El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els canallistes, com en Juli Vallmitjana, en Francisco Madrid o en Carles Soldevila– per citar-ne tres de ben notables- eren polifacètics en l’art d’escriure i tan aviat exercien de periodistes, de cronistes, de novel·listes, dramaturgs o, fin i tot, de guionistes de la incipient i novedosa cinematografia catalana.

A diferència del tradicional costumbrisme de modernistes i noucentistes, els canallistes tan escrivien en català com en castellà. La Xava d’en Vallmitjana és una bona mostra del col·lectiu en la llengua d’en Pompeu, mentre que Sangre en Atarazanas ho és en la llengua de molts dels hereus del canallisme que, com l’Eduardo Mendoza, en Kiko Amat o en Javier Calvo, segueixen l’estela d’aquells notables cronistes de la crua cara de la Barcelona més oblidada.

Una Barcelona i uns autors que haguessin caigut en l’oblit creatiu, que no en el jurídic i administratiu, sense l’impuls de l’Antoni López i aquella renovada llibreria que encara avui trobem a tocar de la Plaça Catalunya: la Catalonia. I és que fou allà on s’edità El Escándalo i es publicaren bona part de les obres dels canalles urbanitzats.

Uns canalles que, per narrar realitats indesitjables, han desaparegut dels llibres de text i, gairebé tots, de la història d’una literatura catalana que necessita reivindicar un estil tan urbanita com el de la Barcelona canalla.

Rellegint Campos de Castilla he tornat a veure la distància que separa la lectura escolar obligatòria – amb exercicis inclosos – de la lectura plaent i desacomplexada del lletraferit bregat en mil lectures.

La distància de 100 anys que ens separa, m’ha despullat tota l’ànima que aquells camps, llaurats per la ploma del poeta, ja traspuaven aleshores.

Ara que els hereus del franquisme governen la pell de brau – Portugal inclosa – i gairebé tota una Europa que es plega a la tecnocràcia econòmica més brutal, recordar a La Cenicienta resulta força cabal. Oi més, quan fou un demòcrata sense afiliació política que, exiliat a Cotlliure, mai va renunciar a les seves tres passions: la ploma, el tabac i el diàleg.

El diàleg com a reforç de la democràcia, sense savis dirigents que, sabent-ho tot, imposen llur criteri amb les orelles closes i la incapacitat voluntària de parlar per entendre’ns.

El tabac, espill d’inquietuds i plaers. El motiu que li va donar el sobrenom de la Cenicienta entre els seus alumnes del madrileny Instituto de Bachillerato Cervantes atenent al munt de cendra que descansava sobre el seu vestit.

La ploma, la seva veu, aquella veu que va sortir de la butxaca del seu abric, un cop llevada la vida per una pneumònia de fumador, per dir allò de

“Estos días azules y este sol de la infancia”

que encara avui perdura sota un maquillatge que s’escrostona dia rere dia per mostrar la seva terrible faç veritable.

Un vers que van donar a llum a un poema que m’atreveixo a traduir al català per a que et resulti més proper:

A Machado, adolorit i sol

Aquests dies blaus i aquest sol de la infantesa.
(Darrer vers d’Antonio Machado,
escrit poc abans de morir)

Poeta amable de cels oberts,
home bo i d’ànima bella,
navegant dels mars de Castella,
trobador dels seus pobles deserts.

Els seus camins recent descoberts
en tes rimes feren llavor
i cantant per terres i llocs
vers a vers es tornaren de debó.

Cercador de tresors incerts,
Don Quixot de causes perdudes,
amador d’unes muses prohibides,
somniador amb els ulls ben desperts.

Fondo parlares dels seus desencerts
a les aspres terres amades
i elles només obriren ferides,
cop a cop en els teus desconcerts.

(De Guiomar i Leonor els afectes
en massa travessen ta vida
i rebroten antigues ferides
pell i sang cremant records.)

D’equipatges lleugers cobert
dies blaus, infàncies senzilles,
i nu, de la mar a les ribes,
embolicaren els teus ulls ja erts.

I, en el record de tot plegat, aquella veu d’una mare amb alzheimer que, tot creuant la frontera, et repetia: Que ja arribem a Sevilla? Cruel pregunta que, ni tan sols avui, sabem respondre del cert.

Vaig saber d’en John Kennedy Toole a les pàgines del Milenio Carvalho d’en MVM i m’el vaig trobar a la Jaume Fuster de la plaça dels Josepets, aquella que els barcelonins polits van rebatejar en nom de Ferdinad de Lesseps, potser per amagar l’hospici de nouvinguts a Barcelona que la ciutat no acceptava i que van acabar parint la Vila de Gràcia.

L’edició que Columna en va fer l’any 1997 és descurada, farcida d’errades d’impressió, però aquest destret no ha pogut restar mèrits a La conxorxa dels ximples, l’opera prima i única d’aquest geni que, malauradament, ens va deixar orfes d’una veu que, en dates com la d’ahir, es troben a faltar.

I certament, els llibres que m’hi trobo parlen o de la Barcelona romanitzada o de l’arquitectura de la ciutat.

Surto al carrer i vagarejo inconscientment pels carrers que ocupen l’antic cim del Mont Tàber, del tendrum de la Barcino romana, d’allò que avui en diu el Gòtic, tot i ser una creació burgesa parida a cavall dels segles XIX i XX per a exalçar el què els historiadors consideren la Barcelona més dominant.

Veure els ramats de turistes pasturant entre aquesta falsificació neomedieval em fa venir basques. Marejat, em refugio a l’Anduriña, un gallec que viu arraulit en un dels carrers més petits de les vores de Palau. Aquí, una pel·lícula de la segona guerra mundial se’m barreja amb la lectura d’un panegíric de la resistència contra el franquisme que tenen com a passatemps dels parroquians.

