El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La propera setmana es commemora el centenari dels fets que es conxeixen com a “la Setmana Tràgica”. Uns dies en què Barcelona va dir prou altra vegada a l’esclafant autoritarisme d’uns pocs sobre uns molts. El dia que ho va dir, com gairebé sempre, d’una de les maneres més bèsties en què la gent diem prou a allò que no ens agrada quan ja no ens queden paraules o les paraules són silenciades.

Enguany, doncs, es commemora també el seguit de represalies sobre una gent, l’únic delicte dels quals, el temps s’ha entestat en demostrar, fou el de deixar-se atrapar per les forces de l’ordre que necessitaven bocs expiatoris.

Aquesta petjada, aquest apunt és un petit homenatge, crec que literari, a aquells dies en què Barcelona va cremar pels quatre costats i als martirs que foren injustament represaliats.

Per a donar-li el necessari tintat de realisme, he utilitzat les següents fonts:

> “la semana trágica de Barcelona” al bloc La palabra como arma
> Gerald Brenan (1943) The Spanish Labyrinth.
> Pere Coromines (1974) Diaris i records (vol. II)
> Lluís Duran i Carles Santacana (1989) La Setmana Tràgica
> Jaime Martinez (1992) Francesc Ferrer i Guardia
> ‘Arde Barcelona: La Semana Trágica, ensayo de una revolución’ (Documentos RNE: Document d’àudio.

La imatge que acompanya aquesta esquela és extreta de l’Arxiu de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guardia.

Me’l llegeixes?

Hola, em dic Ramon i sóc carboner.

Bé, més aviat ho era. Ara sóc condemnat a mort. Demà, m’afusellen. Què hi podem fer?

Voldria escriure quatre ratlles, però jo no en sé de lletra. Ningú me n’ha ensenyada. A casa, mai n’hem necessitat d’aixó. El pare era carboner i l’avi també. I jo… doncs per a fer carbó al bosc, no l’he necessitada mai la lletra. Tampoc me la demanen per anar a matar moros al Marroc.

O potser és justament per no saber de lletra que em porten al Marroc?

No ho sé. El dubte me l’ha posat aquest jaio de la cel·la del costat. Porta barba blanca i el cap farcit de pardalets. Diuen que és mestre, però com jo no n’he tingut mai cap, no sé com són els mestres. Aixó sí, vesteix com els senyors, no com els que ens ho fem pel bosc.

Bé, com us deia… Què us deia? És que sóc d’idees difuses i em perdo sovint per les branques, com al bosc. Sóc carboner i sempre hem tingut molt temps per pensar mentres el carbó va fumant a la carbonera. Bé… Carboner no en sóc. Ho era. Perquè ara sóc condemnat a mort. I ho sóc per amor. Si. Per amor. Ja veus tu quines coses, no? Condemnat a mort per estimar massa! On hi ha món!!

Ara, mentre espero que em vinguin a cercar per portar-me al pati d’aquest castell, m’entesto en explicar per què vaig cometre el crim imperdonable de dansar pels carrers de Barcelona amb la difunta Ona en braços. Ai! Ona! Te’n recordes del teu carboner? Te’n recordes dels aplecs ocults per aquelles contrades nostres?

Aquell dimecres del mes de juliol jo era a Barcelona. Hi havia baixat perquè m’enviaven al Marroc, a lluitar en la guerra aquella dels jesuïtes. Sempre els jesuïtes, tu. Ja veus quines coses, no? On hi ha món!!

Jo era fent files per les Rambles, camí del port. I la fila es va trencar i tothom va començar a córrer. I hi havia fumeroles en algun lloc. I jo em vaig perdre per ciutat. Les esglesies cremaven. I els convents, també. Els convents!?

Perdut vaig correr pels carrers de ciutat, tot cercant el teu. Somiava de nou amb retrobar-te, abraçar-te, treure’t del convent on fossis tancada. Pensava, Ona estimada, que amb el terrabastall que hi havia a ciutat em seria senzill treure’t-hi, recuperar-te del recés forçós on et va tancar ton pare. Ai, Ona! Te’n recordes?

Te’n recordes quan varem prometre’ns amor etern al paier dels mossos de casa teva!

Després, ens va descobrir ton pare i va venir amb els seus pinxos fet una fúria i clamant al cel. I jo em volia morir allà mateix. O amb tu o amb ningú! Ton pare em va deixar fet un nyap, però estava content, car a tu res no t’havia fet. No t’havia fet res i pensava que contra nosaltres, no hi havia res a fer. Erem l’un per l’altre. Tu tan empolainada i jo tant… Res, res. Res no ens podien fer, fins que…

Tu eres de casa bona i jo un simple carboner. Encara tinc les ferides esgratinyades a la pell, però les que couen són les de l’ànima. Aquelles que em va deixar la teva reclusió al convent aquest de Barcelona.

Per aixó, per aixó et cercava, un cop la mort al Marroc m’havia fugit entre masses enfervorides i cridaneres. Els jesuïtes ja no em duien al Marroc, Ona! I jo et cercava. Et cercava per recuperar el temps perdut. Et cercava per al nostre somni trencat, per al nostre somni d’un futur que… Però, vaig fer tard!Vaig trigar tres dies en trobar-te i quan et vaig trobar…

Aquella gentussa et passejava en processó pels carrers de Barcelona. T’hi passejava amb aquell cartell que no vaig saber llegir. Ai! Si m’haguessin ensenyat de lletra! Però jo…

Però jo, vaig perdre el cap. Vaig perdre el cap i vaig riure quan et vaig arrencar de les seves remalaïdes urpes. Te’n recordes? Jo et petonejava i ballàvem i el món fugia i … altra cop junts! Per fi, junts altra vegada! I dansavem pels carrers d’una ciutat en flames. Les flames del nostre amor, Ona! Eren les flames del nostre amor! Havien de ser-ho, perquè érem junts!

Però tu…

Però tu tornaves a ser morta! Eres morta, Ona. Tornaves a ser morta, com la mort en vida dins del convent per a no haver d’estimar-nos. Ara eres morta de debó i jo vaig fer tard i et vaig trobar i vam dançar i …

… ara sóc ací.

Espero que vinguin els guàrdies a buscar-me. Ara sí, ara sí que els jesuïtes acabaran amb mi. No ho han fet al Marroc, però ho faran a Barcelona. No m’han deixat confessar, car diuen que ballar amb tu va ser un sacrilegi i un insult tant gran a la memòria del Pare que no sóc digne de confessió. Però m’és igual, sóc content.

Sóc content perquè vinc a trobar-te, Ona. Sóc content perquè, ara sí, Ona, ara sí que ningú ens podrà tornar a separar. Ningú, Ona.Tu i jo. Tu i jo. Ara sí, Ona, ara sí, ara sí, que podrem estimar-nos per sempre més!