El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Nosaltres que vam baixar d’Osona, vam ser rellogats, vam viure força penúries i més aventures fins a viure en aquell estatge familiar de la Maresma que, de palau gegant va passar a niu menut. Ja cooperativistes, vam venir aquí on tanco la darrera pàgina del llibre, aquella pàgina on en Paco Candel parla de mi, dels nens que, com jo, veiem el nostre entorn amb imaginació pròpia i les ensenyances de pares i mestres.

Recordo el Camp de la Bota i La Perona, les senyores que feien caritat en una guardaria que, en deixar-la a la bona de Déu, es va organitzar i es va alliberar cooperativament per a esdevenir un exemple de revolta popular en temps obtusos.

Recordo les parròquies de curas rojos, que no sabien que ho eren en molts casos, i aquell metge de fondes conviccions catòliques i espanyolistes que va posar consulta en aquests barris humils i que, anys i anys, ens ha acompanyat tota la vida. Ell era un venerat sant per la gent de la Maresma i del Sud-Oest del Besòs sencer. I sa filla encara hi fa les dents al mateix lloc, tu!

Ara, que tinc els estudis que els meus pares no van tenir, m’agrada tornar als barris on vaig néixer, veure com han canviat de fesomia, però no pas d’estadants. I és que, malgrat la cirurgia urbanística viscuda, segueixen essent portes d’accés per a immigrants d’arreu.

Nosaltres hi vam arribar d’Osona. Amb nosaltres van arribar-hi de Castella, Andalusia o Galícia. Ara, els nous altres catalans venen del Marroc, del Pakistan, de Mali, de la Xina, de l’Equador i del cor de l’Àfrica negre. I jo, no puc més que mirar-me’ls com a germans que reprodueixen allò que nosaltres vam viure. I que, si en som conscients, estan construint aquest país, tot enriquint-lo, emmotllant-s’hi com poden per a construir plegats aquest país plural i divers que se sap ric i proper a aquell que se’l vol estimar sense voler-lo uno, grande y monolingue.

Les Homilies d’Organyà són un fragment de sermonari destinat a la predicació de l’Evangeli, és a dir, un text celestial, pur, no tacat per les baixeses humanes. I això, durant el segle que ara deixem, i sobretot en el moment del seu descobriment, donava força mítica a la llengua que s’originava “literàriament” amb aquest document.

Davant seu, hi trobem dos documents plenament terrenals: els juraments de vassallatge de Radulf Oriol a un senyor feudal; i els Greuges de Caboet que relacionen les vexacions que ha suportat aquest senyor feudal dels seus vassalls, els castlans de Cabó.

Com pot el català haver nascut literàriament en textos d’aital natura poden tenir l’origen en un bucòlic sermonari?

Com es pot pretendre que la obediència o la desobediència que supuren als altres documents siguin constitutius de la nostra parla?

Oi més en un país on, mancats d’Estat, ens hem fet artistes contemplatius de la natura i les divinitats.

Suposo que el pas que es cou enguany, ajuda a fer aflorar la documentació alternativa a unes homilies meselles i fugitives.

“- Comptador de llacs. Jo, de gran, vull ser comptador de llacs!”
Kilian Jornet (2011) Correr o morir

Aquesta setmana he acabat de llegir un d’aquells llibrets que transiten per la cara oculta de la història.

Es tracta d’un manualet de butxaca per a pedagogs atrevits i persones que cerquin en l’educació de la quitxalla, un estímul empoderador i creatiu i no un canal mesell i passiu.

El llibre em va picar l’ullet des del remenut aparador de la llibreria de vell que hi ha al gracienc Torrent de l’Olla. De fet, em va agradar la imatge de la portada i em va seduir veure que era un clàssic possiblement revisitat.

En entrar al palauet del llibre antic, un llibreter d’ofici em va començar a parlar d’edicions originals de la biblioteca que, per tal d’educar la quitxalla, va veure la llum a l’empara d’aquest històric centre de formació que, cap al 1900, es va ubicar al carrer Casp.

Però jo no volia originals, oi més quan el llibret que tenia entre mans era la tercera edició (abril, 1978) del nº 2 de la Col3lecció “Promoción del Pueblo” que una editorial basca havia tret en dansa coincidint amb la bullidera pròpia dels moments històrics.

El recull d’articles i escrits en qüestió té per autor a Francisco Ferrer i Guardia i porta per títol La Escuela Moderna.

I, entre les joies que s’hi inclouen, hi ha un escrit imperdible que ens hagués estalviat molts mals de cap i situacions vergonyants com la que ara vivim si n’haguessim fet més cas o l’educació racionalista s’hagues estès pel món mundial.

