Totxanes, totxos i maons

Si us hi heu fixat, aquests apunts dels últims dies en els que he parlat dels epistolaris de Josep Pla parteixen d’un fet que des de fa uns quants anys podem considerar un anacronisme, un hàbit que ha passat a la història: em refereixo a l’escriptura de cartes. Desenganyem-nos, en l’era del correu electrònic i de les mil i una modalitats de missatgeria, sempre a cavall d’Internet, el gènere dels epistolaris s’ha mort. Ras i curt.

No entraré a fer-ne gaires valoracions perquè estem davant d’allò que en diuen ‘els signes dels temps’, un concepte que té molt d’inexorable, per bé que no puc treure’m del damunt la impressió que en aquesta bugada hem perdut un llençol important.

Treballar en un epistolari aliè; és a dir, seguir el rastre d’uns contactes fets per escrit i en la distància d’una persona, o més d’una, és una feina que s’assembla força a un safari que s’endinsa en una selva per explorar. El joc és sempre a dues cares: la de les cartes rebudes i la de les enviades, l’anada i la tornada, les preguntes i les respostes. Per anar bé aquest procés demana un requisit que no sempre es compleix plenament: que els corresponsals hagin tingut prou cura a l’hora de conservar els respectius papers.

De vegades et trobes amb corresponsals que (Déu els beneeixi!) no només han conservat les cartes que han rebut sinó que, a més a més, han tingut la precaució de fer una còpia de les que han enviat per tenir-ne constància en els seus arxius. Són una minoria, tot s’ha de dir, però quan t’hi trobes tens la sensació d’estar en contacte amb la plenitud, amb la glòria dels cels.

Són mals temps, ja ho he dit. Però no només pels arxivers. També pels que ens considerem drapaires de dades, compiladors de fets viscuts i col·leccionistes de dates.

Vegeu, si no, el que jo explicava fa quatre anys en aquest apunt i també en aquest altre.

Vivim també una mala època pels genealogistes. És a dir, la gent que, tot escorcollant arxius notarials, registres parroquials i altres conjunts de paperassa polsegosa i groguenca, es dediquen a reconstruir tan enrere en els segles com poden la història d’una família, d’una nissaga, d’un llinatge. Avui, però, la possibilitat legal (i ben legítima, d’altra banda) que els progenitors puguin decidir l’ordre dels cognoms que han de portar els infants que neixen afegeix un plus de complexitat a una feina que, per ella mateixa, ja ho és força, de complicada.

Mals temps igualment pels que, drapaires vocacionals, ens dediquem a arrencar pàgines i a retallar articles publicats en diaris i revistes de paper i després arxivar-los de manera prou endreçada com per a) saber que els tenim, i b) saber-los trobar quan els podem necessitar. Dic això perquè juraria que cada vegada es té menys cura a l’hora de datar els papers de manera suficient. Potser ha començat a prendre cos la idea que pels quatre gats que quedem i que ens dediquem a aquestes coses no val la pena perdre-hi gaire temps…

Posaré un exemple d’ara mateix que us serà fàcil de comprovar. Des del passat abril la veterana revista Serra d’Or, de periodicitat mensual, ha fet un canvi de disseny gràfic radical (un canvi sobre el qual ja parlaré un altre dia que tingui ganes de guanyar-me alguna enemistat). Per la seva condició de publicació cultural prestigiosa gràcies al rigor amb què sempre treballa els continguts que publica, juraria que les pàgines de la revista de l’Abadia de Montserrat són de les que més s’arrenquen i s’arxiven per part dels seus lectors.

Quan es separa un article del conjunt de la revista on s’ha publicat amb la intenció de conservar-lo és summament important, vital, que no es perdi la data en què aquell text va ser publicat. Doncs bé, l’equip de dissenyadors que han creat la nova imatge de Serra d’Or s’ha descuidat d’atendre un requisit tan important com aquest i, en conseqüència, en cap pàgina dels números d’abril, maig i juny s’esmenta la data de publicació.

Col·laborador com sóc, des de fa una pila d’anys, de la revista (no només subscriptor), em va faltar temps per avisar d’aquesta anomalia -d’aquest bunyol, vaja- i finalment en el número que acaba de sortir fa uns dies, corresponent als mesos de juliol i agost, he detectat un petit progrés: en totes les pàgines senars apareix, a baix i a l’esquerra, la data ‘JULIOL-AGOST 2023′. De seguida que he vist la novetat m’he apressat a esperonar els responsables de la revista perquè aquest canvi arribi fins al final. És a dir, fins a tenir la data al peu de TOTES les pàgines.

Parelles i senars.

Com Déu i la Moreneta manen.

A veure el setembre què ens trobarem…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!