Davant l'anunci de la consellera d'Educació catalunyesa de barallar-se -sempre de bromes- amb el seu govern central i plantejar que ara es farà aprenentate autonòmic per fer front a l'aprenentatge constitucional, exigir que demani disculpes per mentir, l'autonomisme i el constitucionalisme estatal és el mateix. Per tant, direm no a les dues coses i ens relliscaran ambdues animalades.
Vilaweb destaca el manifest signat per suposats intel·lectuals valencians per dinamitzar la societat civil de la comunitat valenciana bilingüe. Com deia fa pocs dies Biel Majoral, el regionalisme/autonomisme va en augment a casa nostra. Això és una mostra més del fraccionament de la nació i l'esforç per fer desaparèixer definitivament qualsevol referència que no sigui espanyola i autonòmica/regional. Ens oposem d'arrel a aquestes bestieses.
Estem farts dels comentaris espanyolistes de TV3. Amb el tema de les nevades han clarificat l'imaginari territorial. Primer Catalunya i després altres indrets d'Espanya: Araba, Nafarroa, Illes, País Valencià, Ourense... i Sória, Zamora o Madrid.
Difícil millorar una referència com aquesta carta oberta de Feliu Ventura. Un joc de mots, d'idees, de presències i compromisos, de lluita i esperança, crit únic el d'Ovidi. Amb ell vam descobrir tantes coses, i ens sentim vius amb elles. Des d'aquell Poliorama on Salvat Papasseit s'instal·là dins del meu món, o que jo em vaig adonar que hi era, fins a la sala de les columnes del Casino de Vic on Toti Soler i Ester Formosa ens mostraven l'Ovidi entre llàgrimes i batecs, passant per desenes d'instants viscuts, moments compartits i una vida plena on l'Ovidi hi serà sempre. Potser hauria fet 70 anys i més que n'hauria fet si fos viu, però me l'enduc agut, bellugadís, seriós i enèrgic, càlid i intel·ligent. I seguirem passejant pel país fins a la llibertat.
L'acte a favor del pacte fiscal celebrat el passat dimarts a l'Ateneu Barcelonès ha dut a la CUP a emetre les següents consideracions:
En primer lloc considerem que aquest acte respon a laa voluntat de construir un consens social al voltant d'una reivindicació, la del pacte fiscal, que marca una clara línia de continuïtat amb l'estratègia autonomista compartida per un cert catalanisme durant les darreres dècades. Així, aquestes manifestacions coïncideixen en el temps amb les declaracions de l'Artur Mas en un diari alemany, on explicitava que la seva proposta "sobiranista" no anava més enllà de nous lligams federals amb Espanya. Aquesta estratègia s'ha vist impugnada pel fracàs del procés de reforma estatutària, que ha demostrat que l'estat espanyol no té intenció de respectar la voluntat popular; i també per les consultes independentistes, que han demostrat que amplis sectors del nostre poble estan disposats a mobilitzar-se per decidir sobre el futur d'aquest país.
"Les persones editores i en el seu defecte o si s’escau, les persones productores, impressores, estampadores o gravadores que produeixin materials en llengua balear, euskera, gallec o valencià a Catalunya, han de lliurar-ne un exemplar a la biblioteca que defineixi la Comunitat Autònoma corresponent."
Aquesta joia de text forma part del procediment de desenvolupament de la nova "Ley del Depósito Legal", explicat així, sense vergonya al web de la Biblioteca de Catalunya, que és vigent des de demà, dia 1 de febrer del 2012, però que va ser aprovada el passat 21 de juliol del 2011. O sigui, que encara governant els socialistes a España, i amb CiU a Catalunya, el PP a les Illes i al País Valencià, i els amics de cadascun al seu lloc, es va donar el vist-i-plau a una normativa que assenta l'esquarterament de la llengua, per passiva i per activa. Per passiva, perquè facilita que s'utilitzin els noms de balear i valencià com a llengua diferent, com a nocatalana, per evitar embolics administratius. I per activa, perquè algú ha callat davant d'un fet que implica el desenvolupament de la secessió lingüística de forma conscient i que estableix la divisió del català en funció de les comunitats autònomes, reduint el concepte de llengua catalana a un àmbit inexistent i fragmentat. El millor de tot és saber que "La nueva ley ha sido aprobada por unanimidad en la comisión de Cultura del Congreso de los Diputados con competencia legislativa plena".
