He fet una passejadeta per les primeres dades que acosten el projecte d'un nou diari, ARA, per a després de les eleccions autonòmiques catalunyeses d'aquesta tardor. Com ja havia constatat amb les primeres dades que vaig tenir fa un temps, estem davant d'una aposta de diari diferent, perquè és en paper però té molt de xarxa social, d'espai web, etcètera. Una combinació agosarada en les formes, com li és grat al seu impulsor, l'Oriol Soler. Tota la proposta remarca, permanentment i contínua, que es tracta del primer diari del futur, una bona manera d'intentar superar la sensació molt generalitzada que els diaris són poc atractius, poc útils com a mitjà i que aporten poc a la realitat social i al debat. Vaja, que cada cop interessen menys i avorreixen més. Però la percepció primera i la confirmació present, em porten a un cert desassossec que, tractant-se de l'esmentat impulsor, encara se m'accentua més. Si és una proposta de futur i pensada des d'aquí, com és que tornem a caure en el parany del regionalisme, del catalunyisme, enlloc de fer un projecte pensat i muntat i pastat des d'una perspectiva nacional, dels conjunt dels Països Catalans? Estem davant d'una nova oportunitat perduda? Em temo que sí, i a aquestes alçades i venint de qui ve, em sembla molt i molt dolorosa. O potser encara hi som a temps?
Fa uns dies reflexionava sobre l'Europa que ens espera, davant la qual
caldria, cada vegada amb més força i necessitat, pensar-la, ubicar-la i
preparar-nos a muntar una bona defensa. I això tant si hi anem en el
sarró dels estats espanyol i francès com si hi anem des d'un estat
independent.
Avui, ja de ben tard, he constatat com la croada liderada pel Sarkozy
continua desbridada, sense lleis menors o constitucions que valguin per
frenar-ho i davant del silenci eixordador de la "democràtica" Europa.
Tothom qui no forma part del patró asèptic o cultural catòlic oficial i
té l'origen enllà de la puresa europea, està condemnat a la deportació.
Un racisme filohitlerià amb l'aval de les estructures de poder
dominants.
Cap on caminem?
A casa nostra les coses van fent camí, també. Casualment, o no, l'equip
de govern de l'ajuntament de Vic, avantguarda en l'aplicació de les
pautes antiforanis no homologables, embaixador de les ventades
reaccionàries d'Europa -i és que som tan del nord, tan europeus, oi, els
catalunyesos? I és que se'ns ha de notar!-, que per al pregó de l'11 de
Setembre porten a l'abanderada del despotisme il·lustrat i l'hegemonia
occidental, la Pilar Rahola. Les casualitats acaben dibuixant,
perfectament, el perfil de cadascú.
aleix |
Allà enllà |
dilluns, 6 de setembre de 2010 | 01:03h
Després del comunicat de la ETA, es torna a fer evident que Euskal Herria té vies i s'hi mouen propostes per assolir l'exercici de l'autodeterminació i que l'Estat espanyol maldarà per fer-ho inviable. Aquest és el seu únic objectiu. D'aquí ve el bloc unionista al govern regional de "vascongades" i les declaracions d'aquest personatge sinistre anomenat Ares, que curiosament ha muntat una roda de premsa pel comunicat! El projecte d'alliberament nacional d'Euskal Herria avui ha viscut un moviment importantíssim, fent-se públic, a nivell internacional, allò que no volen sentir els poders estatals. Una nova etapa d'esperança s'obre davant nostre. Esperem que fructifiqui.
