BELLESA, ELEGÀNCIA I RESERVA

ELS TRES DONS D’ARÀLIA

I

A més a més un sentit rigorosíssim del bon gust i la mesura.
Això m’ho deia Charles mentre bevíem un café dins le fumoir de Son Asgard.
No vull parlar d’Aràlia, li he amollat com un tall sec.
Charles m’ha dedicat un somriure plàcid, tranquil·litzador.
Per què pintes?, li he demanat per oblidar Aràlia.
M’ha mirat com esfereït. Ha pegat una xuclada al seu camel i m’ha dit amb aquell francès de la seva mare parisina: C’est une compensation aux dégoûts de la vie quotidienne, aux ordures de chaque jour, aux purulences d’une époque qui répugne.
He mirat la parra verge que tapava les parets de l’enfront amb un tapís tremolós i verdíssim, he respirat fondo com si anàs a fer un potent capfic, he pegat un glop d’aquell suc que m’estormia i he dit com en somnis: Je suis tel qu’un ermite mûr pour l’isolement, harassé de la vie, n’attendant plus rien d’elle; tel qu’un moine aussi je suis accablé d’une lassitude immense, d’un besoin de recueillement, d’un desir de ne plus avoir rien de commun avec les profanes qui sont, pour moi, les utilitaires et les imbeciles.

Charles ha aixecat la copa i amb el seu to de veu més seductor ha dit: Salut!

II
Aràlia no dóna senyals de vida a ningú. Per què et deleixes cercant-la quan saps que l’únic que vol és que ningú li faci els comptes. Hi ha moments en què pens que l’hauries d’imaginar desapareguda d’aquest món. Sí, com si fos una  morta.
Charles parlava amb una intensitat que no con3eixia en en ell. deia les paraules amb una autoritat quye m’esfereïa. Aquelles frases s’aficaven per les meves venes i les contaminaven d’uns verins terribles. Em passeïa sense saber-ho.
Per canviar el curs de la conversa he mirat cap al jardí dels Turons i li he demanat si havia pintat mai aquella suavitat de la terra rodona. rodona com aquestes levacions que semblem mamelles de la terrra. charles m’ha vist la maniobra i ha decidit que no participaria en la seva estratègia.
No cal que fugis d’estudi com un nin malcriat. Millor dit, un nin aviciat que no sap enfrontar-se amb els esdeveniments.
Tens raó, Charles. Acceptar el món no és el meu fort.

i III
Capaltard hem anat a passejar fins  al bosc de les Bruixes i li he pogut contar una rondalla que vaig imaginar pel meu amic invisible, Tronc,. Troc, amic que vaig inventar quan vaig descobrir l’avorriment de la solitud, just quan vaig començar a tenir ús de raó.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *