El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Recordo que la meva entrada a l’adolescència va coincidir amb l’esclat de les sabatilles de jugar a bàsquet i amb la moda de l’esport de la cistella i els paios allargassats. En aquells anys, al cole, podies ser dels Celtics d’en Larry Bird o dels Lakers d’en Magic Johnson. I, en versió nostrada i de barri, o eres de la Penya d’en Matracu o eres del Barça d’en Chicho.

Ara bé, el que, per a mi, i per als meus companys més bullangueros i creatius, no tenia color era La Demencia!!!!

La Demencia van ser els precursors dels moviments socials que volten pels carrers de les nostres ciutats en aquests dies que corren. I és que:

“no se les puede considerar grupo (es imposible hacer un listado “oficial” de dementes dada su falta de jerarquías y la “desorganización organizada” con la que funcionan.”

Igualet, igualet que altres grups descupulats, no? Però…

Com va néixer la millor afició del món mundial?

Doncs tot va començar als anys 70, una època de canvis i llibertats que van creuar les portes de l’Institut Ramiro de Maeztu de Madrid. Allà, com en d’altres centres educatius d’arreu d’Espanya, van començar a funcionar diversos “grups polítics clandestins”, que seguien la roda de l’efervescència de sigles i idees que estaven parint la democràcia en plena dictadura. El Partido Demencial i el Q.T.R. (Que Trabaje Rita) amb les seves fraccions LC (La Cantaora) i LB (La Bailaora) van ser dos dels més actius grups del Ramiro.

I justament va ser la fusió estratègica entre aquests dos grups el que va donar com a resultat La Demencia. Un nou projecte que va omplir algunes parets de l’Institut amb un símbol anarco-demencial: una D dins d’un cercle.

Com podem veure, doncs, la Demencia no neix pas per animar Estudiantes, sinó com a grupuscle político-situacionista-gamberro-estudiantil. Les graderies del Poliesportiu Magariños, on tenen accés preferent pel fet de ser alumnes de l’Institut, va esdevenir la millor plataforma possible per llançar les seves surrealistes reivindicacions. Jo encara recordo el crit que més em seduïa:

 “¡Demencia, Demencia, la madre de la ciencia!”

En els anys aquells en que els Siniestro Total de German Coppini cantaven allò de l’Ayatollah no me toques la titola, la Demencia, la que jo vaig conèixer i venerar, es va convertir a l’Islam. I per què ho va fer?

Doncs perquè l’any 1981 van coincidir dues revolucions:

– La primera, la van protagonitzar Gil – López – Del Corral – Jones – Martin. El quintet estudiantil que va acaronar el campionat de Lliga, i que va quedar per davant dels veïns “pijos i repel·lents” (sic) del Reial Madrid.

– La segona es va produir a 4.800 quilòmetres de Magariños. Un grup de barbuts van treure de circulació, en nom d’Allah, a la “pija i repel·lent” (sic)monarquia del Sha de Persia.

La coincidència entre ambdós fets històrics no podia ser causal i la croada anti-pijarepel·lent de La Demencia va produir el pas del col·lectiu a l’Islam. Tota una incorrecció política en una Espanya que acabava de sortir de 40 anys de nacional-catolicisme i que, aquell mateix any, s’havia vist transportada a aquells anys foscos per unes horetes (remember Tejero?)

Com diuen alguns dels seus aficionats, la incorrecció política encara es manté en aquests temps tant tolerants en el discurs, però tant intolerants amb els veïns musulmans que viuen al costat de casa.

I és que potser en el surrealisme de la Demència hi ha una part de la llavor que em va fer estudiar Ciències Polítiques sense abandonar la creativitat excèntrica i concèntrica de Salvador Dalí o d’en Garibaldi:

Salió usted del aeropuerto
con la sonrisa en sus labios
y los achaques del traqueteo.

A la vuelta, en el coche,
con su hija, con mi amada,
comparte esos guiños de madre.

Mientras mis perezosos dedos
lamen el frio teclado,
la oigo, silenciosa, atareando.

Oigo platos y cubiertos
y también algún vaso,
pero el silencio me atormenta:

¿Sus labios están cerrados?