Parlo de ‘El ahorro escolar’ on l’insigne pedagog reflexiona sobre la fundació d’una caixa d’estalvis administrada pels alumnes de l’escola d’un Ateneu Obrer i on diu el següent:

“Economía, significa uso prudente, metódico y previsor de les bienes, y ahorro, es reducción y limitación del uso de esos bienes. Economizando se evita el derroche; ahorrando el que no dispone de lo superfluo, se priva siempre de lo necesario”.

Gran resum d’un escrit on aprofundeix en l’errada d’ensenyar l’estalvi als fills d’aquells que tenen sous de misèria i que, per tant, es priven de la vida en nom d’un futur al que, per manca de recursos, potser no arribaran mai.

El pedagog, com a alternativa, proposa educar les criatures en economia, és a dir, en bona gestió dels recursos disponibles per tal de tenir la millor vida possible en les condicions en què es troben els nens i les seves famílies. Aquelles que, en els seus temps, se’n deien obreres i que ara – oh! benvolguda neoparla – han perdut el nom.

En qualsevol cas, i sense donar més detalls d’una obra magna condensada en poc més de 200 pàgines, és d’economia llegir un llibre escrit en temps d’esperança, publicat en temps d’esperança i que, ara, que sembla que només tenim temps i no ens queda esperança, val la pena espigolar.

Un cop acabada La Escuela Moderna i la seva educació lliure i oberta en les edats més joves de la persona, inicio la lectura d’un cas pràctic recent: en Kilian Jornet i la seva afició de contar llacs convertida en ofici.

Un instant sublim durant aquest encisador devenir literari fou el matí del 23 de febrer del 2014 quan, a l’ombra de les restes esborrades de les cases troglodites de Calafell, patia de cledanisme. Màgic instant per un lletraferit que, portat per la lectura, s’encisava amb la blavor de la mar, s’ungia del verd dels propers turons de la comarca i vivia l’intens amor descrit pel mestre.

Hidden faces és una obra mestra de la literatura universal, un treball literari escrit per un geni immortal de fondes arrels empordaneses. Salvador Dalí dibuixa un món complex, un quadre en moviment, el teatre més complert d’aquells anys convulsos que, traient-lo d’Europa, el van portar a fer les amèriques.

Rostros ocultos va ser escrita en anglès l’any 1943 i hauria de ser de lectura obligada per tots aquells que vulguin saber els entrellats de la política, de la diplomàcia, de la vida al camp i de la màgia d’unes descripcions vives i detallades, però dinàmiques i gens molestes pel lector que hi resta atrapat.

No hi sobra res, no hi manca res. I, al final, hom té el regust d’un llibre que cal assaborir una vegada i una altra per a prendre tot l’elixir que el geni de Port Lligat hi ha abocat.

Un elixir capaç de maridar guerra i camp amb imatges tan plàstiques com aquesta:

“En el seno de la estación floreciente, al mirar sobre los campos, nos sorprendemos cuando observamos el rápido crecimiento, semana tras semana, de algunas plantas que parecen saltar de la tierra con un vigor expansivo, lujuriante, báquico, imperialista, que jamás puede ser detenido ni dominado, que es peculiar de los blitz-krieg de la familia de los guisantes. En tanto que el desarrollo se halla en su período de mayor esplendor, todo lo absorbe y todo lo borra; eso es el hitlerismo. Alemania: un brotar frenético, de guisantes y alubias. Nos olvidamos de los robles. Pero, repentinamente, durante un dia hermoso, ese mismo tallo erecto que soportaba el peso de las alubias, comienza a mustiarse, las alubias doblan la cabeza, termina la temporada… y al cabo de pocos días vemos que sólo quedan en el terreno vestigios amarillos y marchitos de lo que antes fue una planta de ofuscante verdor. Y entonces nos damos cuenta de que durante todo este tiempo han brotado unos retoños de roble, que han arraigado entre aquellos despojos; y levantamos la mirada para ver una vez más las venerables formas que los han producido.“

Imatge premonitòria d’un conflicte, de tots els conflictes. Imatge que atorga al llibre la gràcia de l’atemporalitat que encara és més present en el dinar que obra el llibre, veritable profecia de la discussió política que es produeix entre tuitaires moderns, o en la imatge final que deixo que el lector actual descobreixi i en faci els símils oportuns amb el món que ens toca viure.

Acabaré assegurant que Dalí és un geni que no deixa indiferent i que, després de la lectura, una ombra de dubte ennuvola el meu cervell: és Dalí millor escriptor que pintor?

La resposta només es pot formular després de la lectura de Rostros ocultos, una obra mestra on el franco-alemany Libreux és el nostre Empordà franco-català i que demana a crits una traducció a la llengua nadiua del geni que la va parir.

