El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Parapetat del fred aire que s’ha girat al carrer, cerco un brí d’inspiració per escriure una nota. De primer, em dic que parlaré de la volta feta aquest matí, de trot suau i constant pels voltants d’un Taradell que començava a fondre la glaçada negre dels seus carrers. Però m’en desdic, porto massa escrits parlant de trotades i ja em cansa fins i tot a mi.

Després penso: Calla! Parlaràs de La Ilíada! Un impressionant cant èpic que m’ha fet reviure les velles batalles de l’antigor més reculada, amb la sempre creativa qüestió homèrica de fons. Però sóc en el Cant XXIV, el darrer d’aquesta magna obra, hi penso que fins al final no n’hauria de dir res.

Però em reca no donar una mostra de les primeres lletres de la nostra literatura i em llanço al buit sense corda:

Es van posar en línia i Aquil·les va dir-los la meta.
I la cursa es tesà ja en el punt de sortida; d’antuvi
el d’Oïleu fou primer, però Ulisses diví me’l seguia
tan a frec com ho és del pit d’una dona d’esvelta
cintura el pal que amb les mans cap a si estira, molt destra,
i arran del pit el reté quan l’ordit és teixit per la trama:
Doncs així Ulisses corria a frec d’Aiant, al darrere,
li trepitjava, ja abans que la pols les cobrís, les petjades.
Sobre el cap li tirava Ulisses diví l’alenada
corrent tothora veloç, i tots els aqueus l’aclamaven
pel seu frisar pel triomf, i en el ple de l’esforç l’enardien.
Feien ja el darrer tram: fou aleshores que Ulisses
s’encomenà de tot cor a la dea d’ulls d’oliba, Atena:
“Dea, escolta’m i vine en ajut dels meus peus, bondadosa.”
Li ho pregà amb aquests mots, i Pal·las Atena va atendre’l,
li alleugerí més els membres, els peus i, amunt, també els braços.
I quan ja eren a punt de llançar-se per sobre del premi
tot corrent relliscà Aiant, perquè Atena el féu caure
per entre els fems escampats pels bous mugidors que moriren
sacrificats per Aquil·les veloç de peus a Patrocle.
Se li ompliren de fems de bous la boca i els nassos.
Doncs el crater aixecà Ulisses, diví en endurança,
perquè arribar en primer lloc; Aiant esplèndid el toro
s’endugué quan s’alçà amb la banya del toro salvatge
a les mans, i escopint els fems féu als homes argòlids:
“Bé vaja! Els peus m’ha travat la dea aquella que sempre
fa costat i assisteix Ulisses talment una mare”.
Tal digué i, és clar, tots els aqueus es trencaren de riure.

Però els mots són d’un altre i, empipat per la manca d’inspiració, em tanco dins de palau per meditar.

La meditació, però, no sembla ser la solució. I rebusco
en la memòria, però la conversa del dinar d’avui ha eixugat aquesta
font que sembla eixuta com feia temps que no em passava. Esmaperdut i garratibat, parlo en veu alta a la recerca de la inspiració perduda…

Ni Mélete, ni Mneme, ni Aoide volen visitar-me avui!

Animal sense muses, no pot crear
valdrà més que ho deixi per demà!

“És cert que el meu origen fou poc favorable, però als quatre anys em va succeir un miracle: vaig aprendre a llegir” (Sean Connery)

En Pep llegeix el diari assegut en un banc públic d’un parc urbà d’aquests que imiten la natura. Una informació capta la seva atenció. Es tracta de la crítica a un llibre de recent aparició que li porta l’aroma dels records. L’autora: Rosa Sala Rose. El títol: Lili Marleen. Canción de amor y muerte. L’editorial: Global Rhythm Press, S.L.

En Pep sempre s’ha vist atret per una cançó de curiosa naixença i més curiosa creixença. Creu, i potser té raó i tot, que és el primer hit, el primer fenòmen mediàtic que, impulsat pels misteris de les ones i la feblesa humana, va trascendir la voluntat dels seus creadors per esdevenir quelcom més que una cançó.

Diuen que algú va dir que ha estat “la única contribució positiva dels
nazis al món”, però en Pep va endinsar-se en aquest parany bifid d’una
manera força peculiar.

Per això, no va trigar en aconseguir el llibre i devorar-lo. Devorar-lo per
tornar als primers anys 80 d’un suburbi obrer d’una gran ciutat, per
tornar a les vies abandonades i farcides de matolls i rates que cobrien
les hores mortes dels estudiants d’una escola massa estricta, potser,
per un jovent que es veia hereu, com Sean Connery, d’un futur
inexistent com a peça d’una cadena de producció d’una multinacional
governada pels fills d’altres barris.

Allà, en aquell entorn, la colla de bales perdudes congriava la seva
ràbia apedregant rates que, farcides de deixalles, fugien esperitades
vies enllà. Era allà on escoltaven cintes de cassette amb un aparell
atrotinat que sonava com els budells d’un gegant podrit de tanta teca.
Era allà on, de tant en tant, els visitava la policia per comprovar que
fossin bons nens i que no creuessin el llindar que alguns, malgrat tot,
van creuar.

La banda sonora d’aquells anys: rock podrit de barriada
obrera. Com el que destil·lava aquella cançó, aquella malaltissament
atractiva cançó dels valencians Interterror, aquell macarronic  “Adiós Lili Marlen” que bebia
més de  Fassbinder que no pas
de Schulze.

Anys després, en Pep, va furgar en aquesta ferida sentimental i musical i va conéixer
un misteriós àngel, atractiu
i curiós, que va maldar tota la vida per treure’s l’etiqueta d’aquella possessiva cançó.