Me gusta su voz, su deje, su habla.
Me gusta el sonido de sus palabras,
y la candidez con la que saltan.

Por eso, querida suegra,
me agradan sus visitas,
y la mirada dulce y tierna

con la que mira a su hija,
su pequeña bien amada.

Sant Joan és la data escollida, per l’Església, per canviar d’estació. Com moltes altres vegades, en aquesta, l’Església, va un pas endarrere de la realitat. Si el solstici és el 21 de juny, ells s’asseguren que l’estiu hagi arribat. I per estar-ne del tot segurs, celebren l’efemèride astronòmica amb tres dies de retard.

Metàfora pels nostres països: Celebrem la nostra festivitat nacional, fent-la coincidir amb la data catòlica i no amb el solstici que seria el més natural. Els Països Catalans, com la mateixa església, sembla que circulen un parell de passes enrere de la realitat, i atenent al poder de la costum cristiana que ha emmetzinat les celebracions més naturals.

Aquesta reflexió em va venir al cap per oblidar un d’aquells locals que no es mereixen l’atenció que se’ls hi dóna. I és que, després d’haver fet una sortideta pel Pla de la Calma i el Tagamanent, vaig portar als meus convidats a Can Pascual. Aquell acollidor restaurant que feia les delícies dels excursionistes que, tot baixant del Matagalls o el Pla de la Calma, ens hi paràvem a dinar. Però ara, la joia de la corona, ha esdevingut un lloc de molt bona cuina, però d’una atenció tan deficient que, la propera vegada, que pugi muntanyes, em bescantaré cap al poble del Montseny, o miraré d’aguantar-me la gana fins arribar a Seva o Sant Miquel de Balenyà.

Podria arribar a entendre que no cobrin amb targeta de crèdit. Podria arribar a entendre que, a les tres de la tarda, se’ls hagin acabat els guisats, malgrat la decepció de veure les gustoses galtes de Can Pasqual i no poder-ne menjar. Però, el que no si val és a amargar un àpat repetint constantment que “és tard i mai plego a l’hora”, quan tot just són les tres de la tarda i el servei no s’acaba fins les 4! No si val a pressionar la taula, com si d’un servei de fast food es tractés. I, el que sap més greu, és la imatge que, com a país, vam donar als visitants que van venir a veure’ns i que, possiblement, hagin refermat d’alguna manera l’antipatia dels catalans. No pot ser que, llocs emblemàtics com aquest, on hi portés gent que ha vingut de visita i a qui vols donar una bona imatge del teu país, t’acabin afartant d’una manera tan aclaparadora.

Benvolguts mestres i mestresses del Can Pasqual d’El Brull, ja m’heu vist prou pel vostre local. Suposo que ja feu prou diners sense la necessitat d’atendre correctament al vostre client i donar la imatge que el massís més bonic del món és mereix.

Buf! Ja m’he alliberat del mal de ventre que em va provocar una gent que deuen celebrar el Solstici d’estiu a finals d’agost. Apa!

La setmana de post-feria, que va començar amb una poesia i va continuar amb un estudi antropològic, fruit de l’observació participant en un esdeveniment monumental, acaba amb una roadmovie d’11 hores per uns paratges criminals.

Aquesta roadmovie, però, no té alcohol, ni drogues, ni tan sols velocitat, És una pel·lícula força ensucrada i tranquil·la, això sí amb un final força i més cansat.

La comencem, doncs, a Triana, la Gràcia de Sevilla. Són quarts de deu del matí i jo ja he esmorzat les darreres torrades i, entre els tres, hem carregat el cotxe fins al llindar de la seva capacitat. De fet, si no fóssim al 2011, passaríem per una jove parella d’emigrants dels anys 60 que, amb el seu 600 nou de trinca, Han baixat de Barcelona per a visitar als seus familiars.

