El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

#Calders 2012 ? la nit a l’estany com a excusa

Deixa un comentari

Ho confesso. No he llegit el relat d’en Pere Calders que informa el títol d’aquest apunt. O, si l’he llegit, se m’ha fos en els replecs més obscurs de la memòria i se’m fa difícil de fer-lo aflorar de nou.

El cas és que fins i tot un relat escrit a les pàgines de Catalunya, un agost de 1939, dóna per un apunt, tot i no haver-lo llegit.

La nit a l’estany és un títol senzill, sobri, una títol que, com molts d’altres d’en Calders, convida a llegir les ratlles que el segueixen. La nit a l’estany ¿és un conte sobre uns excursionistes que fan bivac prop d’un de tants estanys del Pirineu? Potser amaga alguna sorpresa quàntica, alguna murrieria de cervell savi i subtil com el seu?

Jo crec que no, i aquí em mostro tan o més valent que el Tinent Farragut del Planeta d’In, i em llenço a l’estany d’un contingut que, hi torno, no he llegit encara.

Si el cas anés per la primera de les vies plantejades, no seriem davant d’un relat d’en Calders, sinó a les portes de la Dòsia d’en Raimon Esplugafreda. I potser no ens allunyem gaire de les intencions i anhels del geni de Can Maurí.

Si avancés per la segona de les vies plantejades, potser Dòsia no estaria tan amagada i els Dosos vestirien camisa blava i alçarien el braç com un tendre i dictatorial Charlot de postal.

Perdut en l’atzucac d’una lectura pendent, deixo l’estany a banda i m’endinso en la nit, en la fosca nit que va fer exiliar aquest compromès escriptor i ninotaire amb senderi.

Després de caminar més de deu quilòmetres, Pere Calders i Enric Cluselles arriben a les tres de la tarda al Coll d’Ares. Calders descriu el que veu i els seus sentiments i el seu dolor per la tragèdia de tots:

Hi ha milers de soldats acampant dalt de la carena, esperant l’ordre de passar a França. […] El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. […] Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ell la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.”

Caminant en el seu cas, i com ell molt bé explicarà en les seves narracions d’aquests temps incerts i de dubte, cap al camp de concentració de Prats de Molló:

A la falda dels Pirineus i en ple hivern, amb la moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part d’aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d’excrements en un espai increïblement curt; (…) dormíem i vivíem al ras al mig de la brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una terra inundades. La merda era alguna cosa més que una interjecció proferida per un personatge de novel•la o per un recurs d’estil “vigorós” per a qualificar una situació.

I les traces d’un record que hom troba espigolades per Internet, alimenten i il·luminen un modest apunt que, partint d’una lectura pendent, malda per posar un xic de llum a un agost, el del 1939, que sembla que l’egoisme i els odis pretenen reproduir constantment.

Esperem ser dignes de no repetir les errades dels que ens van precedir en la via de les llibertats i el respecte mutu.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 27 d'agost de 2012 per Lluís Mauri Sellés

  1. La història és com una espiral.

    Alguns pensen que és un cercle, però no ho és pas, afortunadament. Tenim l’oportunitat de canviar la història.

    La pregunta és, tindrem el suport extern que se’ns ha negat històricament?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.