El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Cau la fosca vora el mar i l’habitació, xafogosa i ardent, recull al pare amatent, la filla dorment, la mare protectora i el més menut de tots que, de tant en tant, es remou i busca meta.

De fons, en successives capes, les veus dels veïns pels carrers, els xiscles del jovent a la platja, la mar bressolada que xopa la sorra, les restes somortes d’un concert de xiringuito i platja.

La nit, a l’estiu, és la vida a la fresca i la familia rendida per un dia de passejos, gronxadors, jocs a l’aigua i quatre xuts a sol i serena.

La nit és com l’oceà, calma i temporal, balanceig i dansa, pau i terrabastall. Comença una altra nit: s’hauran adormit els veïns, quan ens haguem despertat?

Aromes de sal en matinada fresca
Es bressolen les cortines
al ritme de les ones.
El sol remunta a llevant
Els marines fan footing
Les indigenes se’ls miren, tot caminant.
Vila de Rota, guaita de la badia
Calma i somnieg i el so de le ones
que, a l’arena, van picant.
Una barca de pesca, un veler,
la mar és plana i serena,
aliena a reis i lleis.
És l’hora de la salabró dels navegants.

Aquest escrit demostra que sóc un analfabet musical i que quan descobreixo alguna novetat em converteixo en un paranoic rematat.

M’explicaré:

Arrel de les properes eleccions catalanes, les que, si tot va be, es faran el 27 de setembre de 2015, vaig llegir un escrit de Victor Parkas sobre en Toni Baños que em va captivar i em va descobrir que aquell senyor, un parell d’anyets més gran que jo, i que es passejava per les altures de l’Autònoma mentre jo estudiava als soterranis de la vall, a més d’escriptor i periodista és músic.

Com no, en saber-ho, el primer que vaig fer va ser penetrar a l’Spotify i cercar que hi havia per allà. Des d’aquell instant que no m’he tret el Sospechoso tren de vida de les orelles i del cap i he estirat el fil natural: De Los Carradine a Billy Bragg, de Billy Bragg a Woddy Guthrie. Sons que tenia arxivats al cap per a noms que s’havien enfonsat en la desmemòria personal i l’oblit absolut.

I, per postres, veure al trio vestit d’abella (com la meva filla el darrer carnaval), contactant amb Billy Bragg a través del seu cunyat sevillano (com la família de la meva dona) tocant l’any 2007 a la guarderia del Primavera Sound en companyia del BB.

Potser tocava tenir fills per descobrir que l’autor de La Rebel·lió Catalana és un mod de suburbi xarnego com jo.

Ser de vacances en una vila rica i plena com aquesta et permet pouar en la seva història, ja sia a través de les seves pedres o dels seus llibres.

Anecdotario roteño és una menuda perla de l’esdevenir d’aquesta vila costanera. L’enfilall de fets que s’hi descriuen esdevé la millor manera de penetrar en l’ànima d’aquest acollidor indret privilegiat de la Costa de la Luz.

Una de les escenes que més m’ha quedat marcada en el magí, agermana aquesta vila amb Sant Pol de Mar i el seu rellotge de sol, alhora que serveix de metàfora i mirall, crec jo, de la grandeur dels manaies de la pell de brau.

L’anècdota fa així..

Som als anys 20 del segle passat, i regeix els destins de la Vila de Rota, com a Batlle del partit liberal, Don Manuel Ramírez Izquierdo, conegut popularment com ‘el Apagao’.

Aquest bon home es va proposar instal·lar un penell en un lloc cèntric del poble, escollint la petita torre de la Capella de la Caritat per a fer-ho.

Per a fer-ne una acurada instal·lació, va demanar l’ajut d’un tècnicdel prestigiós observatori de SanFernando.

L’especialista doncs va pujar al capdamunt del menut
ampanar, on ja estava fixat l’eix de ferro, i va començar a fixar les ferrenyes escaires amb les lletres dels qatre punts cardinals.

L’Alcalde, que es trobava al bell mig de la plaça, acompanyat del Caporal dels Municipals i un concejal, així com d’un grupet de curiosos, va començar a cridar al tècnic:

– Escolti, mestre, el Nord me’l col·loca més cap a l’estació.

– Senyor Alcalde – li contesta el tècnic -, no es preocupi, tinc la bruixola a la mà, i sé on haig de posar-lo.

– Li dic – brama l’Alcalde – que el Nord més cap a l’estació. Carai!

– Però – contesta el pobre instal·lador – no enten que si ho faig com dieu el penell no indicarà bė els vents?