Els paisatges d’Andalusia, entre Sevilla i Despeñaperros, em recorden la mar. Una mar verda d’onatge aturonat. Espigolats d’ací d’allà, els braus d’una marca de conyacs esdevinguts símbol d’un Estat. Algun hort solar i, de tant en tant, molins de vent que s’estenen també per La Manxa, tot substituint els antics gegants. En passar per Córdoba, l’Arcàngel ens obliga a frenar: L’equip califal rep la visita del Betis, equip de primera, que hi juga una matinal, i l’ampla carretera es troba col·lapsada per l’afició dels rurals.

Passat el primer entrebanc, seguim avançant pel marinat i verd paisatge de l’Andalusia central. I, un xic abans d’arribar a Jaén, ens sorprèn el gegant ruc que, com si d’un brau es tractés, domina la A3. Impulsat pel bagatge cultural i veig una picada d’ullet dels camperols andalusos als seus parents catalans. Segur que la cosa no va per aquí, però a mi m’agrada pensar-ho.

Despeñaperros em crida a baixar del cotxe i començar a caminar. Però l’atenció es reclou en la zigzaguejant carretera que, farcida de camions, és d’un perill descomunal i fora mida. Sort que ja estan treballant amb un nou vial, molt més recte i aixecat.

Castella – La Manxa és un desert sense horitzó. Pla i molt menys verd que la veïna Andalusia, la seva sequedat també es trasllada al panorama comunicatiu: quatre emissores mal contades que no paren d’emetre propaganda electoral. Per cert, fins i tot a la SER, el PP és qui s’anuncia. En passar per Herrera de la Manxa, un calfred i una cançó.

I sembla que el pas per la presó, anima la cosa. Car, per la ràdio, entrevisten a un argentí que està revolucionant les cervantines terres amb una experiència de valors i llibertats: La del Quijote Rugby Club i el seu immens lema:

“Si el rugby es solo un deporte, el corazón es solo un órgano”

I les sensacions de l’entrevista em retornen l’optimisme enmig de tanta sequedat. La sequedat de l’assolellada que ens fa parar al Vértice de La Mancha. Menjar de la sogra i un cafetonet en un espai amb camions i gent a les taules. Dels lavabos és millor no parlar-ne. Tornem a La Manxa inculta. Però suposo que, en aquests llocs, s’hi va a menjar.

Si a La Manxa m’hi sento foraster, a la també incomunicada València m’hi trobo un xic més bé. Tot i que els peus comencen a sentir el pes dels quilòmetres rodats. A partir d’aquí es perden les hores, els paisatges són absorbits per les muntanyes i la mar, i, les ganes d’arribar a casa, només es veuen alterades en arribar a La Porta de Barcelona. Els peus, aquí, diuen prou i la meva dolça companya pren el relleu per carrerejar per la ciutat que, aquesta nit, ens acollirà.

La Feria és un estat on el continu espai – temps desapareix, es desintegra fins al límit de superar l’estat tangible i esdevenir ésser quàntic, superheroi dotat del màxim moviment possible. De fet, el Real de la Feria, l’espai on se celebra el ritual, és una ciutat tan efímera com un d’aquests castells que tant m’agrada d’aixecar.

I és que, en una setmana, s’aixequen i es viu en 1.000 casetes, en 1.000 llars que, si un hom és prou social, pot visitar sense problemes, perquè, de ben segur, algun dels seus estadants, les portes t’hi obrirà.

I és que, la Feria dels pobres, sempre comença per una de les 100 casetes lliures – les dels districtes, els sindicats, els partits i les associacions que, com els republicans de La Pecera, es mostren a cor obert i actuen de portes estel·lars d’aquest espai sideral.

En aquestes casetes públiques o, en alguna de les privades més grans, hom pot encetar una conversa, un contacte, una mirada… que el llenci al més enllà quàntic de les jornades sevillanes. I és que, a la Feria, la roda gira i gira i hom sempre sap on comença, però no pas on pot acabar. La roda de la paraula, el ball, la seducció, l’amistat – més o menys efímera – i els complements que aquest món porta aparellat, et fa conèixer gent que d’aquí d’allà et fa rodar. A la Feria, doncs, els individus no perden la identitat, ans al contrari són part d’un col·lectiu, però segueixen amb la seva individualitat i, d’aquesta combinació perfecta, en neix la roda que ja us he explicat.

