Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Un entrepà de 29 dòlars

La primera cosa bonica del dimarts 25 de juliol de 2023 és no menjar-se un entrepà de 29 dòlars (gairebé 37 amb la propina i les taxes), tot i que com a mostra de prestigi és perfecte. El plat més demanat d’aquest estiu a Nova York és aquest ‘hot dog’ proposat en el menú d’un restaurant de categoria (Mischa) i creat pel seu xef (Alex Stupak). En parlen les revistes, la xarxa, la gent. El New York Times l’ha comparat amb una obra de Jeff Koons. Vist el panorama sembla que el que cal fer és emportar-se’l a casa, posar-lo en una safata coberta amb una campana de vidre i no menjar-se’l. Però, i si ho fas? És boníssim, diuen. Suggestió? Necessitat de justificar la insensata despesa? L’il·lusionisme és una tècnica molt vella. Posa-li un preu ben alt a alguna cosa i es creuran que té un gran valor. No necessitem ni la pizza de Briatore (*) ni el ‘train food’ de Cracco (**). En el meu primer trasllat a Roma vaig anar a viure davant d’una pizzeria, a Monti (***). La gestionaven dos germans, que em sembla recordar que es deien Picchioni. La ‘margherita’ (cap a la fi del mil·lenni) costava cinquanta mil lires. I això no era tot: es reservaven el dret d’admissió de la clientela. Hi havia sempre cua i ells triaven qui podia entrar i qui no. El gerent, el director del diari, els hereus del propietari em demanaven: tu, que vius a tocar, pots menjar la pizza dels Picchioni? Vols la resposta? Cent euros.

(*) Vegeu aquí.

(**) Vegeu aquí.

(***) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

No sortir-te amb la teva

La primera cosa bonica del dimecres 26 de juliol de 2023 és no sortir-te amb la teva. Sobretot la primera vegada que l’esguerres. Que no t’enxampin et tranquil·litza, però és una condemna de cara al futur. Qui en fa una de grossa i en aparença se’n surt experimenta una esgarrifança, sent com va passant la febre, i acaba asserenant-se i jurant-se a ell mateix: mai més. Elimina indicis, xifres i records. Passat un temps pensa que realment no ha fet res que sigui gaire dolent perquè, ben mirat, el món és igual a com era abans, cap déu venjatiu l’ha fulminat i no s’ha presentat a casa seva cap policia a mitjanit avergonyint-lo davant dels pares, la muller o els fills. Com l’oculista assassí de ‘Delictes i faltes’ reprèn, una mica sorprès, la seva vida. Eliminat l’obstacle, eliminat el pecat. Però aquell home era ja vell, si en fas una de grossa i te’n surts quan ets jove tens tota una vida per endavant per arruïnar-te-la, per cometre errors encara més grans i sentir-te intocable, arrogant, segur de tu mateix, segur de res. Per això, si has de fer-ne alguna de grossa, cosa que passa tard o d’hora i quan passa no sempre n’ets conscient, no demanis de sortir impune, prega que t’enxampin. Aleshores. Quan encara tens salvació.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La banqueta amiga

La primera cosa bonica del dijous 27 de juliol de 2023 és la banqueta amiga on hi pots trobar assegut algú que t’ajudarà a superar allò que et deprimeix. L’han inventada a Harare, Zimbawe, i l’any que ve l’exportaran a Londres i després a Nova York. Sempre hem pensat que aquestes coses passen a l’inrevés, que les bones idees és el món occidental qui les difon i no al contrari. De la mateixa manera que pensem que necessitem tecnologia, ordinadors, telèfons o escàners quan n’hi ha prou amb una veu. Les ‘gogos’ són ancianes de les comunitats de Zimbawe especialitzades en el tractament de l’angoixa i les psicosis mentals. Saben escoltar molt millor que molts analistes de Park Avenue i no recepten psicofàrmacs. Un dia una no va aconseguir evitar el suïcidi d’un noi que no tenia diners per agafar l’autobús fins a la seva consulta. Això va inspirar-li la idea d’escampar banquetes i posar aquestes dones en espera, silencioses. Qui en té necessitat s’hi asseu, parla, s’obre. D’aquesta manera ja s’han curat dues-centes vuitanta mil persones a Zimbawe, Malawi, Kenya, Vietnam. Tard o d’hora arribarà el dia que tindràs ganes de seure i escoltar una veu que et preguntarà si li vols explicar la teva història. I ho faràs amb una dona vella, africana i desconeguda.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!