(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
Barcelona ha canviat molt. No és un fenomen d’ara, encara que molts s’ho pensin: fa més de quaranta anys que me’n vaig adonant. Uns canvis que segurament poden considerar-se com inevitables i lògics però que a mi en segons quins aspectes em semblen, si més no, discutibles. No aprofundiré per aquesta banda (almenys avui), però
El 17 d’abril de 1950, vint-i-nou dies després del meu naixement, l’avi Domingo, pare de mon pare, es va morir. Puc dir, doncs, que al meu avi no el vaig conèixer. Ell, en canvi, sí que va tenir consciència plena del meu naixement i en va deixar una meravellosa prova escrita en el seu dietari,
No recordo les circumstàncies exactes del fet però sí que puc dir que fa bastants anys -abans que naixés la Mila, la nostra primera néta- en una xerrada informal amb companys de feina especulàvem sobre quines situacions pensàvem que era convenient posar-nos corbata i a quines no. Com era d’esperar varen sortir els casaments, els
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
¿Quantes vegades us ha passat que sentiu una cançó que us sona moltíssim, però que sou incapaços d’identificar? A mi em passa tot sovint -i cada vegada, ai las!, més- i el corol·lari de tot plegat sol ser que aquella música en forma de cantarella la vaig portant dintre del cap, obsessiva, salivant-la com un
Aquests dies llegeixo ‘Instruccions per fer-se feixista’, de l’escriptora sarda Michela Murgia (*), un llibre que va editar fa quatre anys Empúries i la lectura del qual ara més que mai té sentit. Paral·lelament a la Sala Villarroel s’està representant, fins al 13 d’agost, la versió teatral interpretada per Mercè Arànega (vegeu aquí i també
Avui un apunt breu a tall de continuació del que fa aproximadament tres setmanes vaig escriure sobre les meves relacions amb el PEN Català i altres afers d’actualitat (vegeu-lo aquí). Allí, entre altres coses, explicava que després d’unes quantes complicacions serioses el PEN afrontava un nou període a partir d’unes eleccions entre dues candidatures que
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
Si us hi heu fixat, aquests apunts dels últims dies en els que he parlat dels epistolaris de Josep Pla parteixen d’un fet que des de fa uns quants anys podem considerar un anacronisme, un hàbit que ha passat a la història: em refereixo a l’escriptura de cartes. Desenganyem-nos, en l’era del correu electrònic i
Fa set anys vaig escriure un apunt (aquest) que vaig titular ‘Dues tasses de Proust’ i en el qual passava revista a la situació, aleshores, de les dues traduccions al català de la ‘Recherche’ que teníem en marxa: la de Josep Maria Pinto, a Viena Edicions, i la de Valèria Gaillard a Edicions Proa i
En Jordi P., bon amic i fidel seguidor d’aquestes Totxanes em fa notar, molt encertadament, que en l’apunt de dies enrere en el qual parlava dels epistolaris de Josep Pla publicats fins ara (aquest) no feia cap esment a les cartes que al llarg de quasi mig segle va anar escrivint al seu germà Pere,
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
El 2 de juny de 1946, dotze mesos després del final de la Segona Guerra Mundial, els italians varen decidir en referèndum que deixaven de ser una monarquia i es convertien en república. L’any següent, el 1947, es va proclamar la nova Constitució d’Itàlia. Una Constitució republicana i de to inequívocament antifeixista. Benito Mussolini havia
Un apunt breu i contundent. Ideal pels temps complicats que venen i que no admeten mitges tintes. Uns temps en els que el pitjor que podríem fer fóra enganyar-nos a nosaltres mateixos (allò que tant els agrada dir als tertulians de ‘fer-nos trampes al solitari’). Sovint, quan ens referim a Vox solem definir-los amb el