Els vestits de gitana, els cavalls i els carruatges fan, dels carrers del Real, una ciutat antiga, una ciutat del sud que cal conèixer i valorar amb la rauxa d’una centenària festa de bestiar i rostre humà.

A més a més, la música esdevé, juntament amb el menjar i la beguda, l’únic referent d’una realitat que en podríem dir especial. Una realitat acolorida pel pinzell més dalinià – les formes s’esfumen i la gent presenta la seva fesomia tal i com la vol presentar -. Una realitat escrita per la mà més surrealista de l’autor més hiperrealista que l’enginy humà pugui trobar.

I és que, en aquesta ciutat, efímera i genial, la persona, el grup, l’ambient esdevenen verb. El verb sentit de les sevillanes, sevillanes de lletres simples, però no pas senzilles, car són plenes de sentimentalitat. Una sentimentalitat que domina en el ritme racial, primigeni, ancestral de palmeos, cajón i palillos. Eines que bateguen al ritme del mateix cor i que, vestit de bones lletres, fa estremir el nouvingut i al vell local.

Estremit en comunió amb un poble que, encomanant-te el seu sud, et fa perdre el nord, el tornes a recuperar, però un xic canviat. El nord, passada la Feria, ja no és només dins del cap. El nord – passat pel ritual sedàs – esdevé seny i rauxa, a l’igual que la Feria de Sevilla és rauxa i seny a parts iguals. La rauxa d’unes experiències que, a mi, m’han fet vibrar. El seny de la comunió entre gent que s’oblida de nivells i classes socials, car a la Feria de Sevilla, tothom que hi entra, acaba agermanat.

Divendres Sant, revetlla de Sant Jordi. Primeres hores d’una tarda de plom. Arribem cansats, però contents, per una passejada que, tot tornant-nos més joves encara, ens ha fet creuar la carena del Tibidabo, per agermanar el Baixador de Vallvidrera amb al Passeig de Sant Joan. Lluminosa jornada, amb un xic de vent i un polsim d’aigua, boscos i ocells, i, de Mossèn Cinto, l’ànima.

Ara, després de dinar, contemplo la pau del descans de la meva companya de vida, seduïda pel gran Morfeu. I, atrapat per Sant Jordi, em deixo envolar per les ales del drac i, damunt la bella bèstia, em trobo immers en el jorn de demà.

La Rambla és farcida de llibres, de llibres i de roses, de roses i de
llibres que ballen aquell ball tan català. Em retrobo amb els treballs
compromesos de partits minoritaris i sindicats de temps reculats. I ben
a prop d’aquestes, aquella parada de sempre on els volums van de teatre o
de refranys ben catalans. Arreu, les últimes novetats apleguen la gent
normal i amb, un xic de tendresa, fullejo un recull de poemes, de
poemes ben travats. I és que, lletraferit de mena, tots els escrits em
criden i se’m fa difícil triar. Amb les roses tot m’és més fàcil. Una de
vermella i amorosa, una de blanca i lluminosa i, entremig de les dues,
l’espiga de blat, símbol del treball més preuat.

Records d’infantesa, de mil llibres regalats i de roses que espinaven
un cor que, per massa enamoradís, no trobava on niar. I el niu em portà
a Sevilla, on de Feria vaig baixar. Era la primera vegada, era l’any
passat. En recordo una jornada on, de roses, no en trobava i de llibres,
gairebé cap. Finalment, en un súper dels més barats, la xicota em va regalar
una d’aquelles històries que, en temps dels nostres avis, la gana feien
oblidar. El seu autor, l’Estefania, i el llibret de l’Oest llunyà. Fins
i tot, en aquelles terres, el Sant Jordi més festiu,
vaig poder-lo també viure, agermanat amb la Feria d’Abril. I recordo amb
enyorança, aquell bon plat de cargols. I una trucada lluminosa que em
va fer feliç de cop. Fou un company del Centre, l’Excursionista de
Taradell, qui em donà la bona nova d’un premi que em feien present. Un
relat del Costabona i les aventures que hi vaig passar acabava de guanyar el 100cims.