En Pep engoleix un llibre molt ben documentat i decideix seguir el fil
de la cultura germànica d’on veu la cançó.

És així com devalla al pou
de l’obsessió amorosa del Werther de Goethe i, com tot ésser viu que
topa amb aquesta obra universal, se sent temptat de respondre les
lletres del desgavellat i inconformista jove que beu de les amargues
mels de l’amor total en un món farcit de normes de conducta i lleis que
l’allunyen de l’objecte més preuat: l’amor, el romàntic amor. L’amor
que li provoca el més pregon dolor. Un dolor que sembla allunyar-se un
xic tant sols quan Werther pot asseure’s i esbargir-se amb la lectura
d’Homer.

Un nou referent! En Pep troba un nou referent! I no s’està fins
aconseguir les dues grans èpiques del grec immortal. No es procura dues
versions qualsevulla d’aquests diamants, no. Es procura les dues
millors versions: La Ilíada que prèn el son a Manuel Balasch durant 10
llargs anys. Anys que li passen com un instant al filòleg de l’Autònoma i que
Proa posa a disposició d’un públic que, oh! déus! pot beure directament en la seva
llengua l’elixir de les arrels dels pobles de la mediterrània. I l’encara
més gran l’Odissea que Carles Riba, l’hel·lenista més nostrat, ens va
proveïr.

En Pep engoleix La Ilíada assegut en un banc públic d’un parc urbà
d’aquests que imiten la natura. En Pep s’aixeca com un més dels
comandants aqueus exhortats per Agamèmnon, cabdill de guerrers, i
frissa per entrar en batalla.

Per entrar en batalla contra els troians
i els seus protectors divinals. L’obscè i el macabra. Sang i fetge. El
parc públic fuig i el seu contorn és un camp de batalla, un camp de
batalla rude i primitiu on enfrontar-se a aquells que
enboiren el seu viatge al futur!

Ai! Innocencia la seva! En Pep creu que aquell llarg viatge, iniciat en
les salvatges mars de qui viu corsacat per la ràbia de saber-se fill de
la fatalitat dels humils, toca a la seva fi. Creu fermament que, si al
principi fou Homer –com diuen-, serà en l’èpica del saber vedat on
trobarà la clau que li obri les portes del altiu Olímp… Pobre i
novell lletraferit!

En quatre nits de l’any, la porta entre els vius i els difunts resten lleument badades: Aquestes nits que, tradicionalment es corresponien amb els solsticis i els equinoccis, són: la Nit de Nadal, Carnestoltes, Sant Joan i la nit que uneix Tots Sants amb el Dia de Difunts.

Ara que ja s’ha fet fosc, que som, doncs, en la nit d’ànimes de tardor, us convido a que us assagueu ben asseguts i contempleu allò que una vegada s’esdevingué:

Watch Phantom of the Opera in Movies Online 
View More Free Videos Online at Veoh.com

“Àngel de la guarda,
dolça companyia,
no em deixis sol
ni de nit ni de dia,
no em deixis sol
perquè em perdria”
Estimat i sempre enyorat MauMau,

T’escric aquest missatge des dels boscos aquests que, com tu bé saps em
són tant aliens. Fa dos anys que m’hi van deixar i, des d’aquell
moment, no he guanyat per ensurts.

Primer de tot, adaptar-me en un espai tant allunyat de casa. Després,
te’n recordes quan festejàvem i vam tenir els dos cadells? Bé, tu vas
marxar i jo em vaig quedar amb la canalla. Els óssos ja ho feu això.
Veniu, ens seduïu, ens prenyeu i apa us en torneu als llocs més foscos
de la muntanya i que no us trobi nungú. Nosaltres, en canvi, a buscar
menjar per nosaltres i sobre tot per la quitxalla. Han crescut sanes i
fortes, tot i que vaig temer per la salut de la menuda des del dia
aquell que vam sortir per la tele  (Octubre de 2008).

Per sort, Bambu i Pollen, les nostres filles estan bé i no n’han sortit gaire malparades, però per mi ja ha estat un ensurt que, una mica més, i em desfà els nervis. I és que cada cop que surto a cercar alguna cirereta d’arbós o alguna coseta
per menjar, sento els gossos bordar i el soroll d’aquests tubs humans
que treuen les guspires que cremen la pell i temo per la Pollen. Amb lo bé que estava jo
allà al Karavanke, amb el meu espai vital a pleret!

L’únic que n’he tret de la vinguda al Pirineu ha estat fer la
teva coneixença. Jo que ja pensava que no estava feta per l’amor i que
només tenia lloc per la reproducció i el sexe pel sexe i, vés per on,
aquí et vaig trobar.

Per això, ara que em sento encalçada pels mateixos humans que ocupen
l’espai que necessito per viure t’escric, t’escric perquè no sé a qui
més escriure. Tu ja saps com estem les ósses ara a la tardor: anem més
de cara a farcir-nos de menjar per a poder passar l’hivern que no per
atendre els brams d’un ésser humà. Davant dels crits, i tu ho saps molt
bé, nosaltres responem amb crits. Per nosaltres els brams són el
sistema amb que dirimim les disputes i, quan ja no podem bramar més,
passem a l’acció. Què li hagués costat al bon home de tronar el canó de
foc? Amb la por que ens fan els canons de foc, jo hagués fugit cames
ajudeu-me tal i com vaig fer tant bon punt vaig sentir l’incomprensible
tro que va fugir del seu fusell.

Quan em trobin, MauMau, recorda que t’estaré esparant allà al cel, dins
de la constel·lació de la nostra mare, l’óssa major. Allà on segueix
l’eterna cacera de l’ós, aquella que no acabarà mai.

