El Cau de l'Ós Bru de Taradell

"- I a rentar roba? – va dir la Tortuga d’Imitació.
– Això sí que no! – va dir l’Alícia indignada.
– Ah, doncs aleshores, la teva escola no era pas tant selecta – va dir molt alleujada la Tortuga d’Imitació."
Lewis Carrol (1865) Alícia al País de les Maravelles

Després dels quatre articles sobre les darreres eleccions al Parlament, em permeto la lleugeresa de llençar una hipòtesi, més o menys fonamentada, arran del desencís polític que, elecció rere elecció, mostren les dades de participació.

La hipòtesi és la següent:

En els Estats democràtics occidentals existeix una deriva vers el que, amb un cert punt d’ironia crítica, anomeno ?aristocràcia participativa?.

Argumentem-m’ho (amb puntuació)

1.- En un article recent, publicat per Ana Sofia Cardenal i Albert Batlle a la Revista IDP de la UOC, es critica el ciberoptimisme -que considera que la irrupció de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) porten a un increment de la participació en els sistemes democràtics- des de la teoria de l’elecció racional [1].

Nota [1]
La teoria de l’elecció racional, en un resum excessivament abreujat, assegura que els individus escullen les seves accions segons la utilitat que en treuen. D’aquesta manera, hom no esmerça els seus limitats recursos de temps i atenció en quelcom del que no n’espera un benefici suficient i/o superior al que obtindria dedicant els mateixos esforços a una altra tasca.

2.- Raimon Panikar, a L’esperit de la política. Homo politicus -un llibre que intenta veure una mica més enllà de les batalles mediàtiques pel poder- mostra com cada cop és més complexa i inabastable participar en tot allò que ens afecta. La política es tecnifica de tal manera que calen especialistes que la gestionin. I això fa que la gent s’allunyi d’un món que entenem complicat, però que ens genera la intranquil·litat de saber que ens afecta directament

3.- Com mostra el Cuánto saben los ciudadanos de política de la Marta Fraile, tant sols un 8% de la població espanyola té uns coneixements excel·lents de política. Caldria veure si aquest patró es reprodueix a la resta de democràcies occidentals i analitzar-ne la fiabilitat de les dades, però, en qualsevol cas, la tendència es prou significativa. Fent-ne el perfil, es tracta d’homes d’entre 45 i 50 anys, universitaris, que admeten arribar a finals de mes sense cap problema i que solen participar en política. És a dir, que han assistit a manifestacions i voten habitualment.

4.- Per si això no fos poc, els que tenen un notable coneixement de política també són un reduït grup de persones amb un perfil força similar a l’ara esmentat. Es tracta de més homes que no pas dones, amb un nivell educatiu alt (universitaris de tot pelatge), que tenen entre 30 i 40 anys i treballem en el sector serveis o som professionals liberals.

5.- L’autora, assegurava en la contraportada del Periódico (10/11/22006), que hi ha una clara relació entre inactivitat política i coneixement polític. És a dir, que els col·lectius suara esmentats són els que voten assíduament en les eleccions i, bona part d’ells, militen en partits polítics.

6.- Les dades del treball de Marta Fraile permet marcar una clara tendècnia vers la idea que a menys recursos i formació, menys participació, que la gent que hi entén menys d’aquestes coses, se sol abstenir i que aquesta ?ignorància política? es directament proporcional a les dificultats econòmiques i materials de la persona.

7.- A títol personal i en base a l’experiència adquirida, afegeixo que, la participació continuada i activa en política, només es realitza des dels partits polítics. La militància en els quals té un cost econòmic – mínim, potser, però cost – i un cost en atenció i temps que podrien esmerçar-se en d’altres àmbits potser més productius per l’individu. Aquells que no tenen temps per dedicar-hi o que necessiten fixar l’atenció en la supervivència diària no hi tenen lloc.

8.- La majoria de persones deixen, doncs, la seva participació política en mans de les urnes, que – tal i com diu la Marta Fraile – és la manera més igualitària de participar políticament, ja que no demanda de coneixements i habilitats oratòries, literàries o de qualsevol altre tipus. Problema: En arribar les eleccions, han de focalitzar els seus esforços en informar-se sobre les opcions existents al mercat i, la campanya electoral, sinó es canvien els paràmetres comunicatius de la mateixa, no és el millor sistema d’informació possible.