I l’Alcalde li respon:

– Aquí el que marca els vents sóc jo, que per això sóc el que mana!

I així va quedar el penell que, quan assenyalava el sud bufava una llevantada d’upa.

Han passat molts anys, han passat moltes coses, però l’orgull, i la cobdicia, dels manaies es mantė intacte i segueix dominant la ciència dels especialistes: un bilió de deute públic estatal, així ho avala.

La capilla de la Caridad i el seu remenut campanar, des del punt exacte on l’alcalde guiava la instal·lació del penell

La platja de Santa Marta no és una platja closa, ans al contrari és un tram de la immensa i sobreocupada playa La Costilla, un dels indrets més concorreguts de Rota.

Rota és, per molts, la platja de Sevilla, tot i que el seu renom internacional li ve donat per la Base Naval que l’exercit dels Estats Units hi tė ubicada.

La Base és el principal motor econòmic d’aquesta vila andalusa, el nom de la qual, és tan militar com el seu històric present i passat. Si més no des dels temps dels romans!

Crec però que Rota ja fou objecte d’un apunt del Cau. Per aixó deixo els seus tresors ben servats en aquell apunt i em giro cap a la immensa mar salada que l’envolta i l’enriqueix.

Avui doncs em centraré en la platja que tinc a peu d’apartament i que és la royal crown del turisme familiar sevillà.

Aquí, la densitat de la capital andalusa, es reprodueix en l’arena i en les primeres ones d’un oceà que és més calmat que a l’est de Cadis.

L’estret de Gibraltar resta lluny i això fa que no sovintegin tan les piscines a la sorra com a La Fontanilla i que la quitxalla, fins i tot la més menuda, pugui tocar mar amb seguretat. Eps! Si el llevant no brama i aixeca l’onatge, és clar.

La mar, aquí, és clara, cristallina i, a una certa distància de la costa, presenta uns roquissars que fan les delicies dels amants del tub, les ulleres i les aletes.

Pels més agosarats, unes plataformes artificials ubicades a distància prudencial, serveixen de trampolí i esbargiment de gallito adolescent.

Tota la platja ės espigolada de xiringuitos on els pares s’escapen a fer el got de dia i els sagals fan les primeres amoretes d’estiu tan bon punt es fa de nit.

El passeig és el paradís dels avis i els pares novells. Uns i altres van de l’espigó de vila a les envistes d’un encisador paratge natural, niu protegit de l’escàpol camaleó i privilegiat circuit pels runners estivals.

Tot això i un xic més és el què hom troba a La Costilla de Rota, és el què l’home innocent, o el que té estòmac suficient, es troba darrera la cárcel del Puerto, es troba més enllà de les reixes d’una presó que viu de la ilegitima dispersió dels presos vascos.

Una combinació que em fa sentir Ray Liotta als crèdits de goodfellas, ‘uno de los nuestros’, la pel·lícula dels cràpules reinsertats..

🙂

Tipic pentinat de sal i llevant a Rota

Les costes de Càdis són riques en platges amples, llargues i verges. De la capital gaditana a Gibraltar, les aigües frissen per superar l’estret i l’onatge creix en força, tot modulant una costa abrupta i donada a l’aventura.

Conil de la Frontera és al bell mig d’aquest terreny. Possiblement sigui el darrer reducte familiar abans d’endinsar-se al virginal El Palmar i als paradissos dels surfistes que aprofiten, com deiem, l’onatge propi de les estretors de Gibraltar.

Viure a la vega conilense, darrera la Casa de Postas, és un luxe. La marinada atempera la xafogor de l’estiu. I el bestiar del veinat dóna aires de ruralia vora el mar.

El gall desperta les ovelles que, amb llurs crits de joia, mouen els brams d’una ase. Les cigonyes s’ho miren tot, encimbellades damunt d’una torre d’electricitat.

Desplaçar-se a les platges no és complicat, tot i que, amb bon criteri, l’aparcament hi és molt migrat.

La Fontanilla és platja de transició, costa de frontera entre les urbanes platges de Conil i les furtives i salvatges cales dels penya-segats de Roche.

A La Fontanilla, les famílies s’agombolen a tocar dels xiringuitos i la torre de guaita dels vigilants de la platja. Aquí, les marees són llargues i les piscines d’aigua marina se suucceixen en baixamar fent les delícies de xics i pares.

A Ponent, unes roques afloren de les fondaries de l’oceà i, la quitxalla, caça cargols, musclos, lapes, peixets i crancs que, poc després, tornaran a deixar anar

Les roques, ofegades en altamar, són la partió entre La Fontanilla i La Fuente del Gallo. La Fuente és el resguard dels banyistes que volen gaudir de l’oceà quan la violència del llevant converteix La Fontanilla en una tempesta d’arena fina.