Una forta abraçada de qui per tu no va fugir del Pirineu,

Hvala (= moltes gràcies en eslovè)

Són quarts de vuit del matí d’un dia laborable en una piscina qualsevol de Barcelona. El braç dret del nadador s’endinsa dins la làmina d’aigua un xic més endavant del seu cap i, feliç coincidència, ho fa just quan l’esquerra en surt a l’alçada de la cintura. Quan aquest trenca l’aigua, l’altre ho torna a fer en direcció contraria. Finalment, els dits toquen la paret i, com si fos un automatisme irracional, els peus cerquen el terra de la piscina i, com no podria ser d’altre manera, el troben.

El nadador s’aixeca les ulleres i les posa damunt del casquet nou.
Llavors, tanca els ulls i gaudeix del silenci del lloc. Un silenci
només trencat pels companys d’exercici que bracegen rítmicament
dins de les aigües falses d’aquest indret. A fora, al carrer, el temps
torna a portar-nos les clarors d’una matinada. Els braços i un lleu
impuls aixequen el cos natatori que surt del líquid element, tot
regalimant l’aigua que s’emportava. Moll encara es calça les sabatilles
i es penja la tovallola a l’espatlla.

Quan surt de la piscina, el nadador aficionat sempre es veu el ventre
més pla i els braços i les cames un xic més musculats. Amb la barbeta
apuntant la lluna i l’esquena ben ample, el nadador esdevé gladiador.
Gladiador a punt de reprendre un nou jorn al circ romà de les
obligacions diàries. Esclau no llibert a punt d’aguantar una nova
sessió de trepalium, sabent que se’n sortirà novament invicte.

Clavo la fanga al terra, l’aixeco un xic i volto la dura terra. Després, per pur plaer, desfaig els terrossos més resistents amb la mà tancada. Terra molla, terra viva, terra dolça, terra… Quin plaer! Quin gran plaer se sent quan la terra s’escola per les escletxes del meu puny clos.

Hi torno una vegada i una altra i encara una altra. Clavo la fanga, enfonso els dits de la mà. El món fuig, la terra i jo.

Només és un xic d’hort. El bocí de món on les lloses
feien camí i ens permetien endinsar-nos per aquest terrer tant remenut i estimat. I és que, avui, en canviem la fesomia. La canviem per estrenar-nos en el món
de la patata. I és que canviar els cultius va bé. Va bé per la terra. Va bé per l’hortalà. Va bé per
aquest mercat de l’intercanvi entre veïns, coneguts i saludats que s’allunya tant d’aquell altre que sembla capgirar el món per no bellugar-lo gaire.

Abans
de remoure la terra, el pic m’ha servit per aixecar llambordes grosses,
immenses, gegantines. Trosos de pedra que han anat premsant la terra
sota seu, una terra que surt a la llum després d’anys de foscor.

Tant bon punt acabo la feina, entro a la cuina a fer un
glop d’aigua. Per la finestra veig el remenut reietó com saltirona sobre les pedres i el terra fangat i va picotejant l’aliment que ha quedat al descobert.

M’agrada. M’agrada pensar que aquest
bocinet de món meu és tan plaent per una bèstia que, amb la llibertat
de les seves ales, podria anar allà on volgués.

… i gran pel què troba:

Plou.
Plou amb la suavitat de les tempestes perfectes, de les pluges que fan saó, d’aquelles que, del silenci, en fan quimera.

Assegut a la butaca salvada de les urpes de l’oblit, gaudeixo del record aliè, de ratlles manllevades d’unes memòries que no són meves, tot i que foren viscudes en bocins de realitat d’un món que em manté presoner. És de nit.

La lectura sempre es conxorxa amb la fosca d’una nit. D’una nit que és a punt de finir i esdevenir dia. El dia que m’atrapa escarxofat en un incòmode seient d’un vagó de rodalies. O aquella altra nit que, encara jove i juganera, em descobreix en aquest racó de món on sóc ara, sota un llum salvat de les goludes mandíbules metàl·liques d’una deixalleria. La pipa.

Com un bon nadó que es creu adult sense arribar-hi, trec fum d’una pipa que em donar un pagès amansit en braços d’una dama d’arrels menestrals i senyorívoles. A les mans, un llibre.

Un llibre de records. De records i paisatges viscuts en un passat no tan llunyà com el que rememora l’autor en la seva revisió d’una vida. Memòries (1905-1940): Santa Maria del Taulat, el Centre Moral, el pare Pius, Can Felipe, l’Artesana, … Poblenou. Records d’un temps que em sona amb la cantarella del dale con el tatiro cantussejat per una àvia que va fugir d’aquesta presó d’espai-temps que ens envolta. Records d’uns colors que em van fer persona.
Xavier Benguerel, amb pròleg de Pere Calders. Una lectura que m’inocule vivències viscudes en la fina ratlla que separa el somni de la vigília. Alço els ulls,

Alço els ulls i veig un Joan Ponç de pipa als llavis, gorra de pescador i mirada il·luminada i febril. Baixo la mirada i recupero el plaer del Suburbi d’en Benguerel, d’El món de Joan Ferrer d’en Jordana, de la Ronda naval d’en Calders, de la Incerta glòria d’en Salas, del Quo vadis? D’en Trabal i de les Obres Públiques d’en Pedrolo. Hereu,

Hereu d’un riu de saviesa, m’entristeix la incapacitat d’escriure i guixo maldestre el full de paper que abocaré en un tros de món irreal. Lletres amb fons matemàtic, binari, digital, sense analogies. Destil·lo l’angoixa per no saber alambinar el món com ells ho feren en temps de penúries, de terribles i espaordidores penúries.