El passat dimarts, sobre les 7 de la tarda, centenars de cigonyes van arribar al poble per descansar i passar-hi la nit. Teulades, el campanar, xemeneies, algun penell, grues, arbres alts, antenes..., van esdevenir, de sobte, allotjament de categoria per als diferents estols que van cobrir momentàniament el cel pradenc. Un enrenou formidable va recórrer places i carrers, van sonar els telèfons, la gent s'ho deia a les botigues i tothom prenia màquines de fotografies i de filmar i es disposava, cara amunt, a gaudir d'un insòlit espectacle. En un tres i no res, Prats de Lluçanès era una festa amb gent de totes les edats comentant, somrient, evocant, donent el seu parer al per què de tanta cigonya al poble. Elles, les cigonyes, instal·lades en els diferents indrets triats, com si ja sabessin quin lloc els pertocava i què havien de fer, anaven preparant la nit. El so incofusible del picar dels becs d'aquests grans i bells ocells, que tan poc acostumats ens tenen en aquests verals, afirmaven les posicions i asseguraven una expeiència del tot nova i que serà ben recordada per molts.Fa pocs dies va ser Alpens, altres anys, Olost. L'endemà, mentre la majoria agafaven força en algun camp proper, altres mantenien el testimoni del seu pas en els indrets on s'havien instal·lat. A mig matí, només quedava el record d'una visita sorpresa, carregada de mites -portaran tants nens al poble, durant l'any vinent?-, i que ens havia fet adonar que, malgrat el poc costum que tenim de mirar al cel, amunt, a vegades hi ha coses ben senzilles, que valen ben pocs diners, que poden transformar una rutinària tarda d'estiu en una celebració col·lectiva.
En aquest blog de Víctor Pàmies, Raons que rimen, podreu veure com ha crescut la veu del gran poeta. I aquí podeu veure l'acte de Can Vilaweb. Una emoció extraordinària i una esperança, encara.
"Feu i desfeu. Això és assumpte vostre. Feu i desfeu. Mes no oblideu els mapes! Feu i desfeu. Mes compteu amb el poble! Res no serà, aclarit, sense això!"
Hi ha poetes del poble. Hi ha poetes nacionals. Hi ha Vicent Andrés Estellés. La paraula senzilla i culta, el mot precís o pel broc gros, l'amor sense brida, la mort present i un mural pintat, dibuixat, escrit sense necessitat de mur, convertit en pont, en camí, en sender de memòria. Agafat de la mà de la gent, dels compromesos i arrelats, dels de cada dia, dels que posen la cara a la vida. Solidari, rabiós, antifeixista, humanitat brollant sense límit, poble a poble, illa a illa, carrer a carrer, barranc a barranc. En la veu de l'Ovidi, esdevingut passió, intensitat, memòria, dignitat... Vist, tangible, de veritat. En la de la Maria del Mar Bonet, agombolat de mar... Avui, el país, el seu país, li dedica sopars, lectures de poemes i posa una nova fita contra l'oblit i la imbecilitat de dòcils, mesells, llepons i superbs dèspotes d'identitat impossible. Aquells que somniem envescats en els pixats per les escales de qualsevol Hotel París, cremant en la pròpia deixalla, escombraria, residu sense nom. Des del blog, recer per gaudir malgrat el ponent inclement i indecent que airegen amnèsics il·lustrats, una festa per al gran poeta de Burjassot, el gran poeta que rebla el clau de qualsevol proposta, de tot el sentit i ens exigeix compromís per ser sempre poble. Per molts mots, per moltes visions, per tantes realitats i aquella senzilla dignitat, cada 4 de setembre, farem festa i viurem el país.
