#Calders 2012: La porta
Deixa un comentariLa porta resta tancada i el pany trencat. Com en un conte d’en Pere Calders, un fet insignificant esllavissa les previsions per la resclosa de l’imprevist.
Rere la porta, tota la roba, el calçat, els paraigües i, per damunt de tot, el regal i, encara més, les indicacions per pujar a la finca on, en Pere Calders i Rossinyol, passà bona part de la seva infantesa, tot aprenent a distanciar-se lleument de la urbanitat que l’envoltava, aquella urbanitat que ell va descriure amb la sinceritat del verb precís.
Una mà salvadora arriba al rescat de la plujosa jornada. La pluja ens agrada, però el cop sec amb el tornavís que hi fa, l’l·lumina tan com el centenari que es commemora.
La meva flaca per en Pere només és comparable per la que sento per la dona que és farcida d’un amor ben pur. La màgia ha fet que ambdós astres uneixin efemèrides i que pugui regalar un bocinet de Calders a la meva estimada. Serà que, nascut en primavera, trobo en la tardor l’amor i el verb?
Travessem Sabadell sota la pluja i prenem el camí que ens porta un xic enllà de la Salut. Allà, en un revolt en plena pujada, reproduïm el camí que feu aquell marrec abans de regalar-nos una munió de contes, cartes, escrits i relats.
Can Mauri és un mas senyor. Un mas que, deixat de la mà de Déu, ha estat recuperat per a encabir-hi un magnífic Restaurant que, sota la pluja, se’ns ha fet resguard acollidor i cassolà.
Menú de 30 euros, copa de vi i ampolla d’aigua vinguda dels freds de la Patagònia. Al restaurant, com si l’esperit d’en Pere ens coneixès, hi som sols. Només el nostre futur en una taula veïna – parella de filla menuda i riallera asseguda en una trona per a menjar més bé. – Després, murri Calders, ens presenta el nostre passat en format de parella que comença i que, per anar lligant la salsa, fins aquí han pujat cercant un xic d’intimitat per a estudiar-se les ànimes a través dels ulls.
El lloc és encisadora i l’ambient… una meravella! La música de fons fa els honors a l’elenc de treballadors que, arribats en aquest indret, ens recorden l’exili del geni català.
El dinar val el preu que en paguem… i més encara! Cuina exquisida i gustosa: El garrinet se’m desfà als llavis i m’omple d’aromes que em recorden aquella Invasió Subtil que se’m fa tan propera com si hagués de ser la propera escena d’aquest dinar.
La Susana, l’amor que m’ha fet pensar en aquest llogaret com a regal, em recorda que l’he encertat. Ho fa amb la mirada i, entre els dos, cerquem la darrera vegada que vam sortir a menjar lluny de la llar.
Veure-la feliç, veure aquells ulls agraïts, aquell somriure que m’encisa, la màgia del tacte d’unes mans, … m’omple de vida.
La vida que supuren uns postres variats, la vida que rau amagada en un regal final. Un regal que, no pot ser d’altra manera, sorgeix en forma de relat. El relat que, perfilat ja fa unes 34 setmanes, descriu les aventures de la nina Veltinis. Una nina de feltre que un mal dia, a les escombraries, vaig llançar:
Somnien els nadons en nines de feltre? és més que un relat, car és fruit directe de l’amor més profund, d’aquella mena d’amor que, per força, ha d’esdevenir carn.