Mil retalls omplen la sala, mil pàgines escupides per una mà insensata que, innocència la meva, volia comprendre un món massa gran. Per davant d’una mirada perduda desfilen personatges i més personatges que, malgrat la pretesa distància, no deixen de tenir el meu rostre, la meva fesomia, el meu mal caràcter.

Incapaç de sortir d’un món personal i intransferible, de crear altres món i oferir-los com a present a qui estigui amatent, hauria de deixar la lletra. Hauria de deixar-la, allunyar-me’n, fer com l’addicte amb llurs addiccions i cercar la teràpia de la màxima certesa. Però no en sé. No en sé i escric.

Escric amb paraules robades de la lleixa d’en Pere Calders: “Escric ben bé perquè no me’n puc estar i amb la consciència tranquil·la de saber que no faig mal a ningú. Si, a més a més aconsegueixo interessar una mica, ja em sembla un guany extraordinari i em sento ben pagat”.

I és que, aquest matí, en arribar amb tren a Barcelona, he notat que el comboi anava més buit que de costum. De fet, ja fa força dies que no porta el volum habitual de gent de camp que baixa a a ciutat dia sí i dia també.

Amb la crisi aquesta que ens afecta, si més no en allò de la psicologia, tampoc resulta pertinent prendre el cotxe. Les carreteres de fet van buides d’aquests fòtils que necessiten d’un suc que cada dia costa més diners.

Malgrat aquests inconvenients, en aterrar a ciutat, hi ha una munió de gent que córre com esperitada a la recerca del temps que els lliga a la irrealitat del seu canell emmanillat.

Neguitós, em pregunto si no haurà arribat allò de la teletransportació i jo, capficat en les meves dèries, no me n’hauré adonat. I és que mira que em sabria greu gastar-me diners en un desplaçament feixuc si n’hi ha un altre que em permetés esgarrapar uns segons a la lleva dels llençols.

Em desperto força d’hora i prenc el cotxe per anar al camp del Barça. Crec recordar que un dia em vas dir que n’eres sòcia, però entre companys de feina acabem coneixent-nos tant poc que potser és un record d’una altra persona.

El Tanatori és un formiguer de gent: parents, amics, coneguts, saludats, companys de feina d’ara i d’abans. No et mancava vitalitat per transmetre i, fins i tot un servidor, agraeix aquell bram que sentíem des del despatx del costat cada cop que entrava un emprenedor, o aquella pregunta que desmuntava les defenses de l’interlocutor que s’apropava a tu per primera vegada: Ja has follat?

El cotxe em retorna cap a casa i el meu cap només és capaç de processar la teva rialla franca, dura i directe. Em calço la camisa vermella i m’apropo a la Basílica de la Mercè: Hi havies anat alguna vegada? Suposo que si, però no ho sabré mai. El que si que sé és que, entre la manifestació dels acomiadats de Simón i la dels jovent de Vallcarca, et veia enfundada en el teu vestit de lujo, amb les teves brutberrys als ulls i saludant a l’alcalde amb aquella naturalitat que feies servir cada dia de l’emprenedor.

Fent d’agulla al pilar de cinc, la teva rialla seguia present. I no sé si érem amics o no. Mai havíem anat a fer una copa junts o a sopar més enllà dels sopars de Nadal amb submarinista inclòs i una picantor en el verb que t’era característica.

Després, a la plaça de Sant Jaume m’ha semblat sentir la teva rialla al balcó de l’Ajuntament, al costat de l’Hereu, però en aixecar el cap he entès que era un nou miratge. Avui, Teresa, hem fet una molt bona actuació, hem fet els castells que tocava fer i els hem fet a consciència i amb raça castellera.

Escric aquest breu homenatge a una companya de feina, justament des de la feina. Avui, si hi fossis, em preguntaries com han anat els castellets. I jo et respondria amb la sequedat taujana d’un bé, molt bé. I ho deixaria aquí.

Després, al cap d’una estona, em sentiria intimidat per la pregunta de què en penses d’aquesta o d’aquell cap o company i em tornaries ha dir allò de que soc molt soso i mai em fico amb ningú. Potser et saltaria i et diria què en penso aquesta vegada. Potser ara, com la darrera vegada, la teva vitalitat em donaria sang per viure i opinar i engegar-ho tot a rodar i em tornaria a sentir alleugit i amb ganes de seguir en l’empresa que eres tu i en tu que eres l’empresa.

El vespre d’una ennuvolada Mercè, va acabar amb la victòria del Barça i un piromusical que, crec que t’hagués agradat, que t’hagués agradat tant com anar al teatre o al cinema o a aquella ciutat o a Sant Maurici amb el teu company, … Bé, allò que a tu t’agradava fer a Barcelona i des de Barcelona. I és que la teva vida era activa i la teva vitalitat resta en el record d’un pobre company de feina, que potser no t’era amic ni et coneixia prou. Però és que, amb la vida d’avui, es pot conèixer realment algú?

Un parell de regals pel bagul del record mutu:

– Primer, la teva cançó -aquella que un dia em vas dir que també era la teva cançó-:

I després la fàcil, l’ “Homenatge a Teresa” que té un xic de tu i un molt d’un altre, però que, durant el Piromusical, em va fer plorar-te de nou:

Divendres, una colla d’amics i amigues d’aquells ben enllaçats, em preparen una dolça ensarronada. Una ensarronada que em permet fer un tast de la vida de les famílies de Poblenou i, a la vegada, revisitar aquest barri de ciutat. Com ha canviat. Quin sabor més agre que em queda en adonar-me de la desaparició dels paisatges de la meva infantesa urbanita.