La notícia de les acusacions contra el grup Verd Cel s'assemblen molt a l'operació muntada l'any passat contra Cesk Freixes a Figueres. Per una banda, omplir de merda; per una altra, intentar espantar els contractadors; i encara, provar d'aconseguir algun desmarcament ideològic que permeti veure el camí de la renúncia per part dels afectats. En aquest sentit, és curiosa l'acusació de proetarres i d'estar vinculats a grups radicals d'esquerres. Cap referència nacional, independentista, de Països Catalans. Les referències nacionals via Euskal Herria, que això sempre fa mal a l'opinió pública i per la via del suport "terrorista". És evident que entre les bombes a Joan Fuster o a 3 i 4, les amenaces a l'escola la Masia de Museros o a VerdCel o a Cesk Freixes, la mort de Guillem Agulló i un llarg etcètera molt recent d'actes i agressions hi ha un mateix fil argumental: evitar, com preveu la constitució espanyola, que els Països Catalans esdevinguin realitat. Una autèntica preocupació de l'Estat i un objectiu pel qual no han deixat mai de treballar, sigui amb Canal 9, amb la impossibilitat d'intercanviar televisions regionals, amençant, atemptant, matant o malparlant o silenciant o reprimint. La mà que executa està directament lligada als plans de l'Estat. Quina llàstima el gran favor que els fan els regionalistes, catalunyistes o valencianistes -alguns es fan dir independentistes!-, mirant sempre a fora enlloc de mirar al país. Ara és el moment de la solidaritat amb VerdCel i amb tota la gent que arreu del país, però molt especialment al País Valencià, està donant sentit real a la catalanitat, a la creació, al país i a la llibertat. El compromís té condemna?
Els fets i declaracions que s'estan succeint a Europa en els darrers mesos crec que haurien de generar un debat de fons entre els qui defensem la independència dels Països Catalans. Amb tota la moguda que s'ha creat al voltant de l'independentisme -que ja veurem on acabarà, com acabarà-, s'ha sacrificat el país, reduint-lo a la regió de Catalunya, però sobretot, s'ha enaltit un prototipus de país/Catalunya venut com a sinònim d'equiparació a la cultura -política, econòmica, de desenvolupament, identitària, democràtica, territorial, de consum...- dominant a Europa i als EUA. Aquesta entronització del model dominant que es planteja com a paradigma de benestar i de llibertat, i que es diu aplicable com un automatisme en el moment de disposar d'un estat, que es preveu immediat, es fonamenta en un miratge ideal que ens situa en els anys del franquisme, quan Europa era desconeguda i centre de virtuts i, sobretot, d'esperances. Avui, només cal tenir la memòria d'un pardalet, sabem que tot això, en la mesura que hagi estat així, ja no és, i que avui allò que es juguen els manaires europeus és un tros de pastís en el desestructurat restadelmón. Avui Europa és la mostra més evident d'un model que s'ensorra en les essències i les formes, i que s'agafa on pot per sobreviure cada vegada de forma més i més corrupta i reaccionària. I aquesta és la cara real del poder actual europeu, el que alguns ens volen vendre com a mirall.
Ben poc puc dir de Màrius Torres, més enllà de descobertes puntuals, sensacions personals i casualitats de la vida. Però és cert que Màrius Torres va ser, en un moment molt concret, un poeta que em semblà interessant però que sempre se m'escapà de les mans. Pot ser per la premura de la seva marxa vital, pot ser per la joventut de la seva obra... En qualsevol cas, és cert que Màrius Torres ha format part sempre del referent nominal, suportat en poesia molt precisa, del corpus poètic que m'ha servit de base per entrar mínimament en aquest món a casa nostra. Primer va ser "Cançó a Mahalta", de la mà de Lluís Llach, en un dels discos que més intensament he viscut del cantautor empordanès. Una peça que sempre m'ha colpit molt endins i que em va fer acostar Torres i Salvat Papasseit, fruit d'un foscor lluminosa, intensa. Després va ser la sensació, recollida en retallons amb el temps, que Màrius Torres era un nom important d'una part sempre dura, sempre aspra, sempre inconeguda, d'aquest país que a Ponent tan poc mira i escolta. Puig d'Olena, al Vallès, tan a prop del meu Sant Feliu de Codines de la infància, que vaig descobrir com a recer sensitiu en el dolor dels poetes, i de la família, amb la tuberculosi. Una referència que agermana Màrius Torres, Rosselló-Pòrcel, Salvat Papasseit... Amb els anys, el Mas Blanc, esdevingué lloc d'interès personal en conèixer, com a alumnes, a mestres vitals que hi residien, especialment el Ramon Medrano. Màrius Torres parafrasejava el pas del temps. I finalment, els poemes republicans dits per l'amic Biel Majoral, amb un retorn a Màrius Torres, enorgullint la Lleida antifeixista en el poema "La ciutat llunyana". 100 anys per a tan curta vida, i tanta paraula posada en lloc precís, ens fan sentir els seus mots pas a pas, com un batec suau.
