El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui he tornat a agafar el tren. Feia dies que no el prenia i és que, des que tinc xicota, que no havia agafat el parsimoniós mitjà de transport que em baixa a ciutat i em permet prendre un xic de distància del món que m’atrapa i em porta on vol.

Ahir, el cotxe va fer figa. No va ser res greu, però una de les rodes del vell Pastures va dir “prou!” i “ja t’ho faràs bonic!”. Va ser a la C17, tocant a La Garriga i la roda es va desinflar de manera molt correcte i harmoniosa.

Tot i la velocitat que portava, ni un cop de volant, ni una relliscada, simplement el “catroc-catroc” del pneumàtic fos i cansat de tanta marxa. De primer, vaig malaïr-ho tot, car els plans són els plans i trencar-los no m’agrada. Després, vaig fer un glopet del record d’ella i em vaig tranquil·litzar prou com per canviar una roda i gestionar una solució ràpida que em permetrà recuperar el cotxe avui mateix.

Sóc, doncs, dalt del tren. Hi sóc per gaudir de l’espectacle sublim de la llum de l’albada naixent del mar proper. Des del tren no es veu el mar, s’imagina el seu color i l’astre roig que en surt per donar llum a les ombres. Embadalit, contemplo la fluïdesa en la transició de la nit al dia i en gaudeixo amb la nova sensibilitat que el meu esperit ha pres en els darrers dies.

Seguidament, torno a la lectura de Les dones del Shisha i em deixo portar per la sensible fermesa de les components del team d’aquesta aventura catalana. En elles, en les dones del Shisha, hi trobo molts dels trets que m’han captivat de la xicota. I quan em perdo en el seu record se’m dibuixa un somriure als llavis. Jo, que tant m’havia enfomut de les parelles, em sento còmode en una situació que creia forana i llunyana. Em sorprèn la comoditat que sento i la pau que em dóna el viatge sentimental al costat d’ella. De fet, em dóna la sensació que la conec des de sempre.

El tren, la parsimoniosa cadència del tren, em permet reflexionar i prendre distància, però com més distància en prenc, com més voltes li dono, com més en sospeso les variants, més m’agrada aquest Shisha Pagma sentimental en que faig cordada amb ella.

Segur que caldrà agafar i deixar corda, fer reunions de tant en tantt, moure’ns entre camps d’alçada i cerca la connivència dels nostres expedicionaris habituals, però, com més hi penso, més ganes tinc de fer cordada en el que em resta de viatge.