El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Documentant-me un xic abans d’escriure una breu peça per una entradeta d’un acte públic, els detalls del qual encara no puc desvetllar, he tingut l’immens plaer d’haver caigut en el parany d’un llibre fascinant.

L’autor, Colman Andrews; la traducció al català, de Carme Geronès i Carles Urritz; i el prolèg, com no, de l’enyorat Manolo.

Porta per títol:

Cuina catalana. El darrer secret culinari d’Europa

I és un receptari un xic atípic. Les receptes són servides com un menú de bona, planera i senzilla gastronomia.

De primer, un entrant sobre qui sóm, com mengem i quins han estat els orígens i l’evolució de la cuina d’aquest país. Un país que, el gastrònom nord-americà, no s’ha estat de recórrer
de Saldes a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, a la caça de les millors
menges i dels secrets més ben guardats de la nostra manera de fer els
aliments.

De segon, una estructurada manera de presentar
les receptes que no és gens convencional. I és que l’autor se centra
més en les primeres matèries utilitzades que no pas en el lloc que els
plats ocupen en un àpat o en d’altres ordenacions que són habituals en
aquesta mena de llibres.

Aquest plat principal, per dir-ho
d’alguna manera, és amanit d’un tou d’anècdotes i referències
històriques i quotidianes a cadascun dels productes emprats, així com
dels plats utilitzats. Per mostra un botó:
“Quan s’aixafen els alls amb oli i vinagre, és meravellós veure com creix l’escuma” Plini el Vell (en temps dels romans).

Una manera de presentar el producte que fa que un lector poc avesat a l’art dels fogons, pugui seguir el fil del relat com si estigués llegint una novel·la on els aliments en són els protagonistes i les persones un condiment culinari força agradable.

A
les postres, en Colman, ens serveix un riquíssim i variat apartat de
llegendes i curiositats sobre la cuina d’aquestes contrades.

I acaba, com tot bon àpat català, amb un allarga sobretaula regada de vins dels Països Catalans i amb un puro
tant ben farcit com és el mercat de la Boquería. Indret que,
possiblement arrel de la publicació d’aquest llibre en llengua anglesa,
ha esdevingut parada i fonda de bona part dels turistes que visitant la
Ciutat Comtal.

Per cert, sabies que els llibres més antics i respectats de cuina que es coneixen són d’aquestes terres?

El més antic es veu que és el “Libre de Sent Sovi”. És del 1324 i no se’n coneix l’autor ni el significat d’aquest Sent Sovi que figura al nom. Misteriós, no?

El segon llibre que va fer fortuna i que, a més a més, fou un dels primers llibres en imprimir-se és el “Libre
de Coc”. Un tractat culinari del 1520, d’autor igualment desconegut i
envoltat d’una polèmica entre bibliòfils i especialistes que es veu que
encara dura.

I un apunt final més: Ara que es menja ràpid i de qualsevol manera, potser hauríem de tenir present allò que Joseph Cunill de Bosch va escriure fa cosa de cent anys:

“Els
bons cuiners fan bon plats. Els bons plats es mengen de bon grat.
Menjar de bon grat conserva la salut i fa que l’organisme funcioni amb
regularitat. La gent amb l’organisme regulat fa forta les nacions. I
les nacions fortes dirigeixen les altres i, amb el temps, es
converteixen en mestresses del món.”

Després van venir els americans i, amb ells, aquest menjar que no és menjar, però que també fa cagar.

N’hi ha per evacuar-s’hi!