Com fa Toni Cucarella, m'efegeixo a recomanar el text "Roma no paga traïdors", del blog El fil d'Ariadna, una reflexió de temes que aquí ja he comentat altres vegades i que crec que aporta elements molt precisos i interessants.
Difícilment es podia esperar res de bo d'un personatge que en les primeres intervencions com a president del Barça es va dedicar a demanar perdó per la catalanitat de l'anterior període; que va emparar-se en la Moreneta; que va donar per bo el suport de l'impresentable especulador Núñez, i que va prendre amb tanta empenta la defenestració de Cruyff. I avui ha fet el gest definitiu a l'assemblea de penyes posant a la pràctica com a idioma oficial l'espanyol, i barrejant educació amb servilisme i botiflerisme. Espanya, les multinacionals i els senyorassos de l'elit barcelonina i catalunyesa poden estar contents. Esperem que això no s'empelti a l'equip i a l'entrenador i que seguim disfrutant amb ells, i que això eviti el protagonisme d'aquest personatge. Quin peça! Això és com a la guerra, el quintacolumnisme s'ha instal·lat a can Barça! Llegiu aquest interessant escrit del Toni Rico, de la CUP de Girona, que publica avui al seu blog.
I és que se superen per moments. Ells sí que decideixen, des de les estructures de l'Estat espanyol, ja fan política d'estat. L'actuació a Gràcia, exemplar. L'informe de l'acte de Sants, precís. La detenció, i la repressió posterior, del membre de Maulets, Eudald Calvo, de la seva família -pare i germà- i de la mostra d'autoritat donada, situen els Mossos en la seva funció correcta: garantir la pau, la tranquil·litat i el normal desenvolupament de les funcions estatals, autonòmiques i empresarials. I ara que no ens vinguin els "amics" sionistes catalans dient que la queixa als Mossos és una maniobra espanyolista per afeblir el "nostre" "autogovern" (!?). La resposta popular, al carrer o als jutjats, com han fet la gent de Sants, han de marcar la línia divisòria entre el país real i els botiflers al servei del poder establert. Quan en un indret es reprimeixen la celebració del retorn a la societat d'una presa política, un brindis per als qui estan mancats de llibertat o per als qui defensen els drets socials d'estudiants i joves, alguna cosa passa. Per molt menys, els mitjans ens omplen de dades de coses que passen a altres llocs allunyats del món. Com és que callen aquí o menteixen descaradament? Els Mossos, des del seu naixement, no són altra cosa que forces d'ocupació al servei dels poderosos. Una mala eina per al país.
Entre l'Huguet i el Saura ens fan passar un agost realment excitant. I ens fan veure pel·lícules amb molt missatge, que dèiem abans. L'inefable Huguet va despenjar-se amb unes declaracions genials, crec que era ahir o abans d'ahir, en les quals deia que el fenomen dels manters es devia a la crisi, que en reduir el nombre de llocs de treball i fer créixer l'atur, enviava gent a buscar-se la vida fent de manter. Caram! I quina agudesa, el nostre aprenent de bruixot. I jo que em pensava que els manters eren empresaris il·legals que feien fortunes a base de vendre objectes de luxe sense passar per les obligacions impositives del sistema. Mai m'hauria imaginat que tingués a veure amb la misèria! I, és clar, avui ha reblat el clau, utilitzant aquest sibilinisme que no despista ningú i que practiquen alguns dirigents d'ERC, deixant clar que no tenim certes competències, en aquest cas en temes d'immigració, i que a veure si fan alguna cosa que ja tenen lleis per aplicar que això no es pot tolerar. O sigui, que a veure si els retiren de la circulació, que si no tenen papers, cap a casa o als centres apropiats, i que a veure si demostren que serveixen aquestes lleis espanyoles. Deixant ben clar que si les competències les tinguessin les autonomies, a Catalunya, netejarien més que enlloc. Potser com a l'Estat francès, senyor Huguet? Per arrodonir la jugada, l'altre referent, el Saura, que es reuneix amb tota la llopada municipal i botiguera i canvia espai municipal manter per increment de Mossos d'Esquadra. Algú pot explicar què té que veure que hi hagi gent amb necessitats econòmiques, que es busca la vida, arrossegant-se per aquests móns de déu, i els Mossos d'Esquadra? Els que vénen del PSUC (mort) i de voler ser imatge del Lenin -oi, Huguet?- ens mostren la cara més amable de la democràcia: tot a favor del negoci, del sector privat, del poder econòmic. I els problems socials, per als Mossos. Potser ja els podrien atribuir les conselleries de treball i benestar social, i ens estalviaríem polítics i tanta pena. Un cop més, no se m'acut res millor que demanar-los la dimissió -però només per haver dit en campanya que ells eren d'esquerres, i demostrar que era, és i serà mentida.