Aquells que em coneixen ja saben que sóc de doble condició: Arrels pageses i menestrals, orígens obrers i industrials. La meva infantesa es va bellugar entre les naus industrials i els blocs de pisos del Poblenou, el Clot, el Besós i la Maresma; i els arbres i les baumes de Taradell i Balenyà. Després van venir els campaments a muntanya i les colònies al Bagis, els viatges en furgoneta arreu d’Europa i els estius a la Costa Brava.

Aquest divendres ha estat molt nostàlgic. L’ensarronada m’ha permès voltar per carrers d’un barri que se’m fa difícil de conèixer. ¿Calia destrossar tant de patrimoni emocional per bastir tant de gratacel post-industrial? ¿No es podia combinar el tecnològic progrès amb el passat obrer i burguès de la Rosa de Foc? ¿No es podia barrejar el Manchester català amb el nou Silicon Valley? ¿Si el referent era Nova York, perquè no s’ha seguit el model del Silicon Alley, de Tribeca o de Chelsea? Per què tirar-ho tot per tornar a construir? Per què perdre la oportunitat de conservar el Village de la ciutat comtal?

Els amics de Poblenou, sorprenent-me amb un sopar en què exerceixo de català a l’estil més pujolsià (recordes? “anant pel món ho tindrem tot pagat” va dir el savi de l’Ateneu), m’han fet un inesperat regal: un passeig per carrers que són un mal dibuix de progrés en una zona que un servidor gairebé no reconeix. Suposo que és el preu que cal pagar per connectar-se a Barcelona, suposo que és la cicatriu que deixa la recuperació d’unes platges que havien desaparegut rera vies de tren i muntanyes de runes i rates. M’imagino que és el peatge per esdevenir cosmopolites i globalitzats. Suposo que…

Divendres em vaig quedar sense paraules, sense capacitat de reacció, sense un bri d’agraïment per aquell conjunt de gent que m’ensarronaven amb un sopar al costat mateix del model que, pels vells poblenovins, hauria d’haver seguit el nostre barri. Assegut en un bar popular a les envistes de CATEX, he recordat bona part dels que m’acompanyen a taula corrent per dins d’una nau industrial abandonada, la mateixa nau manchesteriana que avui acull el Centre Cívic i la piscina del nostre barri. El suc del record s’esprem davant la colla i els seus plançons. Present i futur d’un barri que s’estimen, que ens estimem. Els nous ja no correran per aquell Can Felipa, ja no s’enfilaran a les muntanyes de runa, ja no travessaran el pas a nivell de la via per anar a la platja, ja no …

Dissabte, en llevar-me, tinc ganes de viure la cara amable del barri. Les emocions de divendres demanen reflexió i, des de principis d’any, la reflexió se m’apropa quan el cos treballa i el cor s’accelera per l’esforç total. Engego la maquinària i començo a correr cap a les platges del barri. Mentre cames, ronyons i espatlles es belluguen, recupero estampes de veïns que ja no hi són: El Camp de la Bota, el Somorrostro, Pequín, … La Vila Olímpica no és la somiada Nova Icària de Monturiol i companyia. Les platges de la Barceloneta semblen més populars. A les portes del Club Natació Barcelona recorden als seus veïns que ells fa temps que són a la boca del Port de Barcelona. Giro cua i torno cap al barri, cap al meu vell barri de Barcelona. L’ahir i el demà d’un barri, d’un indret que semblaria no tenir present si no fos per la seva gent.

S’apropa Sant Jordi, data en què coincideixen quatre efemèrides de nivell: El braó d’un esportista d’elit medieval que s’enfronta als seus terrors i assoleix un sucós premi; i les defuncions de tres lletraferits que transmetien les seves pors a través de paraules trenades (Don Miguel de Cervantes y Saavedra, William Shakespeare i Josep Pla i Casadevall).

Enguany, la coincidència còsmica que dóna gruix a la diada de Sant Jordi arreu del món també l’ha dóna, i de manera especial, en el calorós cau familiar de l’ós que enfila paraules: Tenim llibre sobre un gran cavaller que omple de records la cova del modest lletraferit que signa aquesta petjada.

Les fetes que s’hi conten les vaig viure des de la propera llunyania d’un entorn familiar d’aquells que ja no es porten: avis, pares, tiets, cosins, germans, unclus, ties, nebots, padrines, germans, … Família àmplia d’una no gaire llunyana ruralia que es va mantenint tot i petjar terres de progrés que els són forasteres.

La lectura del llibre és com una destil·lació de glops de malvasia que em retorna a temps de Palomillas i Rango Rabadà, d’una gorra desada en algun armari, d’un parell de mallots i de molt de silenciós patiment.

Quan miro pel pany dels records que obra aquest llibre, em recordo en calça curta i tafanera, llegint diaris de ciclisme que, en la visita de diumenge, trobava a la tauleta de casa els tiets, l’àvia Pepeta, l’enyorada dama de cabell blanc i mirada neta; i l’avi Jaume, esquerp als petons i proper i dolç en la mirada.

Em retorna eI rostre de ràbia d’un sagal poc més gran que jo trencant l’esprint d’una cursa de quitxalla.

Servo tancat en el meu interior, l’impuls que les seves gestes donaven a un modest estudiant a les portes d’un examen: Cada examen una etapa; cada curs, una volta sencera. Cada títol, un ram de flors.

Records de bicicleta i velòdroms, d’apunts i biblioteques, de vides i passions.

