Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 de juliol de 2023
0 comentaris

Mussolini, Franco, Berlusconi…

El 2 de juny de 1946, dotze mesos després del final de la Segona Guerra Mundial, els italians varen decidir en referèndum que deixaven de ser una monarquia i es convertien en república.

L’any següent, el 1947, es va proclamar la nova Constitució d’Itàlia. Una Constitució republicana i de to inequívocament antifeixista.

Benito Mussolini havia governat el país, al capdavant d’un règim feixista,vint-i-un anys. Entre 1922 i 1943.

El general Franco, però, el va superar. Va morir al llit, quan va voler i després de governar trenta-sis anys. Entre 1939 i 1975.

L’individu conegut amb el nom de Silvio Berlusconi, mort el mes passat, va governar Itàlia en diversos períodes des dels anys 90, però abans, el 1980 més concretament, va crear Canale 5, la primera pedra del seu imperi mediàtic. Allí va començar no només el que ara coneixem com ‘tele-escombraria’, sinó una cosa molt més perversa i subtil: el blanqueig de la imatge del feixisme.

Fa més de trenta anys, doncs, que les emissores i els canals de TV controlats per Berlusconi varen començar a escampar, com una pluja fina, la idea que no tot el que havia fet Mussolini era dolent i que calia recuperar la seva la seva figura i la seva obra. Aquell primer pas, que ningú va ser capaç de tallar en sec quan era el moment, va obrir el camí a un procés de banalització de la idea del feixisme que amb la persistència dels anys –i combinat amb les poc encertades (desastroses, de vegades) polítiques dels diversos governs que han dirigit e lpaís– ha portat a la situació actual amb la senyora Meloni i els neo-feixistes ocupant tots els punts de poder a Itàlia.

Pel que fa a Franco i els seus seguidors cal reconèixer que ho han tingut bastant més fàcil. A diferència d’Itàlia amb el llegat de Mussolini, aquí ningú ha donat per liquidat oficialment el franquisme (i molt menys a la Constitució) i, per tant, mai hi ha hagut motius per tallar amb la continuïtat, de vegades més discreta, d’altres –com ara– més descarada, del franquisme, la modalitat española del feixisme que no es va morir l’any 1975 amb el seu nefast inspirador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!