Sant Joan sense foguera
Deixa un comentari
El vespre m’atrapa a la dutxa, l’aigua em llisca cos avall,
per a fugir-me de la vista, pel forat que la deixa al mar.
Avui és nit d’anomenada, avui és nit de Sant Joan.
Sant Joan sense foguera, en un Parc de la capital.
I és que, a ciutat, en aquests dies, ja no es crema el passat.
S’ofega en cava i coca, i petards espaterrants.
Al voltant de llarga taula, espurnes d’amistat hi nien.
És el caliu d’una flama que, el temps, no apaga mai.
I, en aquella sobretaula, mentre el ball es va engrescant,
s’encenen records de revetlles que acabàvem vora el mar.
Navegant mil-i-una batalles ens menjàvem la curta nit
i, a la platja llavors oblidada, ens banyàvem al dematí.
Eren anys de focs i fogueres, i de xapar molts bars de nit.
El sol sempre ens atrapava, gronxats en ones de dolç brogit.
Al voltant de llarga taula, cada nit un xic més grans,
parlem d’aquells anys joves, en què ens sentíem gegants.
Oblidem feina i escoles, hipoteques i panyals,
tot ofegant en coca i cava les exèquies, per Sant Joan.
Sant Joan sense foguera, en un Parc de la capital.
Avui és nit d’anomenada, avui és nit de Sant Joan.
I jo camino per l’avinguda, l’avinguda d’un bon passat.