Ho confesso: soy amanecista
Deixa un comentariVaig conèixer, ho confesso, la pel·lícula per televisió.
No recordo quan, no recordo on, ni amb qui era… si és que hi havia algú amb mi. Però en veure-la, vaig quedar-ne prendat, extasiat, esmaperdut: José Luis Cuerda havia fet un retrat subrural (que no surreal) d’Espanya i les seves cabòries.
No hi sobrava res, no hi faltava res i, cada cop que la miro – ara descansa en format DVD en algun altar de casa -, hi trobo més riquesa, més detalls que la fan una obra mestra del cinema universal.
El film sap envellir amb gràcia i aquesta Espanya d’ara s’entesta en copiar i reproduir la pel.lícula constantment. La realitat ha esdevingut un remake d’un film que, al meu parer, va creixent i creixent fins a l’apoteòsic final.
Tot això ve a tomb de la publicació del guió d’aquesta apoteosi mística. Una publicació que, com no podia ser d’altra manera, arriba a les llibreries en plena tardor.
El llibre, d’acurada presentació, inclou una imperdible introducció del mateix director que, al ensems, va comentant el guió, tot espigolant-lo de referències i records de gravació.
Allà descobrim l’encert de les escenes no gravades i coneixem anècdotes com la de la gairebè segura aparició d’en Joan Manuel Serrat al costat de l’enyorat Ovidi Montllor.
En aquest punt però hi ha discrepàncies, ja que la participació del Noi del Poble Sec, segons d’altres fonts, podria haver restat Ferran Ranyé del quadre d’actors d’aquest panorama.
En qualsevol cas, gran homenatge per una pel·lícula que és al cinema universal el què el Quixot és a la Literatura: revelació pura de la natura dels humans.