9.- En l’Era de la Informació, la selecció dels inputs informatius s’ha tornat molt costosa. L’excés d’informació disponible demana de discriminadors que ajudin a puntualitzar i focalitzar l’atenció de l’individu. Aquesta és la funció dels mitjans de comunicació – des del veí que ho sap tot i ho explica clar fins a la televisió, passant per internet, la ràdio i la resta de media disponibles -. Els mitjans d’avui són els mestres d’ahir. Si en llurs informacions tan sols mostren les poses dels candidats, els insults entre els uns i els altres i manipulen la realitat per manca de coneixement [2], consoliden els sistema de les èlits participatives i la imatge per la imatge. Dos elements nocius, a manca de més dades explicatives, a la participació política.

Nota [2]:
En la recent campanya electoral la majoria de les informacions percebudes pel ciutadà feien referència a la Presidència de la Generalitat de Catalunya. A aquesta mena de perversió informativa és a la que faig referència aquí. En un sistema plural de partits és on millor funciona el parlamentarisme i on la defensa programàtica dels partits pren més rellevància. Potser l’interès informatiu està més en crits que en propostes, però accentuar el primer d’aquests elements, parlar tant sols de lideratges, deixar-ho tot a les mans del carisma dels caps de cartell, suposa un reduccionisme que només afavoreix les èlits, els selectes, els notables, aquells que ja saben de què va la política i que actuen en conseqüència.

10.- Tots aquests costos fan que tant sols una part de la població segueixi la informació política amb regularitat. Com dèiem en els punts 4 a 6 de la present argumentació, són aquells que, ja sigui per formació, ja sigui per utilitat, s’interessen per la gestió dels afers públics i generals. Aquests individus – militants, simpatitzants, amics i votants de partits polítics – conformen una classe social més o menys informada que decideix ocupar els seus recursos limitats en la cosa publica.

11.- Arribats aquí, ens toca anar al diccionari. Prenent l’Alcover ? Moll, definim democràcia com el ?govern en què el poble exerceix la sobirania? i aristocràcia com el ?govern en el qual intervenen únicament els nobles o els selectes.?

12. Donats els índex de militància i participació política existents – hi ha partits de nova creació que es diuen innovadors i propers als ciutadans que mostren la seva alegria quan diuen que han obert un nou espai polític a Catalunya i que tenen 3.400 militants en un país de 7 milions d’individus [3] -, els sistemes de govern existents s’apropen més a la segona que no pas a la primera de les definicions, no?

Nota [3]:
Declaracions d’Albert Ribera (Ciutadans – Partit de la Ciutadania) a la Nit al Dia del dimarts 14 de novembre de 2006.

Sobretot si tenim en compta que, en citat grup de militants, simpatitzants, amics i votants que citàvem en el punt 10 d’aquesta argumentació hi ha un nucli dur que hi esmerça més temps i atenció i que és qui, en definitiva, acaba prenent les decisions públiques més rellevants.

13. Tan sols la participació política d’una majoria significativa de la població permetria recuperar la sobirania esberlada per un sistema polític on el nivell de formació, l’edat i l’estatus social marquen el grau de coneixement i participació política.

Propostes de solució: La solució està en els missatgers
1.- Cal més proximitat dels polítics a la ciutadania. Sortir al carrer. passar de Valentí Almirall al mercat setmanal. Anar en metro i deixar el cotxe oficial. I, fer-ho, per escoltar, per escoltar les paraules i els gestos. I aquest paper no només és per la militància de base, sinó també pels dirigents.

2.- Cal que els mitjans de comunicació es posin les piles i entenguin el seu paper d’informadors i pedagogs, més enllà d’interessos econòmics o posicionaments polítics. Des de la televisió fins al veí informat haurien de ser capaços de fer de mestres reals de la gent que, per voluntat o necessitat, escull altres preocupacions més enllà de la gestió pública i els afers col·lectius.

3.- Una reflexió socio – econòmica de fons: Dóna la sensació que cada cop hi ha més gent que té problemes per arribar a finals de mes, que som macroeconòmicament més rics, però microeconòmicament més pobres. Actuar amb micropolítiques que solucionin aquest decalaix també actuaria positivament en les persones. Que el país sigui ric, però els seus ciutadans, també.

4.- Compta amb el ciberoptimisme. Només cal donar un tomb per les estadístiques per comprovar que l’accés a la societat de la informació no és un servei universal, que l’ús dels ordinadors i d’Internet demanda d’un nivell econòmic i d’una formació determinades i que, com diuen Ana Sofia Cardenal i Albert Batlle en l’article ja esmentat, la informació té un cost, si més no en atenció i temps que no tothom pot gastar a Internet.

I dimecres vinent?
… parlarem del sublim i del vulgar i tocarem el crusto a algú que en fa bandera per no reconèixer els errors comesos per aquells que creiem que la política en democràcia, si és fruit del raonament i el diàleg, és la millor manera de gestionar els conflictes interpersonals i col·lectius.