El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No hi hauria a València dos equips com nosaltres.

Feroçment ens jugarem els 90 minuts del partit.
Tot ho pense mentre vas cap a Mestalla.
Falten minuts, molts minuts; han de passar moltes coses.
De sobte, però, em pren aquell aire de futbol
i rodolem per terra entre xuts i regatejos.
No comprenem el futbol com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i peles
 (i que ens perdone el cast senyor Borbó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjaria, a voltes, un futbol educat
i en marxa el crit de l’afeccionat, negligentment jugant-te,
ara un joc de saló i després un gol d’aupa.
El nostre futbol és un futbol brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre xuts i topades.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
No ignorem en Pep, però si, moltes coses.
Les Jugades d’en Samitier i els Gols de Zarra.
Després, estassats a la grada de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi hauria a València dos equips com nosaltres,
car d’equips com nosaltres en son parits ben pocs.

Demane disculpes an Vicent i a l’Ovidi per fortar-los les rimes,
Demane disculpes, també, a xes, granotes i la resta de clubs de futbol de la nostrada, del Túria, capital.