Demà viuré un Sant Jordi, i el viuré, de nou, al Raval. Però segur
que recordo aquell altre que vaig viure entre vestits de gitana i
clavells enmig del cap.

Tornat de vacances, em capbusso en una mar de correus electrònics, tuits, estats de Facebook, apunts de blocs col·lapsats al meu lector particular, i d’altres bestioles marines pròpies d’un dia a dia que he deixat penjat per viure l’altre realitat, la del pas d’un nou any.

Feta la pesca, torno a la nau i em poso a governar l’esdevenir blocaire i professional que he deixat un xic de banda.

I és que, per terres andaluses, hem viscut un xic de tot. Sobre tot, cares afables i esperits líquids i diàfans, d’aquells que t’embolcallen i et fan sentir un xic més humà. Allà, la flexibilitat i la cintura són dues característiques intrínseques en el dia a dia. Si no som capaços de ser un xic andalusos, ens passaran la mà per la cara en quatre dies. Però deixem-nos de sociologies i anem als porcs, als dies de “guarro serrano” i passejades per la Sierra de Aracena, los Picos de Aroche i el rerepaís d’uns pobles que, a ulls cosmopolites, recorden als de l’Amèrica Llatina colonial.

Amb el 2010 acomiadant-se, vam deixar la plana sevillana per a fer quatre revolts, cada cop més boscans, en direcció a un encisador indret, el poble de la cova: Aracena. Carrers sinuosos, un castell, patis andalusos i places sorolloses i plenes de vida.

Per camps de nogueres, alzines sureres i castanyers, avancem per un paisatge construït per la mà de l’home, algun rierol, algun torrent, però sobretot camps ben arranjats per aplegar castanyes i fer corre uns garrins que, hores d’ara, se’ns fan escàpols.

Arribem a un poblet silenciós i costerut. Parets blanques, ajuntament amb bar als baixos i una font de broc gros al costat d’una església a mig construir són les senyals identitàries de Robledo del Castaño, municipi on hi ha el Monte de Casraño, el cim més alt de la província de Huelva. Un cim que, per corriols, canals i pistes, voltem per extasiar-nos amb les molses, els castanyers, les pinedes i les rouredes d’un terrer que es fa estimar.

Passat Jabugo, el poble que té nom de riu i que ha donat fama al pernil més notable, comencem a veure algun porc. Els primers garrins, negres com el sutge, semblen trets de rebel·lió a la granja. Si més no, perquè es congreguen al voltant d’un mas enrunat.

Després, ja en terres extremenyes, veurem els guarros en la llibertat d’aquests parcs d’herbes, arbres i tòfones que són les Dehesas. Però no tinc massa ganes d’esplaiar-me en descripcions que no porten enlloc ni allargar un relat que podria durar més de dues jornades de lectura. Només em resta recomanar un passeig per la Zafra ducal i monacal, farcida de cigonyes als seus campanars, i pel poblet de Burguillo del Cerro, tranquil·la vila que, aquesta sí, sembla haver estat reproduïda en els mil-i-un pobles de l’Amèrica llatina.

El cel és d’un blau creixent. Les ombres, que encara dansaven al sortir de Barcelona, van deixant lloc a muntanyes, boscos, cases i prats. Uns prats blancs, mantell de la filla d’una nit clara i radiant.

A l’horitzó, les tres testes del Montseny es mostren amb una claredat que enamora. Al voltant, la gebrada omple el país d’una color que rivalitza amb la neta bugada d’un mas rural. La carretera és farcida de brillants que guspiregen, tot retenint l’atenció del xofer novell que hi va transitant.
En entrar a la Plana, la blancor del Pirineu infla el pit del conductor que, esmaperdut, aixeca el peu de l’accelerador, i es deixa seduir pel fet de ser dins d’una mateixa postal de Nadal. I és que avui és Nadal i, hores d’ara, la nit més llarga de l’any -eps! Aclarim que fou fa un parell de dies! – torna a deixar pas al jorn més curt.