El que ha passat avui amb l'acte de rebuda a la Laura Riera demana una reflexió sobre el paper de cadascú i demana la dimissió, com a mínim, del Saura i la Tura. I és que aquests dos capitostos del tristpartit catalunyès cal deixar clar que són uns mentiders. El 10-J, amb la sentència del Tribunal Constitucional, treien pit i deien que havíem d'exercir el dret a decidir. Avui, i ahir i..., han demostrat que l'únic dret que accepten i acaten és de l'Audiència Nazional espanyola i que el que aquesta digui va a missa. Cap gest, cap picada d'ullet, cap indici de sobirania. Ells envien els subordinats, també anomenats "policia autonòmica", un nom ben clarificador d'altra banda, allà on digui la seva autoritat. Cap dret a decidir, només voluntat d'exercir el dret a obeir. Com a polítics no directament espanyols, cap indici de posició política avançada, cap línia diferenciada. De la tolerància i el diàleg..., algú n'ha vist algun trosset? I si és cert que al xicot que llegia el comunicat i anunciava la suspensió de l'acte se l'enduen a l'Audiència Nazional, ja no es pot fer res més que demanar la defenestració d'aquests polítics de pacotilla. Però encara hi ha més coses interessants, com els Mossos amb aquesta mena de nicap que es veu que per fotre al personal sí que es pot dur. Si has de fotre llenya, cara tapada i qualsevol cosa. Deu venir d'aquí aquesta justificació de fer destapar les dones, no fos cas que ens comencessin a perseguir amb les porres i altres armes, com fan els caratapats del Mossos. Curiosament, els organitzadors de l'acte no tenien cap necessitat de tapar-se. Com han fet els manifestants a Gràcia, cal demanar la dissolució de l'Audiència Nazional i la dimissió del conseller Saura i de la consellera Tura. Ja només faltava la càrrega contra els concentrats. Quina vergonya, tot plegat!!!
