Però com tot cicle també arriba un final. Ja la temporada passada es van observar síntomes d'esgotament. La marxa de jugadors tan importants com Marc Torra, Jordi Adroher i el porter Sergi Fernández ha passat factura. Com també la inexplicable aportació de jugadors de la pedrera que algun dia caldrà tractar amb profunditat. La plantilla actual, és llei de vida, també s'ha envellit. Només l'aportació desigual de l'argentí Lucas Ordoñez compensa una mica les mancances.

Honor i glòria als herois! A tots aquests grans jugadors que ens han ofert partits i victòries com mai. Per això sap tan greu la cruel derrota de dissabte passat. També perquè l'equip que ens va visitar i derrotar no té res a veure amb els grans equips d'aquell Club que lluitaven per la Lliga i aconseguien campionats. L'equip que ens va ridiculitzar dissabte al Pavelló Olímpic de Vic va venir com a últim classificat de l'Ok Lliga i lluita des de fa anys només per a salvar-se. Per això la derrota és encara més dolorosa i cruel.

Partit d'hoquei patins de l'OK LLIGA. Roncato Patí Vic 1 - 6 Voltregà. Jugat dissabte 14 de gener de 2011 al Pavelló Olímpic de Vic.

"Ningú no descobrirà a hores d'ara que la televisió porqueria correspon a una societat que, per una ambigua relació de causa i efecte, augmenta cada dia la seva immaduresa i la seva irresponsabilitat"
(...) "És una pusíl·lanimitat voler ignorar que la televisió forma part -deliberada o involuntària- del sistema educatiu. La hipermodernitat ha generat buits que la televisió porqueria s'afanya a omplir. En cas que la televisió sigui un baròmetre de l'estat psíquic i moral de tota una societat, estem tocant fons; tan sols l'absència legal de la pena de mort impedeix a les productores de televisió porqueria competir per l'audiència televisant execucions capitals en directe. Serien un èxit."

(Valentí Puig, article a La Vanguardia, 23/10/11) 

La mort a trets de Gadafi a Sirte ha robat protagonisme a la cerimònia de clausura dels terroristes bascs d'ETA. La casualitat ha volgut que avui 20 d'octubre de 2011 el sinistre personatge revolucionari s'hagi entrellaçat amb els de la boina i la caputxa. No es pas, de ben segur, la primera vegada que el Coronel libi i els etarres coincideixen. Són prou conegudes les aficions del libi com a patrocinador de tota mena de terroristes internacionals.
Avui ETA ha declarat que tancava la paradeta després d'haver estat derrotada militarment ja fa molts anys. Un anunci esperat després dels actes d'aquesta setmana a Donosti amb la presència dels principals pacificadors mundials. 
ETA plega derrotada i esgotada el dia que Gadafi cau mort a Líbia. Tota una metàfora.   

Foto: Gadafi i Chavez

The Economist es fa ressó de la denúncia que dos congressistes brasilers han fet contra el president del FCB Sandro Rosell i el seu soci Ricardo Teixeira, vinculat a la federació brasilera de futbol, d'inflar les despeses d'organització d'un partit amistòs.

The Economist recorda que Sandro Rosell va cobrar 4 milions de dolars el 2008 per fer-se càrrec de l'organització del partit entre Brasil i Portugal a través de la seva empresa Alianto. Les autoritats de Brasilia -estat brasiler que va organitzar el partit- consideren que la despesa real va ser només de mig milió de dolars i que Teixeira i Rosell es van repartir la diferència. 

L'Anna Patrícia va anar ahir a Sant Joan de les Abadesses. A quarts de nou del vespre va comprar un parell d'ampolletes d'aigua al supermercat Schelecker del poble. Va pagar els 90 cèntims i la noia de la caixa li tornà el canvi amb el tiquet de la compra. I el tiquet va sorprendre un moment l'Anna Patrícia, quan hi va llegir:

SCHLECKER, S.A.U.
SAN JUAN DE LAS ABADESAS
BEAT MIRÓ 4
Aquarel Agua 0.5 l          0.90 €
TOTAL                             0.90 €
Al contado                      2.00 €
Cambio                           1.10 €

C.IF A43227628
IVA INCLUIDO
IVA INCLOS
GRACIAS POR SU VISITA
AGRAITS P.L. SEVA VISITA
Nº TIC / HORA / Nº CAJA
9815      20:27       1

San Juan de las Abadesas? es va preguntar només un instant l'Anna Patrícia. Perquè ella ja està curada d'espants. Ja sap prou bé que a la Comunitat Autònoma, ni que sigui al bell mig de la nostrada comarca del Ripollès, s'hi pot trobar de tot. Fins i tot un alcalde del PSC/PSOE al mateix poble, casat amb la senyora López de Campdevànol, alcaldessa d'aquest municipi fins que el maig passat els electors li van retirar la vara. 

