El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui fa 50 anys d’aquell jorn miserable. D’aquell dia execrable en què vas patir un infart. Eres assegut a la menuda sala de projeccions on t’ensenyaven la versió fílmada de la més polèmica de les teves novel·les. 39 anys! Només en tenies 39! I que òrfes que ens vas deixar!

Avui en aquest Cau rememorem l’efemèride. I ho fem, tot recordant aquells escrits de joventut que tu, amb els teus llibres, vas ajudar a parir. Eren escrits on, un reconeixeble Vernon Sullivan, vomitava tones de fel podrit contra aquella urbanitat que, com al teu Vernon, l’havia marginat!

El teu Vernon era zazou, el meu marcadament punk. El teu era corrosiu i irònic, el meu ho intentava, però no se’n sortia gaire. Això si! El meu Vernon, em va fer guanyar un accèsit escolar. Un accèsit que em va fer conèixer les tribulacions del jove Werther! Quin acudit més alliçonador el del premi per aquella redacció!

Crec que vaig entrar al teu món de la mà d’un llibre prestat. Era en francès, llengua per mi desconeguda aleshores! Llengua que, entre tu i Baudelaire m’heu fet llegir a batzegades!

Però tu, gran bufó, vas anar més enllà. Tu em vas mostrar els perills d’un llop mossegat per un home i que, converit en home, baixa a ciutat, encuriosit, per fugir-ne rebutjat i esperbarat pel què hi troba. Tu que eres tant urbà! Tant parisenc! Le loup garou va esdevenir tota una icona, un referent, el relat perfecte, hiperrealisme en estat pur!

Assedegat per aquesta troballa, vaig seguir les teves pàgines. I no vas trigar gaire en esdevenir mestre i diable de la meva devoció: Amb tu vaig aprendre a arrencar-cors, vaig conèixer Jean-Saul Partre, vaig angoixar-me amb la hiperprotecció de la mare de Noël, Joël i Citroën, vaig …

Quan et tenia mig oblidat, em vas tornar a sorprendre! I ho vas fer amb dos cops de puny ben donats al baix-ventre putrefacte de la correcció més social!

Llavors se’m vas presentar com a Vernon Sullivan i, encara avui, m’agrada rellegir l’Escupiré sobre les vostres tombes, i somriure de gairell amb la brutalitat de les seves pàgines. Encara ara, m’agrada rellegir les bondats del progrés científic que ens vas mostrar en l’impagable Que es morin els lletjos. I, per això, encara et venero, tros de bufó!

Per això i per Ia teva veu. Freda, distant, …

… sempre polèmica i irreverent!

El pare del rock francés! Ho sabies això? Tu que eres home de jazz, has acabat essent reconegut com el pare del rock francés! … Quin acudit més bó!

Tu vas fer remoure els fonaments del món que et va tocar viure. Tu, amb jeia de bon jan, vas passejar-te patafísicament per un món que, malgrat les aparences, va deixar de ser el mateix. Va deixar de ser-ho, esventrat pel teu fugàs pas, i esmicolat en mil-i-un bocins d’ironia, sarcasme i – per aquells que encara es creuen que les remenen – la més pura hipocresia!

Però va arribar aquell 23 de juny de 1959. Tu eres en una projecció privada de l’adaptació de J’irai cracher sus vos tombes (Escupiré sobre les vostres tombes), i vas patir un infart. Un infart que et va provocar la mort. Tenies 39 anys –l’edat que ara tinc jo- i, amb aquesta manera tant teva de morir, vas escenificar el darrer dels teus sarcàstics acudits: Morir davant la teva obra més polèmica i corprenedora. L’obra que et va convertir en el més gran dels bufons!

Felicitats, Vernon!
Felicitats, Bison!
Felicitats, Boris!

Els patafísics et servem en el més profund del nostre inexistent cor!