Una jornada de dos sols, car la lluna no ha fugit i, des del damunt d’una cinglera, saluda l’intens astre rei que, avui, treu el cap per la femenina clivella que separa la cama del Matagalls de l’estiregassada cama de la Calma. En arribar al poble, tothom dorm.

El cotxe, poruc, circula amb voluntat de no despertar ningú. Només el quiosquer va fent la seva feina, tot esperant que es desperti la gent i li desitgi un Bon Nadal i unes bones festes. Les bones festes que, poc abans que vingui l’home dels nassos, em reté a una Sevilla humida i misteriosa, una Sevilla llunera i femenina, una Sevilla que, per alguna desconeguda raó, m’ha retornat a un matí de Nadal, camí de Taradell.

Amb un peu a Barcelona i l’altra a la bella Sevilla, sóc de nou a les portes del Nadal. Tinc ganes d’aterrar a les vores del Tartessos. De tornar-hi amb la panxa plena i l’esperit farcit de les bones trobades familiars. De la família d’aquí, i de la d’allà.

Tinc ganes de mirar-me la ciutat des d’un pont damunt del riu. Ganes de mirar-me-la i de recordar, de recordar i de reviure uns fets llunyans que, arrelats en els orígens de terra baixa, es repeteixen amb els anys.

Conten, els versats en l’art de la rondalla, que Astarté era una bella deessa que vivia en els verds boscos de la terra baixa peninsular.

Diuen que fou la deessa més estimada de la mediterrània: Ashtart en deien els fenicis. Inanna, resaven els sumeris; Isthar, veneraven els acadis; Astaroth, suspiraven els fills d’Israel. Astarté, la bella i seductora, representava la mare natura, la vida, la fertilitat, l’exaltació de l’amor i dels plaers de la carn.

No és estrany doncs el que va succeir en aquells temps en què el llatí encara havia de venir. I és que un bon dia de fa molts anys, la llegenda de les llegendes, Hèrcules –encara Heracles-, l’heroi més gran d’aquells temps, va trepitjar els boscos d’Astarté. L’home que, havent-ho vençut tot, era camí d’Erítria, per capturar els bous del gegant Gerió, hi va passar una d’aquelles bonhomioses nits de lluna plena en que el cor s’inflama… i les passions, també.

Conten, doncs, que era nit de lluna plena. La bellíssima Astarté era fent el bany en les cristallines aigües d’aquell riu que avui en diem Guadalquivir. Hèrcules, l’home, va caure rendit a la bellesa de la perfecta nuesa de la deessa més bella de l’Olimp d’aquells temps. S’hi va atansar amb cautela i intencions molt carnals, però la desea que era prou llesta, a l’altra riba del riu se’n va anar.

El pobre Hèrcules, seductor de donzelles, va quedar ben palplantat. I és que, encisat pels encants de la deessa, es va quedar ben aturat. Oi més en adonar-se’n que sense seduir no hi ha carn.

Per això tingué la pensada de fer-li un temple descomunal. Heus aquí, doncs, el gran Hèrcules construint el més bell setial. Però, ai làs, que la bona Astarté de l’heroi no se’n va fiar. I per demostrar-li llur independència, un altre temple es va fer. Com més bonic era el d’Hèrcules, més bella era la rèplica d’Astarté.

I és així, diuen les llengües, com nasqué l’herculia Sevilla… i la Triana d’Astarté.

L’AVE deixa l’estació de Còrdoba i jo m’aixeco del seient i, com un superheroi d’estar per casa, em tanco al lavabo i em trec la roba. I dic com un un superheroi d’estar per casa, perquè voldria evitar interpretacions errònies. Em trec la roba, per a posar-me samarreta i malles d’esport. L’indumentària que m’ha de permetre córrer una de les curses més animades i curioses del panorama atlètic peninsular.

Engalanat amb la roba d’atleta, faig el darrer tram del trajecte ferroviari, tot fent estiraments a la plataforma del tren. Són pels vols d’un quart de deu de la nit i a les deu comença una de les curses més curioses del calendari atlètic peninsular: La XXII Carrera Nocturna del Guadalquivir, una cursa que es desenvolupa íntegrament de nit i que volta pels carrers que més aprop están del tram urbà del senyorial riu andalús.

