I van treure a passejar #Calders2012 en Primavera
Deixa un comentariCalders fou un d’aquells escriptors compulsius i metòdics. Quan el seu cos es va absentar, els estudiosos van furgar i remenar un seguit de notes, llibretes, apunts, galerades i esborranys inacabats. Portats per la força de les lletres, van fer de taxidermistes literaris per a fer-nos gaudir del plaer d’aquestes paraules.
La primera en publicar-se fou La ciutat cansada, un recull de personatges i situacions que, a ulls del ciutadà del 2012, resulten d’una actualitat esbalaïdora. Amb ironia caldersiana, l’obra ens presenta el cas d’uns desnonaments provocats per les necessitats d’ampliar la nau d’en Martí Durbec, fabricant d’aritmòmetres. I, a partir d’aquí, tot és pur futurisme i actualitat.
Els desnonaments són l’espurna que encén una novel·la farcida d’hiperrealitats caldersianes: L’Elias, la imatge pura del messies anarquista, un home fet a ell mateix i, amb una família força curiosa, una família que, per aparents principis morals, no paga el lloguer. Bé s’han de guanyar la vida tots plegats!
També són destacables les imperdibles Amaral·lis i Puranna, dues pobres iaiones que desperten tanta tendresa en el veïnat com entremaliadures són capaces de fer sota la seva façana de desvalgudes puritanes.
I què dir d’en Flèndit? Nen superdotat o supervivent? Se’t queda gravat a la retina sota la motxilla del Senyor Orteu.
Però, a un servidor, ja des del principi, el personatge que em resulta més entranyable és el cagadubtes d’en Martí Durbec que, ”sense mirar-se els fulls, va signant”, però que “el títol de director gerent damunt del qual ha de posar la signatura no li plau gens i mentre escriu va pensant: Martí Durbec, alpinista; Martí Durbec, alpinista”. Tenir d’ofici el pujar muntanyes – així pogués estar segur de quelcom – potser és el que li agradaria més”.
El global és una ciutat que, cansada d’ella mateixa, s’enganxa a una esbojarrada idea i surt en caravana cap a la ruralia i la natura.
Els governants, per tal de frenar la fugida, i, havent après que les estossinades enroquen l’enemic, traslladen la batalla a la premsa i publiquen la recuperació d’una tradició inventada: la Cavalcada de Primavera.
Fracassada aquesta, hi porten un grup de llobetons – minyons escoltes- i, quan la cosa no té remei, cerquen la manera de treure la caravana de la ciutat a través de la mesura més senzilla i estúpida que hom es pugui imaginar.
Tot plegat ens porta un Calders que juga amb el realisme social tan propi en la seva generació i l’estira fins als límits d’una fantasia que fa del relat una obra de digna lectura en aquests temps de protestes ciutadanes carregades d’energia notable.