La baula perduda del contisme en català
Deixa un comentari“Recorda que el català és la llengua de dos dels més grans alquimistes que mai han existit, Llull i Vilanova, i acabaràs de comprendre el caràcter críptic de la teva cultura” – Fragment de La llengua del diable
Qui em segueixi per les xarxes socials, haurà tingut ja esment d’una de les lectures que m’ha acompanyat en el trànsit del 2013 al 2014. Qui no em tingui lligat per aquest sistema de relacions virtuals, coneixerà tot seguit l’objecte màgic d’aquest inaudit trànsit.
Fer el descobriment que he fet en l’any que es tanca, just quan vaig camí dels 44 anys de vida, m’ha fet pujar els colors a la cara. Jo que estimo el relat, el conte, per damunt de qualsevol altre fòrmula literària. Jo, que n’escric i n’invento a totes hores. Jo, un servidor, no havia accedit encara a la rica, diversa, plural i metòdica lletra de Josep Palau i Fabre.
Contes de capçalera ens mostra un cant coral producte d’una ment tan creativa com informada. Palau i Fabre s’abeura en la grandiosa tradició de la rondallística de la primera meitat del segle XX, la sacseja i en treu el bo i millor. Calders, Bontempelli, Ruyra, Poe o Huxley treuen el nas entre les pàgines d’aquest monstre oblidat de les lletres catalanes.
Palau i Fabre, el meu vergonyant descobriment, se m’apareix com la baula perduda entre els contistes que van començar llurs obres abans de la guerra civil, la generació Trabal-Tisner-Calders i la generació Pàmies-Monzó o, si es vol, les plomes de la transició.
Llegir Palau i Fabre és un exercici de llibertat absoluta, sobretot si hom para esment en els difícils anys de llur producció literària, encara més quan hom se’l troba derrotat i perdut dins l’olla gris d’una postguerra que mai s’acaba.
Sort n’hem tingut els lletraferits que el París, sempre París, li retornes l’esma i el fes renèixer com l’au Fènix de les lletres catalanes.