Surto del tren, corrent a pas suau. A fora, m’espera la xicota i, amb ella, ens n’anem a buscar un atleta local. Feta la recollida, el cotxe s’apropa a l’Estadi Olímpic.

A mesura que ens apropem a La Cartuja, el passerell novell es va trobant en un ambient increíble. Cotxes aparcats a tot el voltant de l’Olimpic de Sevilla. Gent, alguns disfressats, corrent o caminant cap a la sortida. Una gernació s’agombola i s’anima i aplaudeix mentre esperen per bellugar els peus i començar, primer, a caminar i, poc després, a córre.

La Nocturna és espectacular. I l’ambient, si més no en el nostre nivell atlètic, és sensacional: poques empentes i molta guasa per uns carrers farcits de gent que no para d’animar als més de 17000 atletes que participen en aquesta prova. El pas per Triana, novetat d’aquesta edició, és el més animat de tots. Ja es porten sis quilòmetres i s’agraeix l’escalf del públic molt més que a la sortida, però menys que en una arribada olímpica que et dóna aire quan la respiració ja falla.

L’arribada és pels túnnels d’accés a l’estadi i, sortint per la rampa al tartan, un se sent realment un gegant. Volta pels carrils d’atletisme de l’estadi i la meta ben senyalitzada per anar acabant. Després de la meta, alguns agafen aigua, però la cursa, té un nom popular prou escaient. Si més, no, què millor que una bona Cruzcampo per refer el cos després de córrer entre tanta gent?

Sortim de Sevilla pel Paquito –un dels ponts més nous i emblemàtics de Sevilla- i ens dirigim cap un lloc desconegut per l’ós bru que visita la seva falzia, ocell que per allà nia, en terres sovint seques, però escandalosament humides en aquest canvi d’any.

Les cases de la ciutat van deixant pas als rius i afluents de la capital andalusa. Les terres són negades d’aigua. Eps! Tampoc tant, eh! Que per la tele sempre busquen lo més animal! Però presenten una fesomía que, els autòctons, diuen que no és gens normal.

Quatre oliveres, alguna nau de producció agrícola, alguna de biomassa, algun  cortijo, presseguers i, de cop, una terra plana, immensa. Una terra dessecada en temps de Primo de Rivera, un projecte que va convertir els vaquers de Sevilla en agricultors industrials. Una terra verda de blat, molts camps negats d’aigua, avui, però no és lo habitual.

Pinzón és un poblat de blanques parets. Un poble colonitzat fa una quarantena d’anys i que és ple d’eines del camp, de gent de mans aspres i mirada franca i sincera que es fan la vida al camp.

L’ós respira un xic de pagès i sent aquella casolana sensació de ser un xic més a prop de la Plana. Aquí, no es veuen muntanyes a l’horitzó, només camps immensos esquitxats d’alguna figuera escadussera i algun altre fruiteret que dóna ombra en les assolellades jornades d’estiu. Sèquies allargassades, com carreteres d’aigua, uneixen cultius i rius.

L’ós es mira els camps, els carrers, la gent, la vida, el silenci, les salutacions… i es diu:

Pinzón es pueblo chico,
de campo y muy bonito.
Pinzón es oasis vestido
del sudor del Gualdalquivir.

Sudor de labriego sincero
que a sus tierras ama y quiere,
y se acerca, las trabaja, las hiere
con todas las fuerzas del cielo.

Pinzón de blanca figura.
Pinzón de rojos tomates.
Pinzón de verde trigueño.
Pinzón, de colores, parida.

Galopant son brau corser fendeig el Gran Rei l’emmerletada Porta Reial del Palau – Monestir de Santa Maria de Poblet.

Saltironant alegrament, un minyó juga a la plaça. El pobre és beneitó. Ho és, des que un roc amb mala traça, el crani li va esberlar. El pobre no té senderi i ha perdut tot criteri per saber on és i què fa.

L’ancià arriba mansament a les portes del Clos Reial. Alça uns ulls foscos com la nit i admira les immenses torres que guarden la seguretat del bell repòs. De seguit, els seus llavis molsuts xiuxiuegen unes paraules. La mula, orelles dretes, s’atura a l’instant.

