Totxanes, totxos i maons

Barcelona ha canviat molt. No és un fenomen d’ara, encara que molts s’ho pensin: fa més de quaranta anys que me’n vaig adonant. Uns canvis que segurament poden considerar-se com inevitables i lògics però que a mi en segons quins aspectes em semblen, si més no, discutibles.

No aprofundiré per aquesta banda (almenys avui), però sí que vull dir que em sento molt cofoi d’haver conegut una Barcelona que gairebé ha desaparegut. Una ciutat plena d’edificis singulars i de botigues ‘de tota la vida’ que ara només viu en la memòria dels més veterans (com a complement del que dic vegeu aquest apunt de fa sis anys i també aquest altre, que n’és la continuació).

Recordo una conversa amb un dels meus caps a l’empresa constructora on treballava -parlo dels últims anys setanta- en la qual em deia: ‘Fins no fa gaire feies una ullada a un xamfrà i sabies immediatament en quin indret de Barcelona et trobaves. Ara això cada vegada és més difícil’. No cal dir que la conversa va començar parlant de Núñez y Navarro que va omplir d’edificis despersonalitzats i clònics les cantonades de la ciutat. Una ciutat abocada sense cap mena d’escrúpol a l’especulació del metre quadrat urbanitzable.

Tot això em va venir a la memòria un dia d’aquesta setmana, parlant amb un parell de bones amigues. Els explicava que quan jo era petit els diumenges que sortíem a fora en el cotxe familiar per prendre l’aire ma mare tenia una referència inequívoca, a la tornada, per anunciar-nos que ja érem prop de casa: la merceria ‘La ilusión’. Entràvem a Barcelona per la Meridiana, seguíem Aragó enllà i en arribar al xamfrà amb Muntaner –on a la banda Llobregat/mar hi havia la botiga– ma mare exclamava: ‘Mira, ja som a La ilusión’ i, al conjur d’aquesta frase, mon pare girava volant cap a l’esquerra i enfilava fins a casa.

La merceria ‘La ilusión’ va mantenir-se oberta uns quants anys més en aquell mateix indret fins que un dia va desaparèixer sense cap solemnitat, com tants altres indrets de la ciutat que vaig conèixer i que ja no hi són.

La ciutat que enyoro perquè gairebé res de l’actual m’ajuda a recordar com era.

I com érem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!