Més tard, quan va fer el salt al professionalisme, el cosí silenciós el seguia per televisió i deixava que fossin els altres els que anessin a veure’l per les carreteres del món mundial. Els rius de la vida ja ho tenen això i les distàncies s’allarguen com rellotges dalinians quan segueixes la via del tot està per fer i el tot és possible.

Que gran que el veia! Que llunyà que el trobava! Un cavaller! Un gegant! Un heroi! Sant Jordi damunt el seu cavall de ferro i goma! Tothom me’n parlava i, en saber-ne la proximitat, deixava de ser jo per esdevenir el cosí de… I és que el seu caràcter proper i afable quedava ofegat per la força d’unes cames modelades a cop de ronyó, a cop de pedal. Des de la llunyania, l’admiraven. Des de la proximitat, me’n ventava.

Llegint les pàgines d’un d’aquests llibres que arriben per Sant Jordi, he reviscut aquella vigília del 91. Era dissabte. Érem a taula. Baixem a Madrid, no? La vella i atrotinada furgoneta es va menjar els 600 quilòmetres com si res. Quilòmetres i més quilòmetres, emocions i més emocions. Vam dormir? Una nit a la carretera. La feta s’ho valia! El pare que plorava, la línia d’arribada: En Mencho, campió!

El mateix dia, cap a casa. Contents i alegres com mai. Somnis que prenen consistència. Una festa a Balenyà. Un circ al costat de casa. L’altra cara de l’esforç silent i continuïtat. Un munió de nous amics, periodistes a la carrera, és noticia, ha guanyat!

Recordo que, en moments d’incomprensió absoluta i ball de lletres, em venia el seu rostre constrenyit per l’atlètic esforç i la veu d’un locutor radiofònic cantant les excel·lències del seu nom, que era el meu. Tornava a mirar la lletra i el renòs incomprensible esdevenia intel·ligible i em permetia avançar. L’exemple també em feia guanyar la silenciosa batalla dels estudis.

Passats els anys, el llibre d’en Cuenca m’ha retornat records, memòries i anècdotes d’aquell cosí gegant que, en una cursa de menuts, sortia del pilot i l’atrapava pel darrere aparentment sense esforç. Ara, he pogut saber fins i tot, perquè ho feia. Fou rebel? Potser no.

El llibre en mostra motivacions, actituds, aptituds, una manera de fer i una manera de ser. A través de la carrera professional d’en Mencho, he retrobat un bocí de passat, uns anys de parentesc migrat per unes carreres paral·leles: La seva, en gimnasos i carreteres; la meva, en aules i biblioteques.

Un cop llegit, se m’ha fet pregona l’ombra d’un passat comú i m’ha semblat veure una rastellera de rostres somrients, els rostres de generacions d’anònims masovers que van trobar prop de Balenyà, les terres on reposar.

“De la vida d’avui m’agrada que la gent va més neta i es viu en unes condicions millors. Però abans es vivia més feliç que no pas ara, no hi havia tanta enveja. Avui l’enveja s’ho menja tot, la vida és molt bèstia. Els diaris només porten desgràcies. L’altre dia vaig llegir que un home va matar la dona i la va fer a bocins. Quina animalada!” deia Mercè Mauri, cent dos anys, de casa el Tomeu de Santa Llúcia (Pallars Jussà) segons Jordi Creus (2004) Memòria dels Pirineus. Deu testimonis d’un món que s’acaba. Badalona: Ara Llibres

Assegut a taula, de nit, a l’hora de sopar, miro les notícies. La mandíbula d’un homínid antic és la protagonista d’una informació d’actualitat. Diuen, els que en saben, que és l’europeu més reculat que s’ha trobat fins ara. Abans d’ell, tots africans. Des de la intimitat de la llar, jo, l’envejo.

L’envejo per haver-se conservat tan i tant bé, l’envejo per haver durat tant i tant temps, l’envejo per ser inconscient protagonista de la nostra història, de la nostra ciència, de l’avenç de l’antropologia moderna, de l’estudi dels homes, de llurs avantpassats i del pas de tots nosaltres pel planeta Terra.

Ja tinc una fita! El meu objectiu primer en aquesta vida d’ara és conservar la mandíbula. La mandíbula i les dents. Les dents en un macabre somriure beatífic de tòlit difunt que faci les delícies d’un equip d’acurats tafaners d’un futur molt i més llunyà.

La meva il·lusió és ben modesta. Tan sols em plantejo esdevenir objecte d’estudi antropològic, passar pel sedàs del carboni 14 o del que, d’aquí molts i més anys, els antropòlegs del futur utilitzin per estudiar aquest període que ens ha tocat viure.

La meva gran il·lusió és il·luminar el rostre triomfal d’un d’aquests viatgers del passat davant una peça del mosaic de la seva espècie que tants i tants anys d’estudis i recerques l’hi ha costat reconstruir. Ja sento el moment! Gairebé el visc! Protagonista de la història, noto l’aspror del pinzell gratant-me l’ossamenta per treure’n les molestes engrunes de pols! Mil anys més i ja no hi haguessin estat a temps. Del macabre oblit, a l’obscé retrobament. Salvat per la campana! Protagonista de la història! S’acaben les enveges! Comencen les babarotes! Il·lusió acomplerta! Triomf assolit! La felicitat d’un tafaner de la Història n’és la millor mostra.

La meva il·lusió, però, demana d’una acurada planificació. No es pot fer com feien aquells homínids de fa milers d’anys. Avui, som savis i tenim estudis per saber com sortir del ramat i esdevenir solitaris protagonistes del futur.