Mentre el sobiranisme o independentisme català va fent via cap al no res, el país real -Som set milions i mig, a l'autonomia catalana- a poc a poc es manifesta més desacomplexadament en totes direccions. El Partit Popular emergeix amb força a l'àrea metropolitana i recull els vots dels votants que perd el PSC-PSOE. És un trasvasament de vots d'un partit tèbiament catalanista, el PSC-PSOE, cap a un partit rabiosament espanyolista. Badalona, amb el notori Garcia Albiol, i també Castelldefels són les primeres onades visibles d'aquest tsunami que arribarà a tota la comunitat autònoma catalana les properes eleccions espanyoles i que ens igualarà -en menor mesura espero- a les comunitats autònomes espanyoles de les Illes Balears i València, completament rendides i captives a l'encant popular.


Foto: la filla del Guardia Civil

La Laia i l'Anna Patrícia han anat avui a la tarda a veure l'última pel·lícula d'en Harry Potter. La volien veure en català però l'han vista en castellà. Qüestió d'horaris: 


Harry Potter y las reliquias de la muerte
divendres 19:15 i 22:30
dissabte i diumenge 18:00, 20:15 i 22:30
de dilluns a dijous: 19:15 i 21:45
matinal diumenge 11:30
golfa dissabte 00:45.


Harry Potter i les relíquies de la mort:
divendres 17:30
dissabte i diumenge 22:15
de dilluns a dijous 21:45
golfa dissabte 00:30


Jutgeu vosaltres mateixos.

La premsa esportiva a Catalunya no és altra cosa que premsa barcelonista, del FC Barcelona, és clar. Qualsevol tonteria relacionada amb el Barça mereix portada dels diaris esportius fets a Barcelona. A vegades, però, hi ha excepcions i avui l'ha protagonitzada (com en algunes altres ocasions, tot s'ha de dir) el petit El 9 Esportiu. Com el diari francès L'EQUIPE, el diari en català ha dedicat la portada a Djokovic guanyador ahir a Winbledon, sens dubte, la notícia esportiva del dia. En canvi Sport ha dedicat la portada al Barça: Un rombo para Cesc, amb foto de Guardiola. I Mundo Deportivo ha titulat: Cesc, tu turno, amb foto del jugador que es deleix per jugar amb el Barça però va signar fa 2 anys contracte amb l'Arsenal per quatre temporades més.
Llàstima que El 9 Esportiu sigui un diari tan limitat en mitjans i continguts.

Arrecerats sota una petita bauma el pescador francès de salmó de muntanya m'explica que fa molts anys que pesca a l'estany del mig de Tristaina (Andorra). Un tipus d'uns seixanta anys, xerraire i que parla ràpid. Plou i cau pedra en un típic ruixat d'estiu a l'alta muntanya. Jo escolto pacientment les explicacions del pescador i les seves peripècies. La pesca no m'interessa gens però en aquesta situació i compartint tan poc espai més val tenir bones relacions amb el veí. De tant en tant faig un resum a la meva filla de les explicacions del pescador. I vet aquí que l'home em pregunta en quin idioma parlem. Li dic que en català i respòn que ja s'ho pensava i que el català s'assembla molt a "le patois". Et vous parlez patois?, li pregunto. A non, non, je ne le parle pas, non, non.  
I al cap d'una estona para de ploure i de caure pedra i l'home para de parlar de la pesca del salmó de muntanya i torna a la canya i jo i la meva filla continuem la tornada de l'excursió.

Anna Patrícia i el seu pare encenien petards anit. Mica a mica els llumins es van acabar i de petards en quedaven molts. A tres quarts d'onze de la nit vigatana només un bar o una botiga de pakis podien solucionar el problema. Van passar per davant de dos bars i estaven tancats. No havien pensat en el bar de moros que hi havia prop d'allà. Aquest era obert i hi van entrar. Només hi havia homes que van mirar molt estranyats la presència d'aquells dos intrusos. Se sentien petards fora del local que tenia les portes obertes. El pare d'Anna Patrícia va dir a l'home de la barra del bar: "un encenedor, si us plau". L'home va rumiar una mica i va començar a buscar dins d'un calaix. Els homes del bar miraven la televisió, un canal marroquí. Hi havia un debat amb dos homes i una dona i en ocasions sortien alguns textos en àrab. Anna Patrícia, que també mirava la televisió, va dir sorpresa al seu pare: "la dona no va tapada". El seu pare li va respondre: "és que aquí van més tapades que no pas al seu país d'origen". Anna Patrícia va continuar mirant la televisió. L'home de la barra del bar, que duia bigoti, va trobar al cap d'uns minuts un encenedor i el va vendre per un euro al pare d'Anna Patrícia que va trobar el preu raonable i que estava disposat a no comprar-lo si el preu era abusiu. I estona després d'haver marxat del bar de moros i haver vist una dona en una televisió àrab sense anar tapada, Anna Patrícia, encara estava sorpresa d'haver vist una dona àrab sense anar tapada. Perquè les mares i germanes grans de les set nenes marroquines que hi havia a la seva classe de sisè de primària i totes les mares i germanes grans de totes les alumnes marroquines del seu col·legi públic vigatà, totes i cada una d'elles, duien sempre el cap tapat, algunes molt i molt tapades.

