El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Quin millor indret per cloure una lectura impossible d’acabar que aquest bell resguard de la Quinta Velha de Cabanas, a l’Algarve portuguès.

La mar em porta aromes argentins, si és que l’Argentina és un territori i Buenos Aires un espai. I les casetes, blanques i pures com un sudari, mariden la remenuda Formentera amb el continent americà. Icona colonial per a escatir un producte del colonialisme i les migracions derivades d’aquest estat hipnòtic de la humanitat.

I és que, acceptar el repte de la segona possibilitat de lectura que ens ofereix Don Julio, és abocar-se a l’espadat de la desesperació del lector perdut en les pàgines d’un laberint que és mirall de la pròpia vida.

El segon Rayuela, el que salta laberínticament d’un punt a un altre del llibre sense ordre ni concert, aboca al valent lector a l’abisme del dubte i la distracció: orb, un hom es troba incapaç de saber què llegeix, quan falta per acabar la lectura, si Manú és Horacio i la Maga, Talita, o si ja és en el món dels somnis o encara es passeja en la realitat del protagonista.

En enrocar-se en l’apoteòsic final d’aquesta angoixant lectura, Rayuela esdevé foc d’artificis, visió onírica personal, i la poesia d’alguns dels seus passatges s’agombolen en la ment d’un lector ebri de paraules i begudes, de begudes i morts, de morts en vida que esperen eternament ésser recollits de la morgue d’un manicomi que, sospites de quinta velha, només existeix en la ment d’un home que no ha sortit de Paris, d’un home polifacètic, d’un ésser tan esquizofrènic com la humanitat que l’ha parit.