Totxanes, totxos i maons

Fa set anys vaig escriure un apunt (aquest) que vaig titular ‘Dues tasses de Proust’ i en el qual passava revista a la situació, aleshores, de les dues traduccions al català de la ‘Recherche’ que teníem en marxa: la de Josep Maria Pinto, a Viena Edicions, i la de Valèria Gaillard a Edicions Proa i a Labutxaca (Grup 62).

En un dels apartats de l’apunt comparava les diverses versions fetes pels traductors (Vidal Alcover, Pinto i Gaillard) del famós paràgraf inicial de Proust. Més concretament hi deia això:

— Text original de Marcel Proust: «Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: ‘Je m’endors.’»

— Versió de Jaume Vidal Alcover: «Durant molt de temps em vaig colgar dejorn. De vegades, encara no havia apagat l’espelma, quan ja els meus ulls es tancaven tan aviat, que ni tenia temps de dir-me: ‘M’adorm’.»

— Versió de Josep Maria Pinto: «Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan de pressa que no tenia temps de dir-me: ‘M’estic adormint.’»

— Versió de Valèria Gaillard: «Durant anys he anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: ‘M’adormo.’»

La versió de Josep Maria Pinto, editada per Viena, aviat farà un any que va arribar a la culminació (vegeu aquí la notícia) i pel que fa a l’altra, la de Valèria Gaillard, som al mateix lloc on érem fa dotze mesos.

En tot cas, el que m’ha mogut a escriure ara és el fet que he trobat un article de Vittorio Panicara d’abril de 2021 (aquest) en el qual planteja la mateixa comparació entre el Proust original francès i quatre versions diferents publicades en llengua italiana. M’ha semblat instructiu i divertit i per això us plantejo el joc.

El text original de Proust és aquest:

«Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dire: ‘Je m’endors.’»

I les quatre versions diferents publicades a Itàlia entre 1963 i 1990 són aquestes:

Natalia Ginzburg: Per molto tempo, mi sono coricato presto la sera. A volte, non appena spenta la candela, mi si chiudevan gli occhi cosí subito che neppure potevo dire a me stesso: “M’addormento”. 

[Marcel Proust, La strada di Swann, traduzione di Natalia Ginzburg, Einaudi, 1963]

Paolo Pinto: Per molto tempo, mi sono coricato presto la sera. A volte, appena spenta la candela, gli occhi mi si chiudevano così in fretta che nemmeno avevo il tempo di dire a me stesso: «M’addormento». 

[Marcel Proust, Dalla parte di Swann, traduzione di Paolo Pinto e Eurialo De Michelis, Newton Compton, 1990]

Giovanni Raboni: A lungo, mi sono coricato di buonora. Qualche volta, appena spenta la candela, gli occhi mi si chiudevano così in fretta che non avevo il tempo di dire a me stesso: “Mi addormento”. 

[Marcel Proust, Dalla parte di Swann, traduzione di Giovanni Raboni, Mondadori, 1965]

Bruno Schacherl:  Per molto tempo io sono andato a letto presto. A volte, appena spento il lume, gli occhi mi si chiudevano istantaneamente. Non avevo neppure il tempo di dirmi: «M’addormento». 

[Marcel Proust, Dalla parte di Swann, traduzione di Bruno Schacherl, G. C. Sansoni Editore, Firenze, 1965]

E la nave va (Fellini dixit)…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!