Avui, dijous, 26 de gener, i demà, divendres, 27, es fan sengles presentacions del primer títol publicat dins la col·lecció Els llibres de Caramella: Una persona amb un sac penjant. Viatge musical per les illes mediterrànies. El llibre recull el treball de camp, les reflexions, les experiències i, en un DVD, les imatges que il·lustren la realitat de músiques, cançons i vida d'algunes de les illes de la nostra Merditerrània. Una gran feina de la gent de l'associació Mapasonor, del Maresme. Les presentacions es fan a Reus (Arxiu), avui a 2/4 de 8 del vespre, dins la programació d'actes previs a la jornada "Mostra-taller de cant improvisat dels Països Catalans" d'aquest dissabte 28, i a Gràcia (BCN), al Centre Artesà Tradicionàrius, demà a les 10 de la nit, dins la programació del cicle Tradicionàrius de la Vila de Gràcia.
Aquest dissabte, dia 28, Carrutxa i Caramella organitzen una jornada realment interessant que duu per nom "Mostra-taller de cant improvisat dels Països Catalans", a Reus (Baix Camp). Una jornada amb molts dels noms més destacats tant en el vessant de la reflexió com de la pràctica al voltant d'aquesta proposta de cantar -el primer element positiu i per reivindicar!- i de fer-ho improvisant sobre la marxa, sobre contextos o sobre fets puntuals, o en batalla interpersonal o xiuxiuejant a l'oïda. La jornada tindrà dues prèvies, amb la presentació del llibre "Una persona amb un sac penjant", de Mapasonor, editat dins la col·lecció "Els llibres de Caramella", que es farà aquest dijous, i amb una taula rodona sobre el cant improvisat a les escoles, que es farà aquest divendres. Si encara no havíeu pres la decisió d'assistir-hi i participar-hi, encara hi sou a temps, viureu una interessant jornada. El programa complet el podeu seguir aquí.
Sí, i després del partit amb el R Madrid ho seguirà sent, mal els pesi als madridistes, als espanyolistes i a la premsa esportiva vergonyant, autonòmica i espanyolista, que es fa a Barcelona. Els mil-i-un encontres entre Barça i Madrid han servit per situar el RM com el segon equip millor, a un pas només -si guanya l'eliminatòria, la final o el partit de lliga que sigui- del Barça. No hi ha cap dubte de quin equip és millor, de quin equip és més representatiu, de quin equip és més admirat, de quin equip és més reconegut arreu, de quin equip juga millor a futbol... Però cada setmana han de situar la competència en el mateix lloc, sinó de què viurien? Estic fins al capdamunt dels anomenats "clàssics". No tenim res a comparar amb aquest equip violent, ranci, malperdedor i malguanyador, amb un entrenador que és un impresentable maleducat, que ha fracassat en el seu intent de regnar i que està obsessionat per seguir l'estela del Barça a veure si pot arreplegar engrunes. Potser algun dia seran els millors i dominaran durant un temps el món del futbol, potser sí, però hauran de fer-ho d'una altra manera, independentment de si avui o un altre dia guanyen o perden un partit. La nostra societat està malalta de tanta competència enlluernadora i ens volen fer creure que a base de diners i tòpics es basteix la realitat. Malgrat que moltes coses es mouen així, la vida és molt més complexa i vertadera. Guanyar no ho permet assolir tot. Els mitjans de comunicació esportius genuflexos davant la competència espanyola ens volen fer viure amb el neguit i la imatge de cara i creu. La realitat del Barça és molt més diversa. Estem tips de comparacions -Messi/C Ronaldo? Mourinho/Guardiola? Xavi o Iniesta/ amb qui?-, estem tips d'aquesta comèdia. Per què no comparen Rossell amb Florentino, dues cares de la mateixa merda? No, això no ho faran perquè aquests són els que els donen vida a determinats mitjans i mantenen determinats comportaments. Aquesta nit, abans i després del partit, juga el millor equip del món i no únicament pels títols.
