Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
No recordo les circumstàncies exactes del fet però sí que puc dir que fa bastants anys -abans que naixés la Mila, la nostra primera néta- en una xerrada informal amb companys de feina especulàvem sobre quines situacions pensàvem que era convenient posar-nos corbata i a quines no. Com era d’esperar varen sortir els casaments, els enterraments, les visites de compromís, els dinars de feina, les festes assenyalades… Jo, però, vaig aportar una idea que va sorprendre tothom: el millor moment per posar-me una corbata seria quan fos avi. Més exactament, cada vegada que anés a veure per primera vegada un net o una neta. La corbata entesa, doncs, com l’element principal d’un ritual de benvinguda.
Per això, quan els últims dies de maig de 2012 va néixer la Mila, la nostra primera néta, no vaig dubtar-ho ni un instant: vaig triar una corbata –comprada el 1999 al Guggenheim de Nova York— que reproduïa, molt ampliat, un fragment d’un quadre de Van Gogh, cosa que donava a aquell tros de tela un impacte visual molt remarcable (vaja, d’aquelles corbates que difícilment passen desapercebudes) i me la vaig posar. Pel que fa a la camisa d’acompanyament vaig triar una de to vermellós i màniga llarga que em va semblar que combinava força bé amb el tros de Van Gogh que em penjava de la gargamella.
En arribar a l’habitació de la clínica, l’endemà del naixement, hi havia una part de la família materna vinguda especialment de la Bretanya. Allí mateix l’estimat Alain, armat amb la seva càmera digital, va immortalitzar el moment que per primera vegada jo agafava la Mila i la tenia als braços amb una imatge apaïsada que em mostrava de mig cos en amunt. En els meus plans previs no havia pensat en l’eventualitat d’una fotografia, però el resultat va ser tan engrescador que vaig decidir que si la vida em proporcionava més oportunitats de donar la benvinguda a nous nets o netes aquella camisa i aquella corbata serien el meu uniforme de recepció i acolliment.
I així va ser. Nou anys després, un altre dia de maig va arribar el Tom. Com que érem encara en temps de pandèmia no va ser possible visitar la mare i el nadó a la clínica, com sí que havíem pogut fer amb la Mila, i la cerimònia de rebuda va ser quatre dies després quan ja eren a casa seva. La fotografia la va fer, aquesta vegada ja amb un mòbil, el noi gran de casa, pare de la criatura, reproduint l’enquadrament de la fotografia que havia fet l’Alain.
I fa molt pocs dies he donat la benvinguda, amb el protocol de rigor, al Guiu, el primer fill del noi petit de casa. Va ser el 25 de juny a Centelles, lloc on té casa seva, i vaig tenir la sort que les fotografies -en plural perquè va ser una sèrie- me les fes la S., mare del Guiu, que d’afers audiovisuals en sap un niu.
Com que sóc militant del paper, tot i tenir totes les fotografies d’acollida de tots els nets degudament digitalitzades, aquesta setmana les he fet imprimir a la copisteria en paper fotogràfic i ara, mentre escric aquest apunt, les tinc al costat mentre esperen que les introdueixi en una bossa i les incorpori a l’arxiu familiar, prèvia catalogació (amb el número de bossa 385) a la base de dades corresponent.
Contemplo les imatges amb una mirada que intento que sigui neutra i em sembla que el conjunt fa patxoca. Pel que fa al meu aspecte físic crec que aquests onze anys els he superat amb bona nota. Ni estic més prim ni més gras, ni he crescut més ni m’he encongit, cosa que fa que la camisa m’entri i em cordi sense problemes, tant ara com el 2012.
Pel que fa al cabell, com que les fotos amb els dos primers nets varen ser fetes per, diguem-ne, ‘aficionats’, la part superior del meu cap apareix retallada i es fa difícil establir comparacions sobre la meva població capil·lar d’aleshores en relació a la sèrie d’ara, feta per una professional, que sí que retrata el cap complet. Per si algú sent curiositat diré, però, que el 2012 ja partia d’una quantitat de pèl no gaire considerable i que ara, tot i haver tingut pèrdues, mantinc la posició amb dignitat fins al punt que encara no em puc definir de cap manera com un calb total.
La diferència més notòria correspon a les ulleres. El 2012, amb la Mila, en portava i amb el Tom i el Guiu ja no. El moment clau va ser l’operació a què em vaig sotmetre el juliol de 2018 gràcies a la qual, després de seixanta anys portant ulleres a tothora, me’n vaig alliberar.
Com les vegades anteriors, la corbata ‘vangoghiana’ i la camisa han tornat a l’armari amb instruccions concretes que es mantinguin en forma i a punt pel que hagi d’esdevenir en el futur. Mai se sap si la vida em donarà encara una altra oportunitat de lluir-les.
Ja ho diu, el mestre Rubén Blades a ‘Pedro Navaja’: “La vida te da sorpresas / sorpresas te da la vida, / ay, Dios…”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Curiós ritual que admiro però no comparteixo. Per a mi la corbata ha estat sempre un signe de respecte quan visitava malalts (respecte pels malalts quedi clar) i un signe d’opressió quan vaig acabar treballant com a directiu en un lloc de mal record en la que s’exigia corbata fins i tot el mes d’agost. No cal dir que em saltava la norma sempre que podia… però amb la corbata presta al meu despatx per si venia el gran “capo”. Ell sempre anava amb camisa de màniga llarga i encorbatat. També era dels que enviava correus a les dues de la matinada…
I ja que parles de rituals deixem explicar-ne un de meu. Com que no suporto les nits electorals, carregades d’errors i d’histèria col·lectiva un servidor sempre que hi ha eleccions desconnecto mòbil, ordinadors, etc. i vaig al llit a les 19:55 h. Quan em desperto per anar a fer p… Obro l’ordinador i veig els resultats cuits i servits. No sabeu pas el que em relaxa…