Poques ciutats de la dimensió i el paper de Bilbo poden viure, avui, en aquesta Europa regressiva de certificats de bona conducta, unes festes populars com les de l'Aste Nagusia de la capital basca. Des de l'any 1978, en què la força del moviment popular implantà un model mixt de festa institucional i popular, trenta-dos anys consolidant i ampliant un espai festiu, un model festiu i un model de participació exemplar. Tothom qui ha anat i s'ha deixat empapar per la dinàmica d'alegria, de col·lectivitat i de transgressió que es viu a tota la ciutat però molt especialment al casc antic i, encara més concretament, a l'Arenal, vora l'encaix permanent del riu i la ria de Bilbo, mai oblidarà què es pot sentir, què es pot viure bressolat pels amorosos braços de Mari Jaia. Enguany, en la línia de l'acord "polític" entre el PNV-PP-PSOE-UPN... de fer desaparèixer l'expressió de la voluntat popular per la sobirania d'Euskal Herria, portant a la pràctica més executiva els principis del pacte de la transició política espanyola amb el franquisme, l'excusa de la presència de fotos de presos i exiliats en les barraques de les comparses festeres, ha comportat la prohibició de la presència de dues d'aquestes agrupacions populars per ordre del govern municipal de Bilbo, portat pel PNV. La reacció, imaginativa i contundent, farà que el proper dia 25 les comparses aturaran la seva activitat, posant de manifest la importància central de la seva aportació a la festa. La resta de dies, amb el color negre de la censura ben present, faran viva la festa. Euskal Herria viu moments de gran intensitat política, de gran trascendència per al seu futur. L'Estat espanyol i el seu aliat d'interessos, el PNV més espanyolista, voldrien acabar amb l'expressió més popular de la realitat d'aquell país. l'Aste Nagusia de Bilbo, però, tornarà a ser l'expressió més real, més viva, més carregada de futur d'un poble en marxa malgrat tot. I al ritme de la cançó de Mari Jaia els regalarà una immensa botifarra.
Després del comunicat de la ETA, es torna a fer evident que Euskal Herria té vies i s'hi mouen propostes per assolir l'exercici de l'autodeterminació i que l'Estat espanyol maldarà per fer-ho inviable. Aquest és el seu únic objectiu. D'aquí ve el bloc unionista al govern regional de "vascongades" i les declaracions d'aquest personatge sinistre anomenat Ares, que curiosament ha muntat una roda de premsa pel comunicat!
Cigonya blanca 
En aquest blog de Víctor Pàmies, 
Hi ha poetes del poble. Hi ha poetes nacionals. Hi ha Vicent Andrés Estellés. 
La notícia de les acusacions contra el grup Verd Cel s'assemblen molt a l'operació muntada l'any passat contra Cesk Freixes a Figueres. Per una banda, omplir de merda; per una altra, intentar espantar els contractadors; i encara, provar d'aconseguir algun desmarcament ideològic que permeti veure el camí de la renúncia per part dels afectats. En aquest sentit, és curiosa l'acusació de proetarres i d'estar vinculats a grups radicals d'esquerres. Cap referència nacional, independentista, de Països Catalans. Les referències nacionals via Euskal Herria, que això sempre fa mal a l'opinió pública i per la via del suport "terrorista".
Ben poc puc dir de Màrius Torres, més enllà de descobertes puntuals, sensacions personals i casualitats de la vida. Però és cert que Màrius Torres va ser, en un moment molt concret, un poeta que em semblà interessant però que sempre se m'escapà de les mans. Pot ser per la premura de la seva marxa vital, pot ser per la joventut de la seva obra... En qualsevol cas, és cert que Màrius Torres ha format part sempre del referent nominal, suportat en poesia molt precisa, del corpus poètic que m'ha servit de base per entrar mínimament en aquest món a casa nostra.
Com fa 
Difícilment es podia esperar res de bo d'un personatge que en les primeres intervencions com a president del Barça es va dedicar a demanar perdó per la catalanitat de l'anterior període; que va emparar-se en la Moreneta; que va donar per bo el suport de l'impresentable especulador Núñez, i que va prendre amb tanta empenta la defenestració de Cruyff.
I és que se superen per moments. Ells sí que decideixen, des de les estructures de l'Estat espanyol, ja fan política d'estat. L'actuació a Gràcia, exemplar. L'informe de l'acte de Sants, precís. La detenció, i 
Entre l'Huguet i el Saura ens fan passar un agost realment excitant. I ens fan veure pel·lícules amb molt missatge, que dèiem abans.
El que ha passat avui amb l'acte de rebuda a la Laura Riera demana una reflexió sobre el paper de cadascú i demana la dimissió, com a mínim, del Saura i la Tura.
Poques ciutats de la dimensió i el paper de Bilbo poden viure, avui, en aquesta Europa regressiva de certificats de bona conducta, unes festes populars com les de l'Aste Nagusia de la capital basca. Des de l'any 