Aquest matí, com la majoria d'anys, he anat a la Fira de reis de Montclar, al Berguedà. Anara a la Fira és, bàsicament, un plaer per als sentits: el fred, l'indret, les alzines, els jocs de llums entre les fulles, el sol, el fum, l'esmorzar, els gustos de l'allioli de codony, les trobades amb la gent, la sensació d'activitat, l'escalf del foc, l'aroma del vi quan surt del porró... Mentre feia cua per comprar el tiquet de l'esmorzar -dues llesques de pa torrat ben untades d'allioli de codony, botifarra bona, botifarra negra i els traguets de vi-, l'incansable periodista i dinamitzador comunicatiu Josep Genescà, demanava al venedor dels tiquets, i m'ha passat la pregunta també a mi, si la Fira existiria si no hi hagués l'esmorzar. Tal com he respost, crec que la Fira seria diferent, i potser sí que la represa i el format actual, en aquests aproximats 30 anys darrers, no aguantarien. No hi ha dubte que l'esmorzar de la Fira és un bon motiu per anar-hi una estona amb la colla, tot fent una sortida a peu, en moto o bicicleta, i acabar-ho amb un bon esmorzar. Quins moments no són excepcionals sinó al voltant d'un àpat comunitari encara que hi vagis tot sol? I si et pots torrar el pa, tot fent peripècies amb el torradors, encara millor. I llavors ve la resta: els torrons d'Agramunt, les anxoves, els formatges, els embotits, la ganiveta, uns mitjons de llana, una cartera de pell, o un pot de pèsols negres del Berguedà. I les mil-i-una salutacions i breus, o no tant, amb veïns, coneguts, etcètera. Potser sí que cal afirmar, sense massa dubtes, que el singular esmorzar al pla d'alzines del Firal de Reis de Montclar és un motor, una càrrega energètica, per a una excepcional trobada anual el matí de Reis.
Com en tantes coses en aquesta vida, els mots poden tenir sentits diferents, i a més, molts cops, la gent encara els en donem més. Parlar d'autogovern des de la comunitat autònoma de Catalunya o de les Illes és absolutament ridícul, ara bé, si ho comparem amb el que tenen els indígenes d'Austràlia, no hi ha dubte que és superior el grau, ara, si ho comparem amb Portugal, no hi ha dubte que no en tenim gens. És el que passava amb el Franquisme, que s'autoanomenava democràcia orgànica, donat que de tant en tant feien eleccions a "procuradores en cortes" i altres galindaines. No hi ha dubte que tot és qüestió de matisos, però també de sentit propi. L'autogovern que patim als Països Catalans no és més que una quimera, un miratge interessat pactat, precisament, amb l'esmentat Franquisme. Així, que de l'autogovern a això hi ha un pas ben llarg, tant que esdevé un espagat. Sentir als catalunyistes de CiU denunciant que Espanya ens pot intervenir o que ens prenen l'autogovern no és més que l'altra cara de la mateixa moneda que ens han obligat a gastar. Autonomia a l'Estat espanyol és el nom donat, en temps de vaques grasses, a la descentralització de l'estat, res d'autogovern. Però si la teoria pot semblar, això, especulació mental o filosòfica, o una deriva radical del pensament en clau vernàcula, els resultats són demolidors: en els més de 30 anys del binomi Constitución-Comunidades Autónomas no hem avançat en el terreny nacional.
No ha millorat la situació de la unitat de la llengua
No hem avançat en la plena normalització de la llengua
No hem avançat en la unitat nacional
No disposem d'espai de comunicació nacional
No disposem d'instruments per a un marc nacional de relacions laborals
No hem avançat en la representació nacional a nivell internacional
No hem avançat en l'estructuració d'organismes d'àmbit nacional
No tenim polítiques nacionals en el Congreso de los Diputados
No disposem de polítiques nacionals en matèria energètica o urbanística
Ben al contrari, ha augmentat la feblesa legal envers la llengua, s'ha aguditzat la regionalització i la fragmentació de la nació i les institucions autonòmiques no han servit ni per fer un simple i gairebé ridícul acord per veure les respectives cadenes de televisió en les autonomies de la nació.
I la Constitución espanyola ens continua amenaçant amb l'exèrcit, el rei, el capital i la corrupció i l'Audiéncia Nacional -i amb el vist-i-plau autonòmic.
Ara, alguns ens volen vendre que tot és culpa de "Madrid". No senyories, és culpa de les polítiques autonòmiques com a part indestriable de l'Estat espanyol. Per tant, ha arribat l'hora dels Països Catalans i d'acabar amb el regionalisme -catalunyisme...- i de començar a bastir la independència. Perquè sí que volem l'autogovern, el de veritat. I com deien els nostres avantpassats, "Visca, que visqui la terra i mori el mal govern!"