En resum, i ja per acabar, si circules per les terres del sud, fes parada a Conil de la Frontera, deixa’t seduir per la ciutat vella, i acaba la jornada capbussant-te en les aigües de La Fontanilla o de la Fuente del Gallo, dues platges que es complementen a major gaudi de xics i grans.

Bodega El Picadero. Triana. 9 d’agost. dos quarts de nou de la vesprada.

El Picadero és una petita bodega de Triana que, potser pel wifi potser no, està esdevenint punt de parada i fonda obligat en arribar a Triana.

Botellín en mà, m’assec a la terrassa i em deixo atemperar per les calors vesprals.

Avui hem baixat per un camí més llarg. La butxaca mana i, passar per Madrid, és més barat que anar directe a Sevilla. Coses de la Renfe, coses d’Espanya.

L’AVE és un tren modern de prestacions clàssiques. No hi ha wifi i la climatització només funciona al vagó cafeteria.

L’AVE a Madrid és de seients espaiosos, vagons ben preparats per acollir les maletes dels viatgers, i un telèfon, dels d’abans, en entrar a la cafeteria.

L’AVE a Sevilla és de seients més estrets, vagons menuts i un cambiador esquifit on cap o peus de la criatura han de penjar al buit de lavabos menuts i sovint mancats d’higiene.

Per fer l’enllaç de trens a Puerta de Atocha, s’ha de sortir de l’estació i tornar a passar els escàners de maletes. Sembla com si no se’n refiessin dels controls de la resta d’estacions de l’Estat.

Viatjar en tren amb filla dinàmica i juganera és pur atletisme, ja sia controlant l’equilibri de la menuda com corrent amb la baldufona penjada a les espatlles tren amunt i tren avall.

El vagó silenciós i l’àrea preferent despren aquella olor de naftalina tan pròpia de les castes i el classisme patrio.

Ara, aquí, a casa, a Triana, hom troba el descans d’un bon veïnat i una refrescant cerveseta.

Triana acull amb els braços oberts, Triana acull als il·lustres viatgers que es deixen seduir pels misteris dels seus carrers.

Sevilla és ciutat de pasacalles. Ho és un en força ocasions, però sobretot ho és per Setmana Santa i per Reis.

La cabalgata d’ahir, 5 de gener, és un espectacle digne de viure. I dic de viure, perquè més enllà de la bellesa dels seus carruatges i les ambientacions que l’envolten, la principal figura, el protagonista màxim és el poble, la gent, els acompanyants dels monarques que, a Sevilla, reben el nom de beduinos i que, com els nazarenos de la Setmana Santa, esdevenen icona d’una festa que, més enllà de llur simbologia catòlica, apostòlica i romana, desprèn l’aroma transgressora dels peons alçats en protagonistes de la funció.

Poques famílies sevillanes no deuen tenir un beduino i un nazareno entre els seus membres. Joves i no tant joves fan la llarga passejada que suposen les sis horetes ben bones de recorregut.

I no només passegen els beduinos, sinó que també llencen caramels a la gernació que s’agombola pels principals carrers de la capital andalusa.

La batalla entre pares, mares, avies i criatures per caçar llaminadures pren volada èpica a les vores del Guadalquivir. Encara no entenc com no hi ha més hospitalitzats. Suposo que la màgia del moment hi fa més que el seny dels contendents.

Hi ha veritables artistes de la comitiva reial. Gent amb l’habilitat de precisar perfectament els millors llocs per seguir la comitiva, la ubicació exacta per pescar més caramels, l’instant just per treure el màxim profit de la festa.

D’altres, els més agosarats, omplen de gom a gom el Puente de Triana, veritable pont tibetà que fimbreja pel pes de carruatges i beduins. La bellesa de la lluminària creuant aquest punt només és comparable, diuen els locals, al pas de la trianera pel mateix indret la madrugá de la Setmana Santa.

Anem-no-en però a dormir i espiem si, aquesta nit, vindrà un rei o un beduí a deixar-nos el carbó que el nostre comportament indigne ens ha fet just mereixedor

Ahir fou la diada dels arcàngels, final de les pastures a muntanya, clam per l’educació a Ses Illes i de la Villa republicana per un xic més de democràcia. Jo, de casa estant, vaig seguint el món per Internet, mentre tinc cura d’una pubilleta que comença a arrencar fort de llur primera malaltia en aquest nou món.