Qui em segueixi per les xarxes socials, haurà tingut ja esment d’una de les lectures que m’ha acompanyat en el trànsit del 2013 al 2014. Qui no em tingui lligat per aquest sistema de relacions virtuals, coneixerà tot seguit l’objecte màgic d’aquest inaudit trànsit.

Fer el descobriment que he fet en l’any que es tanca, just quan vaig camí dels 44 anys de vida, m’ha fet pujar els colors a la cara. Jo que estimo el relat, el conte, per damunt de qualsevol altre fòrmula literària. Jo, que n’escric i n’invento a totes hores. Jo, un servidor, no havia accedit encara a la rica, diversa, plural i metòdica lletra de Josep Palau i Fabre.

Contes de capçalera ens mostra un cant coral producte d’una ment tan creativa com informada. Palau i Fabre s’abeura en la grandiosa tradició de la rondallística de la primera meitat del segle XX, la sacseja i en treu el bo i millor. Calders, Bontempelli, Ruyra, Poe o Huxley treuen el nas entre les pàgines d’aquest monstre oblidat de les lletres catalanes.

Palau i Fabre, el meu vergonyant descobriment, se m’apareix com la baula perduda entre els contistes que van començar llurs obres abans de la guerra civil, la generació Trabal-Tisner-Calders i la generació Pàmies-Monzó o, si es vol, les plomes de la transició.

Llegir Palau i Fabre és un exercici de llibertat absoluta, sobretot si hom para esment en els difícils anys de llur producció literària, encara més quan hom se’l troba derrotat i perdut dins l’olla gris d’una postguerra que mai s’acaba.

Sort n’hem tingut els lletraferits que el París, sempre París, li retornes l’esma i el fes renèixer com l’au Fènix de les lletres catalanes.

Ara que comencen festes, jo acabo una d’aquelles peces de pura artesania literària que et treuen l’alè i t’inflen les veles.

Amb l’Aigufang d’en Joan Lluís-Lluís m’ha passat el mateix que em va passar amb el Seda d’en Baricco: trobar-me que és escrit el relat que destil·la tot el suc de la meva ànima mortal.

L’oreneta, l’assassí i l’esclau conformen un triangle que dóna moviment a una novel·la farcida de poesia, de denúncia, de queixa, de mort i redempció.

I el curiós de tot plegat és que, d’alguna manera o altra, ambdós relats mariden la Mediterrània amb el Japó.

Quina serà la misteriosa connexió entre la mar menuda i el país del sol ixent?

Quina, la que uneix aquests relats amb una ànima aliena als seus fautors?

Tot això ve a tomb de la publicació del guió d’aquesta apoteosi mística. Una publicació que, com no podia ser d’altra manera, arriba a les llibreries en plena tardor.

El llibre, d’acurada presentació, inclou una imperdible introducció del mateix director que, al ensems, va comentant el guió, tot espigolant-lo de referències i records de gravació.

Allà descobrim l’encert de les escenes no gravades i coneixem anècdotes com la de la gairebè segura aparició d’en Joan Manuel Serrat al costat de l’enyorat Ovidi Montllor.

En aquest punt però hi ha discrepàncies, ja que la participació del Noi del Poble Sec, segons d’altres fonts, podria haver restat Ferran Ranyé del quadre d’actors d’aquest panorama.

En qualsevol cas, gran homenatge per una pel·lícula que és al cinema universal el què el Quixot és a la Literatura: revelació pura de la natura dels humans.

Ja fa un bon grapat de dies que vaig pujar damunt d’Ogassa per visitar els enyorats espais que envolten la Taga i Sant Amanç.

Allà, en un d’aquests raconets sublims del Pirineu, descansen les despulles d’un captaire de la pau que van fent sao en terra fèrtil i propera.

A partir d’aquell dia, en què anava acompanyat de parents propers, vaig sentir la necessitat de recuperar l’esperit d’en Lluís Maria a través de les seves obres.

Fou llavors que vaig tenir noves del llibre d’en Lluís Busquets i Grabolosa de recent aparició. Demanat a Llibres.cat no me’l van poder servir per manca d’exemplars, però curiosament la tarda del 10 de setembre de 2013, vigília de la Diada, el volum em va venir a cercar en una de les llibreries de la Vila dels llibres que en Lluís Maria tan estimava.

Les peripècies però no tenen cap relació amb l’obra suara esmentada, sinó amb les d’un llibre de lectura més sucosa i amb una força singular: el Dietari final.

