El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L’enfurismada tempesta es bat damunt Barcelona amb la força de l’huracà. El cel plora amb força i esberla el pas del caminant. La gent corre enfollida a la caça d’un aixopluc i els cotxes, com totes les màquines, es col·lapsen per les càrregues d’energía sobrera que les omple i les amara.

Després, la tempesta s’amoroseix.

És la tendresa del bes que rep del vent i engendre el sol. Un sol que cau damunt la ciutat i fa alentir el pas de la gent. Una gent embadalida en descobrir el foc roent que ensenyoreix els cims que envolten Barcelona.

Just en aquest instant, i sortint de la mar, un pont immens de colors avança vers la muntanya. Barcelona s’atura, s’aturen els cotxes, s’atura la gent, s’atura la vida i el cel resplendeix.

Frondosa natura, il·luminada i brutal, que vens a buscar-me dins de ciutat.

Arc pur, brillant, perfecte, ets com aquell que, rodejant Pau Picasso, bevies de bastoners, gegants, castells, capgrossos i tradicions populars.

Pintura a l’oli, pintura al natural… aires de Barcelona, que uneixen cel i mar.

Després, l’arc se’n va i la nit, dolça i tendra, convida a passejar.