I és així, de casa estant, i mentre la mossa dorm, que em ve al cap una d’aquelles curioses informacions que, com deia aquell, si non e vero, e ben trobato.

Les mares de Déu trobades i, de manera molt especial, les verges negres que, més enllà de la nostra Moreneta, també són objecte de culte en altres indrets del vell Continent, tenen un origen pre-cristià, un origen ancestral que va arribar per aquestes terres de la mà d’un emperador romà nascut en terres pre-andaluses.

Fou Trajà qui, embadalit per Aset, la mítica deesa egipcia de la mare terra i les collites, de l’amor i la fertilitat, qui n’importà el culte a les diverses terres de l’Imperi i, de manera molt especial, a les provincies més properes a llur domicili.

L’Aset egipcià és l’Ishtar babilònica, l’Inana sumèria, la Laie dels íbers, l’Astarté fenicia que, amb el temps, esdevingué la trianera andalusa, la moreneta catalana, la mare terra que dóna fruit i aliment.

El culte cristià doncs s’enfonsa en el prenyat i fèrtil ventre d’una arcana terra rica i curulla que, certament, és lliure de pecat en concebre i parir llurs productes regats pel sol i les pluges del cel.

Eus ací doncs desvetllat el misteri de la virginitat de la Moreneta, de la Trianera, d’Astarté, Ishtar, Inana i la bella Aset.

Eus ací doncs desvetllat l’origen de les verges trobades sota terra i de llur força natural.

Fa quatre dies èrem commemorant, o no, la diada de la Mare de Déu d’Agost. Dia festiu en ple estiu on, només aquells que lidiem amb la natura, no podem deixar les nostres feines habituals.

Els pagesos han d’anar al camp, els ramaders han de tenir cura del bestiar i els pares hem d’atendre les necessitats d’uns plançons que, tard o d’hora, perdran l’instint animal per a esdevenir artificials persones humanes allunyades de llur veritable natura mitjançant aquesta eina anomenada maduresa.

El cas és que, com els ocellets, tan bon punt despunta el dia, la pubilleta de casa, comença a gatejar pel llit i reclamar la paternal presència. És llavors quan obro els ulls, alço l’esguard i em trobo el dolç somriure d’un ésser sorgit de compartides entranyes.

Fins fa ben poc, el pit de la mare era el bec que alimentava la nounada. Ara és el biberó de llet artificial qui permet el descans de la reina de la casa.

Alçats del llit, sortim a un carrer on les penombres deixen espai als blaus celestials que, ataronjats a llevant, van vencent la nit passada.

Avui, 15 d’agost, ens sorprèn la gent endiumengada. Veloços en llurs passes, homes, dones i algun nen, es dirigeixen cap al riu. I nosaltres, desvagats en el passeig decidim seguir-los la traça.

El sol llueix potent des del darrera de la Torre del Oro. El riu es tenyeix de roig ardent. Les campanes de la Giralda repiquen joliues des de les alçades.

A mesura que ens apropem al centre, la gernació creix en nombre i rivalitza en vestits de gent mudada. De cop, els uns per aquí, els altres per allà, emboquen els carrers que els donaran accés al lloc de l’espectacle.

A Correus, una multitud espectant talla les vies del tramvia. Davant dels nostres ulls, banderoles blaves s’alcen a banda i banda.

Ella, des del cotxet, s’ho mira tot i de tan en tan encen un somriure d’alguna de les devotes congregades.

De la conversa entre dues iaies, en trec el convenciment que l’espera serà llarga. Deixo doncs aquest indret, pensant que ja he vist un bon aperitiu d’aquesta diada.

Però, tornant cap a casa, veig gent concentrada en un cap de carrer. Allà sembla que hi ha espai pacient per a veure quin és l’atractiu que les té tan embadocades.

És just en aquell instant que la boira s’alça, el silenci es ga present i, entre els núvols d’encens apareix la patrona de la ciutat: la Mare de Déu més blanca i pura que pot admirar hom en aquestes matineres hores de l’albada.

La Virgen de los Reyes, damunt son cadafal, atrau , dels fidels, les mudes pregàries. Sota, els costalers, malden per fer una corva verament tancada. Esforç de forçuts, imatge fràgil d’una dama.

En arribar a la llar de Triana, l’abuela m’infla de records de quan ben d’hora es llevaba. L’endemà, els diaris dedicaran força pàgines a l’esdeveniment d’aquella jornada.