Foto: grup de dones al Mercat de Vic.

Abans que el fonamentalisme ecologista convertís en delinqüents als pacífics motoristes de muntanya (sempre hi ha, com en tot, alguna excepció) les trialeres eren motos molt populars. La moto de la foto em va distreure uns quants anys pels voltants de Vic amb algunes escapades a Vidrà o Sant Pere de Torelló. Els diumenges al matí desenes de motoristes ens trobavem a Puiglagulla (Pulagüia, en autèntic parlar de la pagesia de la Plana) per fer un bon esmorzar que alguns convertien en autèntiques fartaneres. I després, o abans, a pujar a la Creu.

La Cota 25 va ser la més petita de les trialeres de la fàbrica Montesa. Es va començar a fabricar el 1971 i l'últim model va ser de l'any 1978. Va ser una petita trialera de 48 cc dissenyada per ser pilotada per nens. Idèntica a les seves germanes més grans de l'època la Cota 25 no tenia cap concessió estètica infantil.
A mitjans dels setanta amb un equip infantil de futbol vaig anar a jugar al camp d'herba de la colònia dels Inglesos (Borgonyà-Sant Vicenç de Torelló). Mentre esperàvem per entrar als vestidors es va acostar un nen pilotant una preciosa Cota 25.  Alguns de l'equip vam demanar insistentment al nen que ens la deixes portar. Però el nen, content i orgullós de l'admiració que provocava la seva moto, ni ens la va deixar tocar.

Foto: primer model de Cota 25 de l'any 1971 (Clic a la foto per engrandir-la)

L'ocupació de la plaça de Catalunya de Barcelona per part de grups d'indignats és en realitat un segrest insalubre d'un espai públic emblemàtic que ja dura més de 10 dies. No crec que tingui res a veure amb el dret de manifestació i de reunió l'ocupació permanent de plaça Catalunya. L'enorme complicitat dels mitjans de comunicació amb l'acampada d'indignats (Vilaweb n'és un exemple) ha fet créixer la festa. La deixadesa de l'estat de dret en permetre aquesta ocupació que atempta contra els drets de la resta de ciutadans, la majoria silenciosa, és vergonyosa. Com poc afortunada va ser la intervenció policial feta divendres passat. Calia ser més contundent, fer fora els ocupants i evitar que hi tornessin.

Foto: imatge de la Plaça de Catalunya de Barcelona trobada al web dels acampats.

Els anys setanta del segle passat les marques catalanes de motos dominaven també el món del trial. La rivalitat entre Bultaco, Montesa i Ossa, sobretot entre les dues primeres, era aferrissada. Les Bultaco tenien un punt d'exclusivitat que no tenien les Montesa ni per suposat les Ossa. La Sherpa T 250 nascuda el 1977 era una moto formidable i preciosa. Potser una mica feixuga, 100 kg, però ho pujava tot amb un cop de gas. En una urbanització de la Costa Brava en vaig poder gaudir algunes tardes durant tres estius. Les primeres tardes, amb 14 anys i escardalenc com era, em costava aixecar-la quan la moto queia per terra degut a la meva imperícia.

(feu clic a la foto per engrandir-la i admirar la Sherpa T 250) 

Indestructible ciclomotor de 49 cc de la marca austríaca Puch la X 30 va ser present al mercat català els anys 70 i principis dels 80. Molt més robusta que altres ciclomotors de l'època amb la X 30 s'hi podia fer de tot: ciutat, carretera (Vic-Moià-Vic, per exemple), camins de terra, salts... ho aguantava tot sense problemes. En guardo un gran record.

(feu clic a la foto per engrandir-la)

Marca: Puch
Model: Minicross MC 50 (1972)
Motor: Monocilíndric de 2 temps
Cilindrada: 48.76 cc
Potència màxima: 3,8 CV a 5500 rpm
Canvi: 4 marxes
Pes: 55 kg
Velocitat màxima:  40 km/h


La Puch groga va ser una petita gran moto austríaca dels setanta.
Quan jo tenia 12 o 13 anys un meu cosí més gran me la va deixar dur una estona. Sense casc, per suposat. Va ser la primera vegada que vaig portar una moto. Encara avui recordo l'emoció del moment, el primer canvi de marxes, el cop de gas a batzegades...
(feu clic a la foto per engrandir-la)