L’ancià baixa de la bèstia. S’asseu, auster, al terra i repenja l’esquena ben dreta a la ferma muralla. Els ulls, de negra i fosca mirada, es perden vers on el sol fuig entre una brancada d’àlbers.

El Pare Abat, en veure’l, surt a rebre’l i li demana amorós i hospitalari:

– Què feu bon home? Què feu que no passeu a la vostra casa?

El vell ancià, aixecant l’esguard vers l’hospitalari Pare li respon:

– Agraït us sóc per la vostra hospitalitat, Pare. Però jo no sóc digne de trepitjar estances sagrades. Ma maldat és tan immensa que, trepitjant aquestos terres, els faria marcir amb la pudent fàrum dels meus actes.

El Pare Abat, tot estranyat, li demana:

– Però quins actes heu comès? Quina és aquesta terrible urpa qu’us tenalla ànima i senderi? No temeu per aquesta casa? Nosaltres no tanquem les ports a ningú i menys a persona tant humil i respectable. Si us plau, passeu al clos, resguarde-vos de la freda nit de la contrada. Accediu a les segures estances d’aquest vostre Monestir. Acolliu-vos a l’hospitalitat d’aquesta casa.

Les campanes del ferm campanar, batallen alegres i joioses. Criden a Vespres, Ofici Diví.

– Ja us he dit Pare Venerable, que no m’és permesa l’entrada, car només tinc cos i ja no tinc ànima. Deixeu-me dormir ací, com ho faig sempre des del jorn malaït. Us ho prego, no insistiu, No feu perillar la vostra comunitat amb la presència d’aquest cuc reclòs en el seu etern passat criminal. No vull deixar verí en la vostra llar: Si us plau, aneu, aneu a l’Ofici. Les campanes l’anuncien. Deixeu-me aquí. No us vull pas torbar el repòs.

Cansat de jugar a plaça, el beneitó brama tot imitant el toc de les campanes i salta i córrer i creua la porta reial i es perd en l’eternitat, …

Besats els llavis en Paraula,
del bon Jesús present, Silenci,
tu t’eleves, en País
de Llibertat absent.

El cap em bull
i el pit, oprimit,
anuncia pregones maleses

Què’s’l que vull
si el dit, enardit,
tecleja veritats obeses

— escrit en un tovalló
                tot sopant
   a sortida de fàbrica —
– 25 de març de 2009 –

L’impuls suara esmentat em demana un recés.

Un recés que, Alcover-Moll a la mà, suposa “una separació, un allunyament”, un prendre distància del món habitual i les seves circumstàncies.

Un recés que, també paraula d’Alcover, és anar a un “lloc on no arriba el vent o altra inclemència del temps i que, per tant, defensa d’aquestes inclemències”…

… ¿de quines inclemències? ¿de les inclemències del temps atmosfèric? ¿o les dels temps que ens toca viure?

Com diu José Luís Sampedro,

“abans del nostre diàleg, és imprescindible parar, deslliurar-nos d’afanys quotidians, del remolí que ens atordeix”

Per això, potser, faig recés o “lloc de retraïment, de separació de la gent”, com indica el benaurat diccionari.

Però es tracta d’un recés diferent, d’un recés per anar a escola. Escola en sentit etimològic, com a “temps lliure per a ocupar-se en alguna cosa”, tal i com la veïen a la Grècia clàssica. Paradís perdut que va saber beure de totes les fonts de saviesa per dotar de bona musculatura a les tres cultures que bressolen la Mediterrània.

El meu recés serà Poblet, la meva platonística escola. Després, Poblet, Vallbona de les Monges, Santes Creus i el seu entorn em dotaran d’aristotèl·lica saó per seguir fent via.

Serà un allunyament de la vida habitual … de l’ordinador … dels vents … de les inclemències del temps … D’un temps que, enguany, se’m fa més feixuc que en d’altres anyades.

Permet-me, doncs, fer un recés. Per tornar del vagareig i cantar-vos-en les memòries …