Els “culumpius”
Deixa un comentariViatjar amb mainada menuda suposa l’acompliment d’un seguit de rituals iniciàtics que, si no es fan, suposen neguits i ploreres evitables.
El temple de la menudalla són els parcs infantils i l’entorn immediat dels mateixos.
En un principi, aquest apunt havia de dir-se els parcs, però una momentània regressió a la infantesa me’l fa anomenar els culumpius.
A Rota, els matins són del Parque del Atlántico, els seus peixets vermells, el seu vaixell en el sorral, els seus arbres afaiçonats pels vents oceànics i el seu parc infantil amb estris, com tots els de Rota, made in Manlleu. Si, senyors: la felicitat de la quitxalla rotenya és Ductil Benito.
Orgull? No ho sé. Però m’ha fet gràcia, trobar-me una empresa catalana subtilment adoctrinant els jocs d’avis i infants a 1000 quilòmetres de casa.
En tornar a l’apartament, dia rere dia, tothom ja és despert i a punt d’inicar una nova jornada de sol, sal i platja.
Las tardes del Mayeto podria ser el nom d’una interessentíssima novel·la d’intriga a les vores d’una Base Naval americana, però, ara com ara, és la millor descripció de la rutina vespertina amb els menuts de casa en un entorn immillorable.
El parque del Mayeto o, com diuen els indígenes, de los pavos és un monument a la pagesia local, on les velles eines del camp mariden amb els espais infantils sota un aire neo-romàntic absolutament encisador. A més, enguany, acollia una escola de circ que cridava l’atenció de la quitxalla fins que un dels dos paons blaus es creua en el camí visual de la mainada.
Com a complement de tot plegat, la cabaña del mayeto hi serveix begudes i aperitius a preus populars, tot oferint un espai de jocs i joguines i una llibreria de contes infantils suficientment àmplia i sorgida de les donacions dels usuaris del servei.
En definitiva, dos espais que, malgrat la repetició constant, han estat veritables llars d’esbarjo i alegria per a xics i grans.