, em diu. Merda! Uns segons per una vida! Uns segons per una pèrdua! Uns segons per… La veig en el meu cap, tornant cap a Queens i malaïnt aquell pòtol català que va conèixer i l’ha plantat. M’assec a la vorera i descanso. Descanso poc. No puc deixar de maleïr-me. Emprenyat com un mico, torno amunt i em perdo pels carrers de Nova York. Encara no vull tornar a l’Hotel. Per què?

Aquella nit, el jet lag, la decepció i l’interrogatori recurrent dels agents fronterers americans no em deixen dormir. Maleïdes fronteres! Maleïts aeroports! Maleïdes ciutats! A les dues de la matinada baixo a recepció i parlem de tot i de res amb el guarda portorriqueny de l’hotel. Ell ha viatjat molt i té unes qüantes feines. Com tothom aquí, em diu. Li explico la meva rebuda i somriu: Benvingut als States, amigo. Des del nine eleventh, Nova York és això, afegeix.

Em llevo d’hora, molt d’hora. He dormit?

Amb la motxilla al costat, l’armilla al cos i aquell ridícul barret al cap, em dóna la sensació de ser un expedicionari. Un expedicionari dels vuitcents a punt d’embarcar cap a l’Àfrica de les aventures i els colonitzadors. Tinc la sensació de ser a punt de començar una expedició científica a la recerca d’éssers increïbles, de bèsties desconegudes, de…

El matí, el passem voltant pel Downtown i prenent el ferri d’Staten Island. Oh! Quina aventura, no? (pensa la meva irònica ment catalana). Després, cap al migdia, prenem el microbús de dotze places. Dotze ànimes i un xofer. Objectiu, creuar els Estats Units per la 90. Frisco: la ciutat de l’amor, dels caps morts i dels artistes-activistes!

Un 25 d’agost a la tarda, un avió s’aixeca de l’aeroport de San Francisco. Un salt de son més tard sóc a Frankfurt, estirat en quatre cadires, dormint el jet-lag. Unes hores més tard creuo el meu Pirineu, el nostre Montseny. Sóc, de nou, a Barcelona, la San Francisco del Sud d’Europa.