Allà sabré quin paper hi juguen les autoritats, quin és, segons els mitjans, el sentiment i les reaccions de les devotes persones congregades i, sobretot, tindré la clau d’un record d’infantesa que, enguany, es resol amb quatre paraules: L’exèrcit, amb llur marcial presència, tanca la comitiva.

Eus aquí descobert l’entrellat d’aquell jorn en què ens va sorprendre veure’ls entrr a la Catedral amb l’arma a la mà i la mirada ben alta.

Per qui em segueix en xarxes socials, no li vindrà de nou el meu estat vacacional. Si és amiga, sabrà que he baixat en tren a Sevilla i, si és una fanàtica seguidora de twitter, de ben segur que m’haurà ubicat al campo conilense.

Avui farà quatre dies que hem arribat a aquest agraït llogarret muntat en un turonet i rodejat de galls, gossos i un ramat de xais que ens visita cada vespre per sopar un mos de pa i algunes figues.

Fa un parell de dies, vam baixar a sopar a la Casa de Postas, exquisit vestigi d’un passat de cavalls i carruatges, aquest indret compta amb una ermita coquetona, una escola rural i un bar-restaurant, amb teatrillo i biblioteca que fan les delícies d’un servidor.

Oi més quan descobreix que aquest llogarret és la seu d’una Associació de Veïns orgullosa i pencaire que fa de bon veïnatge amb una cooperativa agrícola que acull i recull les aportacions d’aquesta ruralia gaditana.

Sopant a l’aire lliure, hom tanca els ulls i es troba immers en una conversa de bracers, els segadors andalusos. Una conversa que no difereix gaire a les que, en la mateixa època, hi podia haver a Catalunya.

I és que Andalusia i Catalunya mariden per la base, per les seves classes populars, pageses o industrials, manobres autosuficients guiats pels anhels de llibertat.

Potser és aquest pòsit llibertari, potser la franquesa dels seus habitants, potser la serenor que el llevant porta o potser l’estat vacacional, però aquesta frontera sense duanes, aquest terrer rude i ancestral, em resulta tan proper i familiar, com les naus embarrancades en el futur d’un barri o els terrers d’una plana que, potser conservadora, serva la llavor dels que suen per a guanyar-se el pa.

Aquest cap de setmana ha estat de celebració d’un cinquentenari en dos actes. Un cinquantenari que va començar en un dels barris amb més raça, però menys presència mediàtica d’Hispalis i que va acabar en una colònia agrícola de les maresmes del Betis.

Comencem…

Un cap d’any perfecte i joliu, però amb un punt de melangia per aquells que es quedaren aquí -amics, parents i família incomunicats pel destí-. Una gent que van posar un xic de tristesa en una nit alegre i que restarà per sempre en el meu magí.

L’endemà no vam sortir de casa i, el pis de la sogra, es va convertir en la menjadora d’una jornada que, si s’aguanta tot l’any, ens prediu molta abundància i un entorn molt especial.

Tan especial com els Reis de Sevilla, i els de Triana, pobles germans. Il•lusió i alegria en els rostres de petits i grans i na pluja de regals i caramels que fan de les cavalcades de Sevilla un moment molt especial.

Però la lliçó de les vacances va venir d’un terreny recuperat, d’un espai on la gent s’esbargeix i un hom pot visitar-lo a cavall, però que va patir un d’aquells desastres que es recorden en temps.

Una matinada d’abril del 1998, una riada àcida va supurar Guadiamar avall, contaminant camps i cultius i algun espai natural. Si hom es passeja avui pel corredor verd del Guadiamar, no pot fer-se cabal d’aquest desastre. La terra és capaç de regenerar-se d’una manera que ens fa petits, petits com un virus maldestre i sense sentit. Segurament hi han ajudat els diners abocats, possiblement els nostres ulls siguin incapaços de detectar l’efecte invisible d’aquell desastre. Sobretot si hom desconeixia com era aquest entorn abans d’aquell infaust accident que va capgirar la realitat d’un país que es va aixecant.

Ara, a les vores de Sanlúcar la Mayor, hom entra a pagés. Una finca ben regentada organitza passejades a cavall pel corredor del Guadiamar: travesses rierols, cavalques pel riu, per prats i boscos i paisatges sobirans. En aquestes hores de la tarda, amb el sol ponent il·luminant el tros, els paisatges prenen aquell aire romàntic i tardoral.

Ciutat, camp, un desastre que es recupera, una família sempre alegre, malgrat els cops que la vida els hagi pogut donar… Triana m’enamora, m’enamora Sevilla i també ho fa aquesta Andalusia de gent alegre, però tràgica des dels temps més reculats.