En sortir, torno al MUHBA, a la llibreria. Cerco, encara que sigui, una referència a Laie, a Laiesken, a la Bàrkeno original, però res. Les úniques referències que hi trobo són un llibre de cuina i alimentació – que em certifica un gust força íber, ja que les galtes de porc són una de llurs herències – i la llegenda de la Laia, de Santa Eulàlia, el gruixut mantell que l’Església va llançar sobre el nostre passat més reculat. I, si tan bèstia és la llegenda, més ignot devia ser allò que fou amagat, no?

El Projecte Bàrkeno comença a prendre forma. Vés a saber si mai veurà la llum. Però el fil llançat per en Javier Calvo y en Vázquez Montalbán s’està congriant per a que fasi alguna cosa que pugui donar forma a aquest garbuix d’història del cap i casal.

Ja és l’hora. Una fracció bel·ligerant dels Amics dels Clàssics fem un tast del MUHBA. Jo, murri com sóc i entestat en la meva cerca, descobreixo les poques traces que, el museu, conserva de la Laiesken de Montjuïc i de les cases pastorívoles dels nostres més reculats avantpassats. La possible Bàrkeno resta oblidada sota estrats d’història tancada a pany i forrellat.

Feta la feina, segueixo als Amics que recorren els carrers recuperats de la Barcino comercial. Si algun dia la meva obra veu la llum, segur que hi apareixerà el vi de Barcino, el Don Simón de l’Imperi Romà, el vi que tancava les festes per llur baixa qualitat.

Dels romans anem saltant trams d’història fins arribar al Palau Reial on ens espera un somni: El Somni d’un bon jan que, carregat de cultura, era barallat amb els prohoms que, ja en aquells temps s’estaven construint la seva pròpia realitat.

I, ara que fullejo aquest nou i imperdible Tast de clàssics, em pregunto jo si el bo d’en Bernat Metge no era també un dels cercadors de la font d’on brollà l’essència d’aquesta nostra ciutat.

Llegint-lo a ell i sabent de les seves penúries, crec trobar aquí el motiu de totes les acusacions que va rebre i que el van fer un ésser tan solitari en el seu temps com valorat avui pels erudits d’un munt d’universitats.

En qualsevol cas, el somni d’un farmacèutic – i un dia d’insatisfacció vital -, van trobar una eixida en la visita a un mausoleu, el trasllat del qual va permetre descobrir la ciutat romana, però no pas les essències salvatges de la Bàrkeno laietana, aquella que, de fa uns dies, em va aparèixer com el somni d’un etimòleg i que s’està congriant en el meu magí per a gestar una novel·la que, vés a saber, si es parirà.

… caldrà que us feu amb la ciutat.

Caldrà que us hi feu, abans la ciutat no us faci a la seva. I, per a fer-vos amb Barcelona, amb Catalunya o, qui sap si, amb alguna altra comunió d’ànimes, cossos, penes i il·lusions, caldrà que llegiu 300 intenses pàgines d’un manual que no té ni un mot a perdre sobre aquest nostre món.

“Ser ibérico es una etnia. Ser español es una obligación administrativa o una satisfacción imperialista o las dos cosas a la vez. Los canarios nos llaman godos” – Oñate, mariner basc. MVM – Milenio Carvalho II. En las antípodas

No, no. No és pas el Milenio, el manual del qual parlo. Aquest, el Milenio, és la bíblia negra del ciutadà universal: una dutxa d’àcid úric que llisca per la màscara que ens imposen els jugadors a tots els que hem deixat de jugar.

La lectura simultània d’aquests dos productes col·lectius suposa el descobriment de la música made in Barcelona. Una cançó que es fa amb un enfilall de lletres i de temes sincopats amb mestria variable.

Odio Barcelona, l’invent d’una ment privilegiada com és la de l’Ana S. Pareja, és la percussió d’aquesta tonada. Aquest recull de joves autors, però amb obra publicada, va veure la llum l’any 2008 a la, per mi desconeguda, editorial Melusina.

Odio Barcelona t’urpa convenciments i percepcions, els / les llença enlaire amb odi notable i els / les recull en un parell de plànols hiperrealistes d’aquesta metròpoli inventada. I és que Barcelona és l’enginy d’una progressista burgesia que pretén amagar els llaços que mariden tot un bon gruix d’ànimes. Però, per acabar de noquejar a la BCN dissenyada, a l’aplec de 12 plomes, només li falta aprofundir més en un camp, el del idioma i el suposat bilingüisme, que tot just apunta el darrer dels narradors: N’Eloy Fernández Porta.

Ara que tenim ressonant la percussió – tamborins i bombos, bongos i caixes, congues i darbukes, taikos i timbals, tumbadores i tom-toms, goliats i timbales – ens endinsem en els instruments de vent. I l’aire fresc, i ben modulat, ens el serveixen una colla de 21 joves membres de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

21×21 Contes de Barcelona és això, una alenada d’aire fresc, una capbussada en les mil i una barcelones que la percepció humana capta.

21×21 és un divertiment que va veure la llum ja fa 12 anys, però que manté una vigència respectable. Oi més quan hom pot destriar aquells solistes més notables i cercar tot seguit si han exposat la seva creativitat en les soledats de l’escriptor que, abandonant el ventre matern, treu pit i brama: eus aquí la meva obra! Per afegir modestament que us agrada?

Ambdós volums m’han portat a la memòria, uns relats de l’antigor, uns relats que parlaven d’aquesta ciutat, uns esquitxos de malaltissa creativitat d’aquells temps en què, adolescent de la vida, ens expressem amb puntades i punxades:

Collita del 88: Drifters escape (.pdf, 15 kb)