Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Renunciar

La primera cosa bella del dilluns 3 de juliol de 2023 és renunciar. Renunciar a què? A totes aquelles coses de les quals podem preveure que, a fi de comptes, ens donaran més tristeses que alegries. És evident que renunciar a les drogues, a l’alcohol, al tabac és molt sensat. O caure-hi només en circumstàncies molt excepcionals. El que té mèrit, però, és seure, agafar paper i llapis i analitzar tota la nostra vida, de punta a punta, amb els més i els menys, i veure què hi surt al final de la llista: renunciar o continuar. Amb aquest senzill raonament quan tenia trenta anys vaig deixar de freqüentar els casinos. Era claríssim que al final de la jornada qui guanyava realment era la banca. També he renunciat –una renúncia, per cert, ben difícil– a fer-me seguidor d’equips. En particular, en bàsquet, de la Fortitudo (*). Algú m’ha dit: bé, però després ha guanyat uns quants campionats. Cert, però també ha hagut de patir pèrdues de categoria i altres humiliacions. Algú altre m’ha suggerit de seguir la Juve. Em costaria molt. Malgrat els càstigs el Cardiff va guanyar nou campionats (**). També he renunciat a llegir llibres que no m’agradin, amb tot el respecte per l’autor (el límit el fixo a la pàgina 75). Cadascú farà la seva llista. Una cosa només cal tenir en compte: es pot renunciar a una relació, però mai es pot renunciar a estimar.

(*) Club de Bolonya, la ciutat on Romagnoli va néixer.

(**) A la Copa de les Sis Nacions de rugby.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Baixar del carro

La primera cosa bonica del dimarts 4 de juliol de 2023 és baixar del carro dels guanyadors quan s’hi enfila gent intrusa que no ha contribuït a l’èxit i que, fins i tot, hi ha remat a la contra.

Ho va saber fer Gigi Riva (*) i a la cadena Sky trobareu un magnífic documental de Riccardo Milani que ho explica (**). Riva apareix com una figura hieràtica, com un monument d’ètica erigit en el lloc triat per ell, no on va néixer. El veiem llunyà, distant com tots els portadors de moral. Potser és per això que mai surt de casa seva. Es reprodueixen declaracions que, més que d’amor, són de respecte. Ell també parla, però no d’aquest episodi, per bé que tampoc el nega.

Era el delegat de la selecció nacional que el 2006 va guanyar el Mundial a Alemanya. Una feina discreta però fonamental per mantenir unit un equip que la vigília de començar el campionat més d’un volia liquidar. Després de l’èxit hi va haver una rua damunt d’un autobús descobert pel carrers antics de la Roma imperial. En un moment determinat varen pujar-hi alguns personatges d’aquells que segueixen l’algoritme de l’opinió majoritària: ultra-crítics en començar i entusiastes en tornar amb la copa.

Gigi Riva va agafar la seva bossa i va baixar del carro. Algun company el va aplaudir. Ell, com ara, era ja d’esquena, camí de casa seva.

(*) Vegeu aquí i també aquí.

(**) Vegeu aquí i també el trailer oficial (aquí sota) del documental amb una encertadíssima tria de la música de fons: ‘Wild Horses’, dels Stones.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Nedar

La primera cosa bonica del dimecres 5 de juliol de 2023 és nedar, salvar-se nedant. I sabent ‘Per què nedem’, títol d’un interessant llibre escrit per Bonnie Tsui (*). A Itàlia l’ha editat ’66th & 2nd’ i conté unes quantes històries sobre com flotar, fugir i salvar-nos.

La que m’agrada més és la primera, aquella del capità segon d’un vaixell enfonsat al sud d’Islàndia. Eren cinc de tripulació. Dos ofegats amb l’impacte. Uns altres dos dirigint-se com si fos un miratge cap a la costa. Frigborsson, el vice-capità, és capaç, en canvi, de recórrer cinc quilòmetres pel mar glaçat nedant sis hores seguides. A causa d’una anomalia biològica, el seu cos està protegit per una capa de greix més pròpia d’una foca que d’un ésser humà. S’ha posat a nedar perquè ha tingut fe en el que feia.

Jo nedo cada matí que puc perquè tot just començar sento que llevo l’àncora del port de la vida vulgar. Amb el cap sota l’aigua, tots els rumors i les estupideses s’esvaeixen: la política, la crítica, els fitxatges del mercat futbolístic. M’aparto del món tal com és i m’endinso en el que m’imagino, en el qual he viscut almenys la meitat de l’existència, entre somnis d’altres tipus. A l’aigua escric relats, cartes a destinataris llunyans, fins i tot aquestes primeres coses boniques. Cada braçada dona pas a la següent, sense esforç em mantinc lliscant. Home horitzontal, germà de l’home vertical, evita els viratges i no et dobleguis mai.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Hegemonia comunista?

La primera cosa bonica del dijous 6 de juliol de 2023 és l’hegemonia comunista, una espècie d’acudit explicat, en la nit dels temps, per l’actor Walter Chiari (*) al senyor Renato Massari.

Fa uns dies vaig llegir al Corriere della Sera una entrevista amb el fill de Chiari, Simone. Explicava que son pare havia pertangut a la Decima Mas (**) i que de manera sistemàtica al final de cada espectacle li dedicava una salutació. Afegia, a més a més, que va ser una víctima de “l’hegemonia comunista”.

De tant en tant surt algú que recorda els temps en què aquest fenomen passava. M’ho dec haver perdut, perquè recordo Walter Chiari a tot arreu: a la televisió, a la ràdio, al teatre, al cinema. Recordo també que en els temps de l’hegemonia comunista la televisió pública, la de l’Estat, amonestava qui feia bromes arriscades sobre el clero o la religió, fins i tot sobre els socialistes (em venen a la memòria els noms de Dario Fo o Beppe Grillo, per dir només algun). I que es censuraven pel·lícules contràries a la moral o a Amèrica, com ‘L’últim tango a París’, però també ‘Bordella’ (***).

Segons explica el Corriere, hi ha una carta d’un tal Renato Massari en la qual explica que Walter Chiari li trucava sovint, en plena nit. En realitat a qui buscava era un homònim, el polític socialista Renato Massari. Però, un cop aclarit l’equívoc, cada vegada tenia una explicació diferent per justificar per què no havia canviat a l’agenda el número de telèfon amb el del Massari amb qui volia parlar realment. Ara sí que he entès tot allò de l’hegemonia comunista.

(*) Vegeu aquí.

(**) La Decima Mas, vegeu aquí, va ser una unitat militar de la marina italiana creada durant el feixisme.

(***) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!