Els discursos apocalíptics de Mas i del ministre espanyol De Guindos sobre la fi de l'estat del benestar ben segur que tenen una part de realitat -fins i tot una part ben interessada per als qui el mantindran passi el que passi en el món de l'ordre-, però tenen també un interès per fer callar la veu -on és?- de la gent, del poble i així poder aplicar, sense massa enrenou, les polítiques que convenen als dirigents del capitalisme. Ara arribarà una reforma laboral de la que es veu que no en sap res ningú -sindicats i pensadors d'esquerres callen- amb la finalitat de no superar el 8% de dèficit, xifra que es veu que significaria l'ecatombe -per a qui? com? on?- i que cal evitar com sigui. Mas ens ha plantejat una cosa semblant i a més ens ha dit que "Catalunya pot ser intervinguda per Espanya". Ambdues reflexions persegueixen la por, la paràlisi i l'adhesió a les mesures injustes, desequilibrants, racistes i desestructurants. En el cas de CiU es vol que a més això serveixi, tot aplaudint el copagament i les altres mesures contra la gent, per generar adhesió al tema del pacte fiscal, una manera de garantir el suport al regionalisme de CiU tot atiant fantasmes a Espanya. És increïble la manipulació, el silenci, la paràlisi social davant d'unes pràctiques que pretenen prendre'ns-ho tot, absolutament tot, com si fóssim uns privilegiats, mentre els diners, els nostres, se'ls segueixen repartint personatges impresentables com el Boi Ruiz, el De Guindos, els nous primers ministres a la carta de Grècia o Itàlia, els sindicats CCOO i UGT... Els Països Catalans hem de denunciar la pinça reaccionària de CiU i PP i negar-nos a acceptar les seves receptes com a bones per a la gent i la terra. I hauríem d'ocupar el nostre espai, el nostre país i expulsar tots aquests farsants. Llegiu aquest informe del setmanari Directa
Estem a punt d'encetar un nou any, en la nostra lectura de la història i el calendari. Com a costuma a passar, es tracta d'una oportunitat, diuen, de fer bons els propòsits, els desitjos, les il·lusions, de redreçar torts, etcètera, etcètera. Em costa creure en aquestes solucions. Més aviat crec que cal el mateix que el dia abans d'acabar l'any, i que es concreta en voluntat, compromís, organització, combat, amistat, alegria i col·lectivitat, per dir algunes de les claus que ens mouen com a persones i com a pobles, sempre. Però sí que és cert que si cal posar cobertes dures a algun lloc, una bona manera és en tancar un any i començar-ne un altre. I per això, des de la meva particular perspectiva, crec que el proper -i és que no crec que estiguem en condicions d'esperar-ne d'altres-, aprofitant la celebració dels 50 anys de "Nosaltres, els valencians", de Joan Fuster, ha de determinar el nostre esdevenidor com a poble, com a nació, com a Països Catalans.
Érem al Fossar de les Moreres, més precisament davant de la porta principal de Santa Maria del Mar, tot a Barcelona, al barri de Ribera. Tots dos darrera l'escenari on es van fer els diferents parlaments d'aquell engrescador i esperançador primer aplec independentista, i d'esquerres, i unitari, de la nova època. La seva veu trencadissa es feia pas entre l'ambient enardit de la jornada. Parlava Jordi Carbonell, posant seny a l'acte. Aquell dia vaig saber del Josep de Calassanç Serra i Puig, el Cala. Aquell dia vaig saber moltes coses i avui encara les recordo. Després van ser els moments o estones a Prada, per la Universitat Catalana d'Estiu. Al cap dels anys, i amb contactes a través de les seves germanes i altres companys de viatge, van ser els moments més intensos i clarificadors al voltant de la CAL, el Correllengua, actes a Perpinyà, tastos de vins... Més temps, i les seves filles. Més temps, i la cultura popular. Trobades delicades per intentar redreçar coses tortes. Moments de gran sintonia. I amb el temps que tot ho posa a lloc, respecte, proximitat, companyonia... Amb el Cala s'han obert les portes al país. De la Catalunya nord a Alacant. Una visió nacional de la realitat, una visió local de la realitat, entroncades. Un passat i un present, encarrilats cap al futur. Un cos indomable, una veu esquerdant paus romanes, uns ulls infinitament penetrants i lluents, una encaixada sacsejadora i emotiva, una personalitat esclatant i sempre en marxa. Aquests dies he llegit alguns textos d'amics, d'altres de coneguts obligats, d'altres de companys de feina per al país, ahir i avui, i en tots hi he trobat l'alè de la victòria que desprenia -que desprèn i desprendrà en tothom qui l'hagi conegut- el Cala. No hi ha dubte que s'ha tancat el llum, el del domini de tots, però romandrà obert el de la gent que, com ell, hem fet l'opció de seguir i seguir, malgrat el silenci, la negació i la pèrdua de dignitat fins la independència, sense claudicacions, d'uns Països Catalans justos i solidaris. Cala, de tu vaig aprendre la il·lusió de trobar-te, l'emoció de l'encaixada, i la convicció que el compromís obre les portes fins i tot d'aquest país tan invisible. En la persona de les dones que acompanyaven el teu cor -Dolors, Joana, Marta, Blanca, Eva- vull fer sentir aquest sentiment i aquesta decisió. I vull fer meves les paraules de les teves germanes, crec que de la manera més sentida i ferma, per definir-te: "germà estimat, amic de l'ànima, company de lluita incansable". Per tu, Cala, el nostre cos sempre estarà en primavera. Visca la terra!