D’aquesta manera, no puc deixar-me enterrar en sagrat. Estaria rodejat d’altres despulles i minvaria el triomf de la individualitat. En el comú dels cementiris, restaria, de ben segur, en l’anonimat i, mirat des de la fi desitjada, no m’interessa l’anonimat grupal.

Tampoc puc deixar-me incinerar. Si ho faig, s’ha acabat el bròquil. Ni ullal, ni mandíbula, ni crani, ni tíbia per estudiar. Tant sols una bella urna plena de cendres difícils d’estudiar.

Si dono el cos a la ciència, hauré fet un pas a favor de l’estudi de l’anatomia humana, però serà un pas molt curt. Un pas que no m’omplirà de la joïa de la descoberta tardana. Seré objecte d’estudi dels científics d’avui i no dels de demà-passat. La meva il·lusió de llarg anonimat estroncat s’acabarà molt d’hora. Però encara m’ho puc estudiar. I és que, en aquest cas, podria demanar que utilitzessin la melsa, els pulmons, el cor, les venes, els ulls fins i tot. Si els científics d’avui treuen el màxim de profit de la matèria més tova i malmesa, els de demà-passat podran fer la troballa antropològica en les mateixes condicions. Això sí, haurien de dipositar les despulles dures en algun lloc concret i allunyat del comú de la humanitat. Allunyat, però de fàcil accés pels antropòlegs del demà. Val més facilitar-los la feina. No voldríem restar en l’anonimat per sempre més. Però, on? On és l’Atapuerca dels antropòlegs del futur?

Potser miri de cuidar una dent per damunt de les altres. Dins d’aquesta dent, podria deixar-hi una nota o un microfilm o alguna resta que els ajudi a posar el texte en el contexte. Hauria de mirar-m’ho amb més calma tot això. Cal preparar-ho amb el màxim de cura. Què se’ls pot dir als antropòlegs? Què deuen voler saber? Una nota espatllarà la tafaneria de la seva recerca? I si hi deixo una còpia d’aquest bloc entaforada en un minúscul xip ultra modern?

Però, ara que hi penso, Els efectes químics de la operació d’emmagatzematge podrien malmetre l’estructura de la dent escollida per donar llum a la Història? Déu no ho vulgui!

En qualsevol cas, cal que comenci per cuidar l’estructura òssia per damunt de totes les coses. Diuen els que en saben d’això de la salut que els derivats làctics van bé pels óssos. Comencem doncs, des d’ara, el camí vers l’eternitat: Mengem un bon formatge ben curat!

Fent d’hostessa recepcionista en un curs de formació, descanso per primera vegada.

Unes anàlisis per una lleu afecció cutània m’han fet sortit del poble amb el sol massa enlairat. I, el neguit per fer tard a la feina i no poder atendre les meves obligacions laborals, gairebé em costa la vida.
.barcelonactiva
No ha estat pas la velocitat, car el mateix tap de la via i un cotxe ja torturat ho impedien, però l’atapaïda circulació ha fet crèixer el meu neguit, els nervis, l’ànsia per no se a la feina i tenir-ne molta per fer.

Pensant en les obligacions, m’he distret del meu entorn. Distracció fatal. Podria haver estat una distracció laboral fatal. I és que el cotxe del davant ha tornat a frenar. Que me n’he adonat, ja era tard. He frenat en sec, les rodes han grinyolat, el cotxe ha patinat. He pogut conduir les rodes un pèl cap a la mitjana de la via i l’he redreçat. El cop, ha estat sorollós. El voluminós camió que circulava a la dreta, ha frenat en sec. Els seus llums eren tan a prop.

Després, pausadament, he anat fent fins que he trobat un lloc per sortir de la via. Fora del riu de metàl·lics crustacis, he posat un peu en terra ferma. Després, l’altre. M’he palpat el cos i he sotjat l’ànima. He seguit amb una repassada al cotxe. No res. La perícia del moment, tant sols ha espanyat el plat de la roda. Ha estat molt barat, ha estat el millor avís: No paga la pena!

Em llevo, em vesteixo i pujo al cotxe. Vaig a Vic. Tinc hora al dermatòleg. Engego la ràdio i sento la notícia.

Em colpeix en les entranyes. Me les arrenca. Me les secciona. Sang! Sang en el fang!

Conec aquesta Barcelona. És la Barcelona que
em va parir. La que em va parir! Només tinc esma per refermar una convicció: sempre plou sobre mullat.

Sempre plou sobre mullat i només s’ho miren quan arriben les desgràcies a l’engrós. Ara ha estat
una veïna de La Verneda baixa, ahir va ser-ho un veí de La Verneda Alta, demà
del Besós o La Maresma, passat de La Trini o La Pau, sempre de Canyelles, Roquetes, Ciutat Meridiana o …

M’aturo. Ante todo… mucha calma!

No escriguis, em dic. No haig d’escriure en calent, miro de convèncer-me. No paga la pena. És dolent, és dolent escriure en calent. No ho haig de fer encara. Deixar passar les hores. Haig de contenir la ràbia. Mastegar-la i escopir-la. Positivitzar-la. Ràbia positiva. Això. Ràbia per canviar les coses, per fer més humana la humanitat.

Però, hi ha justícia social? N’hi ha? Vull creure que tots som iguals, però no puc. Vull pensar que tots els pobres poden ser rics i tots els rics, pobres, però em costa. Vull tancar els ulls i veure com funciona l’ascensor meritocràtic del meu país, però se’m perd en coneixences i connivències. Faig l’esforç per desar l’odi al calaix. El faig perquè ho necessito. El faig per… Penso que… Em dic que no val emprenyar-s’hi una altra vegada. Respiro fons. El món és així i cal acceptar-lo tal com és. Giro els ulls al sud. Hauria d’embogir?