Cercant per internet, vaig trobar-lo al web de la Casa del Libro, una cadena de llibreries que va caure en les mans del Grup Planeta en aquell any olímpic on Barcelona es mostrava al món de la mà del Cobi, mentre bona part dels captaires, amb ideals compartits a l’autor de l’obra, eren objecte de ratzia per part de l’Espanya constitucional.

Tres setmanes després, em va arribar un missatge de Correos.es al mòbil, indicant-me que ja podia passar a recollir l’enviament de Espasa Calpe, S.A. a l’oficina del carrer Independència, 333 de Barcelona.

– Estranya ubicació – vaig pensar jo que estic acostumat a anar a l’oficina de Gran de Gràcia.

En anar a recollir el paquet, em van informar que ja no el tenien a la oficina, que els havia arribat per error i que, en veure’n la direcció, l’havien remès a la sucursal gracienca.

Eus aquí la peripècia del dietari final d’un captaire inquiet i ric que, fins i tot, finat com és, se salta la cotilla del Kronos de les lletres – el Grup Planeta – per passar per la independència abans d’arribar a les mans d’aquest pobre captaire ignorant que vol sadollar-se dels aprenentatges dels altres.

La més senzilla i complaent amb el lector mandrós és la defensa de la festa de braus. Però restar en aquesta fina pell, desmereix la força d’uns escrits que s’originen en un d’aquells instants crítics que la vida et porta: José Tomàs, segons els entesos el millor torero del món, pateix una enganxada a Aguascalientes que és ben a punt de llevar-li la vida. Navegante esdevé així el brau més famós de la història d’aquest bàrbar art on la vida i la mort ballen tan plegades com el brau i l’home.

Recomanada lectura d’un conjunt de relats breus que, voltant l’escrit parit pel príncep de Galapagar, t’endinsa en un món tan llunyà com íntim, tan bàrbar com delicat, tan instintiu com filosòfic. Fins i tot, si ets prou afinat, podràs aplicar els coneixements adquirits a móns tan llunyans als de la Festa com poden ser les relacions polítiques a la pell de brau o moltes situacions de la vida i la feina on el ball entre la vida i la mort resta amagat en artificis i mentides, il•lusions de triler i cadenes jeràrquiques.

Aquesta darrera setmana he tingut el plaer d’endinsar-me en les entranyes de la bèstia a través d’un d’aquells documentats manuals, les informacions recollides en el qual, haurien d’aparèixer dia si i dia també en els mitjans de comunicació.

Piratas y pateras lleva la màscara tribal als conflictes africans i buida d’arguments la xenofòbia contra els immigrants.

Amb dades, exemples i testimonis reals, el llibre analitza la manera com conglomerats i empreses europees, nord-americanes, japoneses i dels reialmes de la Península Aràbiga, estant adquirint els recursos del continent, tot expulsant-ne les comunitats locals. Inversors globals contra emprenedors locals, cultius intensius per generar combustibles ecològics i cultius latifundistes enfront de camps comunitaris per a l’autoconsum.

L’acaparament de terres a l’Àfrica no només empobreix al continent i, fins i tot és darrera d’algunes de les guerres més conegudes d’aquell tros de món, sinó que a més a més està acabant amb l’agricultura en els països originaris d’aquestes empreses. Si algun pagès s’endinsa en les problemàtiques africanes, segur que esdevé un José Bové a la catalana.

Des de Catalunya, el cas de Mercatalonia que s’explica en el llibre, fa mal. Fa mal perquè intenta amagar el negoci i les disbauxes neocolonials darrere d’una cortina solidària teixida amb les engrunes dels beneficis d’un projecte tan acaparador com el de la resta de casos exposats. I fa més mal encara perquè darrera d’aquest projecte hi ha un tou de diners nostrats que podrien invertir-se en territori local i deixar-se d’aventures que només generen fam i misèria allà on es fan… i aquí també.

La resultant de la lectura de Piratas y pateras gairebé et porta gairebé a prendre les armes i començar a tallar caps. Però, per sort, un company d’estudis n’ha fet una contra-part més efectiva: La revolució sense enemics.

La revolució és una d’aquelles obres que t’enxampa ben aviat perquè la diagnosi que fa del món actual és clara i diàfana, i les propostes per saltar la paret són tan senzilles de portar a la pràctica com la voluntat de cadascuna de les persones que ens proposem que hi ha alternatives al culte del diner que ens envolta pels quatre costats.

Recomano doncs les dues lectures:

– La primera per saber què som capaços de fer al continent “de sota” seguint l’idol econòmic, i per treure’ns – si la tenim implantada – la xenofòbia envers els veïns vinguts d’allà. I,

– la segona per saber qui sóm, en quin món vivim i com podem ser més feliços per poc que ens ho proposem.