El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui tenia pensat d’escriure sobre un cap de setmana de comiats i celebracions.

Un cap de setmana on un se’n va de Barcelona a la recerca del seu futur, mentre una altra es mira espectant l’esdevenir de la joventut que abraça tot just ara, amb setze anys i un somriure a la cara.

Aquest cap de setmana va començar un dijous a mitja tarda. Ho va fer entre quatre parets. Ho va fer en horetes de feina amiga, per a esculpir el millor present. Un present bastit d’experiències, experiències i sensacions, sensacions que són parides de l’amistat que supura pels racons.

Aquest cap de setmana va seguir amb l’enginy d’un joc de 4×4 per una
altra d’aquestes persones que saben gaudir del visible, però també de
l’invisible. I de la fantasia en fan un art, sense fugir del tot del món real.

Aquest cap de setmana va viure una sessió de Michael Collins sense
rugbi, però amb cervesa i companyia. Un xic de tristor esblaimada el rostre dels presents, car s’acomiadava un reietó que, de la lletra i la recerca, n’havia fet devoció.

Aquest cap de setmana es va nodrir d’exquisits fideus mariners i bona vedella d’os buscat. Ho feia en taula ben parada i, en família, congregada.

Aquest cap de setmana, tot jugant – jugant, vaig tornar a veure l’obra mestre d’una escultura molt destra, una deessa imperfecta que, potser amb la meua modesta ajuda, ella sola es va modelant.

Deliciosa escultura,
aquí tens les meves mans.

Les mans potser inexpertes
del teu més tendre amant.

Les mans pures i verges
de qui has fet reviure un instant.

Les mans que, amb la teva ajuda,
de carícies, t’ompliran.

Aquest cap de setmana, entre Granada i Calafell, he respirat aires de Gràcia i glopades de foc ardent.