No paga la pena.

S’apropa la
foscor. Ës quan dormo que hi veig clar i, en somnis, no m’ho trec del cap. L’escàndol recurrent és a les borses, a les
finances internacionals ens diuen els que tot ho tenen. El carrer, els barris, els suburbis resten colgats en un munt de notícies, d’anuncis, d’atraccions, d’esports, de… Esclata un pis! Un edifici crema! Una teia ardent… i què?

Vides rompudes. Somnis trencats. Gent senzilla! Sempre, gent senzilla!

I ploro. Ploro per la callada i cruel Passió de la gent senzilla. Avui torna als diaris. Demà, l’haurem oblidat. Ja res no importa. Ja res no importarà.

S’aixeca d’una revolada i, emprenyat, abandona el plató. Els periodistes comencen a picar tecles com posseïts i la blogosfera s’omple d’apunts sobre la victòria més sonada del cap de setmana electoral.

I és que encara no han entès quelcom que hauria de tenir clar i que ja deia Cervantes per boca del Licenciado Vidriera fa cosa de 400 anys:

“Lo que menos ha de memester la farsa es personas bien nacidas; galanes sí, gentiles hombres y de expeditas lenguas. Tambén sé decir dellos que en el sudor de su cara ganan su pan con illevable trabajo, tomando continuo de memoria, hechos perpetuos gitanos, de lugar en lugar y de mesón en venta, desvelándose en contentar a otros, porqué en el gusto ajeno consiste su propio bien. Tienen más, que con su oficio no engañan a nadie, pues por momentos sacan su mercaduría a pública plaza, al juicio y a la vista de todos. El trabajo de los autores es increíble, y su cuidado, extraordinario, y han de ganar mucho para que al cabo del año no salgan tan empeñados que les sea forzoso hacer pleito de acreedores. Y con todo esto, son necesarios en la república, como lo son las florestas, las alamedas y las vistas de recreación, y como lo son las cosas que honestamente recrean.”

La tecnologia mostra la seva potència democràtica i els tradicionalistes comencen a veure les orelles al llop que els esgarria el ramat. Un suplement de tendències d’un dels grans grups de comunicació catalans cerca respostes i proposa que es posin portes al camp: “Límites a la participación por Internet” diuen tot cercant un expert que els doni la raó. Tornen vents de censura. La tradició no entén l’evolució i, fins i tot, els creadors de la cosa se sorprenen dels resultats obtinguts: “Se nos ha escapado de las manos” diu el mateix diari que en diuen els pares de la criatura.

Més enllà, però, hi ha un nou fill de Diògenes de Sínope triomfant pel món i demanant de nou als ufanosos monarques que s’apartin perquè els tapen el sol.

I és que, voluntàriament o involuntària, el cognom del Rei del Regetón a la catalana dóna pistes sobre el rerefons hel·lenístic que s’amaga darrere d’un personatge aparentment innocent. Estirem el fil del diccionari per a donar llum a l’estrella.

Per fer-ho, però, cal extirpar la radikal i alternativa k i reimplantar-la com la més tradicionalista i espanyola q. La paraula que ens val, un cop fet aquest exercici quirúrgic, és chiquilicuatre. Busquem-la:

Chiquilicuatre
1. Nombre común y coloquial que significa chiquilicuatro.

chiquilicuatro.
1. maculino coloquial de Zascandil, mequetrefe.

zascandil.
1. masculino coloquial que significa Hombre despreciable, ligero y enredador.
2. masculino desusado que significa Hombre astuto, engañador, por lo común estafador.
3. masculino desusado que significa Golpe repentino o acción pronta e impensada que sobreviene, comparable a un candilazo.

Per fer més llum encara direm que un “candilazo” és un “golpe dado en un candil o con un candil.” I que un “candil” és, entre d’altres, un llum d’oli.

És útil, per seguir aquest raonament, fer notar com les tres accepcions de zascandil il·luminen al personatge. Un personatge lleuger i enredaire de mena que, per alguns, fins i tot, ha resultat despreciable; a l’hora que és astut -fins a guanyar un concurs com aquest-, enganyador i estafador -com qualsevol bon comediant-. I que, a més a més, ha protagonitzat un zascandil de tal magnitud que ha fet trontollar les estructures mentals dels narrow-minded que, o bé intenten treure rellevància al fenòmen, o bé l’aprofiten per a críticar la participació directa per mitjans telemàtics.

Un incís: Un narrow-minded en l’anglès més directe dels Estats Units és algú que és incapaç d’acceptar o considerar idees i comportaments que són diferents als propis.

Però, ¿que no veuen que se’ls ha colat una acció del més pur estil situacionista? ¿són incapaços de captar la bona feina feta per un col·lectiu capaç d’aprofitar els recursos del sistema per mostrar les seves misèries?

Crec que la clau de volta és en el segon dels significats de chiquilicuatro: mequetrefe.

I és que mequetrefe és un mot que ens endinsa en el passat àrab de la Península ja que té els seus orígens en el mafumètic “qa rás”. “Qa ràs” és el nom que es donava a algú pagat d’ell mateix, “de ándares ufanos” com diu el diccionari dels que “fixen, netegen i donen esplendor”.

Mequetrefe, la filla de qa rás, significa “Hombre entremetido, bullicioso y de poco provecho.”

Potser com el Rodolfo.
Potser com els personatges que volen treure de la lletra del chiki chiki.
Potser com tots i cadascun de nosaltres.

I és que, més enllà del Rodolfo, hi ha els chiquilicuatres. Tota una victòria dels filòsofs persistents.