El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Possiblement en els orígens de la Ronda d’en Calders hi hagué l’enfonsament del Titànic, aquell transatlàntic invencible que, com l’actual Concòrdia, navegava pagat de si mateix pels mars del món.

No cal dubtar que darrere el relat hi trobem la supèrbia d’aquestes ciutats flotants, però la Ronda d’en Calders transcendeix l’ensulsiada d’un vaixell de luxe per reproduir i narrar la futilitat d’un món, el nostre, que s’entesta en arrapar-se a ell mateix quan tot es perboca.

Pels llecs en la millor novel·la d’aquest extraordinari fabulador barceloní, del qual enguany en celebrem el centenari del naixement, només us diré que es tracta d’un Calders en estat pur.

Ras i curt, i com diuen els seus editors, el llibre parla del Panoràmic, un vaixell de gran calat per al transport de càrrega i de passatge que pateix una avaria. L’embarcació queda enganxada en un bucle cobert d’una boira permanent, sense possibilitat aparent de rescat. Els passatgers porten la situació com poden; amb algun moment de tensió i mantenint discussions interminables sobre el bé i el mal i el camí que porta el progrés de la humanitat. Les grans potències mundials s’enfronten mitjançant grans gestos més aviat inútils per veure qui serà capaç de rescatar el transatlàntic. Però el capità només té una idea al cap: mantenir la dignitat i el decòrum fins a l’últim moment i aconseguir per al seu vaixell un final tan èpic com el del Titànic. Per això, i a falta d’una orquestra professional, recluta viatgers amb la finalitat de posar una música adequada quan la nau s’enfonsi definitivament.

I a mi, tot plegat, i amb el to que li dona en Calders em recorda molt i massa en aquest sistema/món avariat on tothom crida, els poderosos creuen saber-ne les raons, però que va a la deriva entre la boira més espessa que les planes de l’interior puguin crear.

Jo, per si de cas, ja m’he comprat un tamborinet per quan el capità – segur que és en Pere Calders que s’ha amagat dins d’un dels seus relats – em vingui a reclutar. La bellesa de l’instant final: quan el campi qui pugui sigui general i només el capità i l’orquestra ens mantinguem serens i dempeus al pont de comandament m’extasia d’allò més.

Per cert, algú té un vestit de mariner sobrer? Crec que els de l’orquestra hem d’anar ben guarnits per a l’ocasió, no?

P.D.: Si us fa mandra llegir, podeu fer un tastet de Calders a l’espectacle Calders en màniga de camisa. Salut i bon Any Calders a tothom.