El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Suposo que, per totes aquestes confessions, he acabat sucumbint a la lectura d’un encisador manual, i recull de relats, escrit, i aplegats, per un tal Sargatal.

Encisador i transparent, esdevé un compendi d’exemples sublims i respostes encertades al misteri de la narració breu, del relat curt.

No podia deixar-vos en pau durant una setmaneta llarga, si en sóc capaç, sense presentar el quart apunt a llaor del gran Calders que, a finals de setembre, compliria 100 anyets, si encara tingués el cos en dansa.

I, per començar, citaré un article que el mateix Pere Calders va publicar a la revista Tele-estel ja fa un bon grapat d’anys. Es tracta D’un extrem a l’altre, un crit a favor dels escriptors catalans que no s’adeqüen a les pautes del realisme social, l’estil literari de moda en aquells temps i un estil que, segons com, ha impregnat en excés la literatura d’aquests nostres temps d’ara.

I és que en Pere no fou només un escriptor fantàstic – en la setena i última de les accepcions que aquesta paraula té a l’Alcover-Moll -, sinó també un home compromès amb el seu temps i el seu país, i un articulista de premsa tan sublim i crític com dotat de la fina ironia necessària per impregnar de saviesa les ments dels seus lectors.

La fantasia – en la sisena i última de les accepcions que aquesta paraula té a l’Alcover-Moll – és tan realista com les cròniques que s’arrosseguen pels infectes bassiots de la realitat més abjecta.

De fet, massa sovint, la fantasia resulta molt més real i crítica que la narració pura i dura dels fets socials.

De fet, la visió d’en Pere Calders és molt propera a la que, per aquells temps – o un xic abans –, defensava Boris Vian a l’aburgesat Paris dels existencialistes o la que queda reflectida en el Manifiesto Subnormal d’un dels autors que, en llengua castellana, faria més furor en la dècada que encetava l’esmentat article d’En Pere.

El Manifiesto fou el tret de sortida literària d’una saga policíaca de renom. El seu autor: Manuel Vázquez Montalbán. El seu personatge: Pepe Carvalho. La seva missió: en fotre-se’n del realisme social, tot imitant-lo amb gran cabal.

Avui, quan sembla que el món torna als femers que créiem oblidats, figures com les d’en Boris, en Pere o en Manuel fan més falta que mai.