El 21 de març del 2010 escrivia aquest apunt, Ben trobat, Barbat, a partir de l'alegria d'haver rebut, a casa i gràcies a les gestions de l'amo de les Totxanes, totxos i maons, el darrer treball de l'Enric Barbat, Camí de tornada. Avui, novament per sorpresa, he tornat a saber de la seva persona. S'ha mort, han dit a TV3, i ho confirma Vilaweb. Una llàgrima, densa i voluminosa, s'està instal·lada en aquest incert punt entre la gola i el diafragma. La sorpresa s'ha tornat tristor, enyor, absència. Aquella veu tremolosa, que m'havia captivat fa tants d'anys, aquella ironia lliure que m'havia frapat agudament i que vaig pensar que es reinventava en el primer Manel -després els fets ho han desmentit del tot-, i que vaig retrobar en el seu disc casolà de l'any passat, ara s'estrunca definitivament. Camí de tornada en el país de l'oblit. Però aquell infant de bona fe m'acompanyarà mentre tingui possibilitat d'evocar-lo, i no deixarem tampoc de fer el "gamberro".
S'ha mort un dels més elegants artistes del futbol. Un immens jugador, un home compromès i lliure que va donar a aquesta fantàstica expressió de sentit col·lectiu, de força, de passió, de plasticitat i bellesa que és el futbol quan es juga, els valors de la llibertat, de la lluita per la justícia, de la igualtat. Com tants altres futbolistes que han estat per damunt del mercantilisme i la corrupció que envolten tantes expressions quotidianes, com el mateix futbol, i han estat capaços de fer sobresortir els valors de la solidaritat, el plaer del joc, l'astúcia, l'habilitat de peus i ment i de posar-ho al servei del col·lectiu, Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira se n'ha anat i ens ha deixat una trajectòria coherent, compromesa i complexa i d'una bellesa futbolística bestial. Avui, el futbol, però també les idees i els valors humans, estan de dol. Però el futbol, malgrat els interessos que tot ho corrompen, fins i tot els pensaments, seguirà oferint-nos moments meravellosos, i ens farà sorprendre novament en veure com d'important és aplicar la intel·ligència per fer del joc amb els peus un art. Per a ell, les paraules d'Eduardo Galeano en el primer capítol del seu imprescindible llibre "Futbol a sol y sombra": "(...) La tecnocràcia del futbol professional ha anat imposant un futbol de pura velocitat i molta força, que renuncia a l'alegria, atrofia la fantasia i prohibeix la gosadia. Per sort, encara apareix als camps de futbol, algun descarat que se salta el guió i assumeix el disbarat de driblar tot l'equip contrari, i a l'àrbitre, i al públic de les graderies, únicament pel gust del cos que es llança a la prohibida aventura de la llibertat".
Com deia fa uns dies el Toni Cucarella en el seu blog, els qui són presidents de les respectives comunitats autònomes que esquarteren el nostre país i ajuden a unir el país dels veïns de ponent, el govern de la regió els sona a delegació-govern civil-diputació provincial, com una mena de delegat territorial del govern de veritat, l'espanyol, el que ells en diuen "central". Per això, molts aspiren a "pujar" assumint ministeris estatals o altres representacions prop del poder "central" (colonial). Per a ells, la regió, la comunitat autònoma no és més que un espai de promoció. És una mena de "pàtria xica" que en deien els franquistes. De fet, aquesta postura avala la funció que l'estat dóna a l'organització descentralitzada del mateix estat a través de les comunitats autònomes, sense més sentit. I per això, en el seu dia va trencar les realitats nacionals en altres comunitats autònomes i així s'evitava sorpreses. I el resultat és evident, més als Països Catalans que a Euskal Herria, però en tots els territoris ha fet el seu efecte, ha fet el seu forat.
