Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Unes ‘Instruccions per fer-se feixista’ ben recomanables de llegir… i de meditar.
Aquests dies llegeixo ‘Instruccions per fer-se feixista’, de l’escriptora sarda Michela Murgia (*), un llibre que va editar fa quatre anys Empúries i la lectura del qual ara més que mai té sentit.
Paral·lelament a la Sala Villarroel s’està representant, fins al 13 d’agost, la versió teatral interpretada per Mercè Arànega (vegeu aquí i també aquí sota):
Qui segueixi aquestes Totxanes sap la meva convicció que amb el feixisme no s’hi valen ni brometes ni lleugereses. Aquesta gent va per nosaltres i, per tant, no se’ls ha de concedir ni un segon de treva, ni un instant de distracció. Per això penso que el text de la senyora Murgia és summament aclaridor i instructiu ara i aquí.
Us en reproduiré un fragment perquè us feu a la idea del tarannà d’aquestes ‘Instruccions per fer-se feixista’ que em semblen tan recomanables (no us perdeu la referència al cavall de Troia):
“Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida, però molt útil per al feixisme: si ens presentem a les eleccions tenint la picardia d’evitar dir de forma explícita que som feixistes, hi ha moltes probabilitats que els ximples dels demòcrates ens deixin ser candidats, ser votats i fins i tot governar, convençuts que simplement som uns adversaris portadors d’idees una mica diferents. Com amb Troia, no cal posar-hi setge: n’hi ha prou construint un cavall de fusta i seran les mateixes institucions democràtiques les que ens obriran la porta. Presentar-se com a adversaris és un cavall de Troia excel·lent.
‘¿Però de debò que els demòcrates progressistes i els conservadors estaran disposats a creure que no som feixistes?’, us preguntareu vosaltres, amb raó. És clar que sí, i la raó és òbvia: en els fons ells desitgen amb totes les seves forces pensar que el feixisme no existeix, que és un fenomen històric superat i que no hi ha cap possibilitat que es torni a presentar. Per tant, ignoraran de manera espontània tots els senyals que els puguin obligar a admetre que no hem deixat d’existir mai, que no ens en hem anat mai i que fa anys que ens estem organitzant. Ens diran ‘nostàlgics’, ‘la nova dreta’, ‘nacionalistes’, o d’altres maneres, però seran ells mateixos els que no voldran pronunciar la paraula ‘feixistes’, perquè desperta no a nosaltres, que estem ben desperts, sinó els seus propis fantasmes.
Si això no obstant algú captés la indirecta i pronunciés aquesta paraula, amb el prefix ‘neo-‘ al davant o sense, i pretengués -per posar un exemple absurd- que se’ns impedís de participar en les eleccions, de tenir escons, o fins i tot demanés que se’ns acusés d’apologia del feixisme, és llavors que el cavall de Troia de l’adversari es revelarà plenament funcional. En tindrem prou de cridar indignats: ‘Ai, que no sou demòcrates de debò! En realitat voleu reprimir el dissentiment, les diferències, el pluralisme, les veus contràries’, i tindrà lloc un fenomen inversemblant: com que són mecanismes defectuosos, les democràcies acusades de ser antidemocràtiques patiran un curtcircuit i els demòcrates fins i tot poden arribar a pensar que els feixistes són ells si no us deixen expressar. És aquesta la meravella de la democràcia: a diferència del feixisme, sempre pot ser utilitzada en contra d’ella mateixa.
El petit joc de fer veure que som els adversaris dels demòcrates és molt útil per introduir-se en el sistema, però un cop dins és el moment d’actuar d’acord amb la veritat: no hi ha adversaris, només enemics. Amb l’enemic no hi ha mai equívocs: no parlem d’algú que formi part del sistema, sinó de l’anomalia, del càncer d’aquest. Deixeu que siguin els demòcrates els que es refereixin a l’antagonista com a adversari, especialment si aquest adversari sou vosaltres, perquè així cada vegada que us esmentin us legitimaran com a part del sistema. En canvi, vosaltres comenceu de seguida que pugueu a referir-vos als antagonistes com el que són: els vostres enemics.”
El llibre avança al llarg d’uns quants capítols més fins que arriba al final. Allí trobem un capítol d’agraïments de l’autora i, just abans, un altre titulat ‘Per evitar malentesos’ que em sembla que tanca perfectament el llibre i situa en el seu punt just el que ens ha volgut transmetre Michela Murgia. No és gaire llarg i us el reprodueixo a continuació:
“PER EVITAR MALENTESOS
Ja ho sé, ara t’agradaria que, arribats al final, et digués que tot plegat era una provocació, que ha estat un joc divertit invertir els punts de vista però que ara tornem a l’ordre: allà els feixistes i aquí nosaltres, els demòcrates. Doncs no. Les coses que he escrit, no totes i no sempre, en alguns moments de la meva existència -els més durs, el més superficials, d’emprenyament o d’ignorància-, les he pensat, ni que sigui per un instant, i crec que això ens ha passat a tots. No m’interessava escriure un llibre contra els feixistes d’avui o d’ahir, italians o americans, locals o globals. Ningú em necessita a mi per assenyalar qui són els feixistes d’avui, perquè és evident. Els que aixequen murs, els que limiten la solidaritat als seus, els que instiguen els uns contra els altres per controlar-los a tots, els que limiten les llibertats civils, els que neguen el dret a la migració amb l’arma de la llei i la coartada de la responsabilitat, aquests són els feixistes d’avui. El problema és determinar qui no està en part implicat en la legitimació del feixisme com a sistema, és a dir, quant de feixisme hi ha en aquells que es consideren antifeixistes. El risc és dir: si tot és feixisme, res no ho és. No és així. No tot és feixisme, però el feixisme té la fantàstica capacitat, si no hi estem a sobre constantment, de contaminar-ho tot.”
—————————————————————–
(*) Precisament aquests dies Michela Murgia és notícia a Itàlia -una notícia trista perquè pateix un càncer als ronyons en fase terminal- a causa del seu casament (vegeu aquí).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Excel.lent escrit. Del tot d’acord. I si substitueixes “feixisme” amb el nom d’altres ideologies dictatorials i genocides com “comunisme”, funciona tot exactament igual