(L’anterior apunt de la sèrie el podeu veure aquí) Aquell ‘encisador museu semiclandestí’ que esmenta Jean Tardieu en el seu llibre és el Museu de la Vida Romàntica, una màgica bombolla connectada amb el segle XIX (vegeu aquí) que, certament, poquíssims parisencs coneixen i que a l’A. i a mi, ves per on, ens agrada
Aquí sota trobareu l’article que la revista Serra d’Or em va encarregar fa uns mesos a propòsit dels 50 anys de la inauguració -el 23 de maig de 1973- de la sala Zeleste al carrer de l’Argenteria de Barcelona. Com acostumo a fer amb la majoria dels que publico, aquest article el penjo en aquest
Hem estat quatre dies a París. Bé, més exactament hem estat una tarda (la del dilluns 12 de juny, dos dies complets, el 13 i el 14, i el matí del dijous 15 de juny). Tres dies, si fem la suma com cal. Ha estat la nostra quarta visita a la capital del país veí.
La setmana passada la vida ens va fotre un parell de castanyots als que hem seguit des de fa anys la música que es fa aquí: el dilluns ens deixava el guitarrista Emili Baleriola, nascut el 1952 (vegeu aquí), i el divendres el pianista Lucky Guri, nascut el 1950 (vegeu aquí). Tant l’un com l’altre
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
El mes de febrer de 1982 vaig ingressar com a soci a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i entre octubre de 2001 i abril de 2005, amb el poeta valencià Jaume Pérez-Montaner com a president, vaig ser membre de la Junta Directiva de l’entitat amb el càrrec de Tresorer. Encara en soc soci –i amb
En l’atapeït calendari de Dies Internacionals, Universals o Mundials d’Alguna Cosa que tenim al llarg de l’any –una dèria que no es va aturar ni en temps de pandèmia– avui li arriba el torn a la música. Pel que sembla, això de la Festa de la Música és un invent (vegeu aquí) del ministre francès de
Cap al vespre del dia d’avui, 20 de juny, ha arribat al món en Guiu, el nostre tercer net. Pràcticament a hores d’ara només sabem això. I que tot ha anat bé, tant per la mare com pel fill. En Guiu ha suposat una sorpresa complementària perquè els seus pares -amb excel·lent criteri, crec- no
(Vegeu aquí un apunt recent relacionat amb aquest mateix assumpte) Llegint ‘L’home és el tot’, escrit el 1956 i publicat sis anys després, veiem com Gaziel, conscient que segurament aquella serà la darrera visita que farà a Florència (va ser així: es va morir vuit anys després) descriu el que l’envolta amb la seva habitual
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí el capítol anterior) Bé, el cas és que el febrer de 1985 ‘Pedra de tartera’ ja és a les llibreries i de seguida fa que se’n parli llargament. Destacaré dues crítiques que encara avui, quan les he rellegides, m’han semblat vàlides i molt significatives: la de Ramon Pla i
(La sèrie comença aquí) Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu
(La sèrie comença aquí) Any 1984, 14 de desembre, divendres. Hotel Princesa Sofia, Barcelona. Conta la llegenda que aquella nit la Maria Barbal i el seu home no tenien previst de fer res d’especial: soparien, mirarien una estona la televisió i després se n’anirien a dormir. A la mateixa hora d’aquell mateix vespre els salons
Maria Barbal: el territori de la bona literatura Conferència a l’Ateneu Santjustenc. Sant Just Desvern. 2 de juny de 2023 Fa gairebé un any que la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc em va demanar si podia encarregar-me de la xerrada final d’aquest cicle de conferències titulat ‘Geografies literàries amb veu de dona’. Més concretament, se’m
Ja fa temps que em ronda pel cap escriure sobre el que em sembla una mania dels cervellets que disposen coses a l’Ajuntament de Barcelona en relació als paviments de les zones on s’estan renovant els carrers. Em refereixo a la mania de no posar gaires panots i d’inventar-se altres tipus de paviment -per a
Divendres, 10 del matí. Surto de fer les compres alimentàries setmanals a la plaça provisional (una provisionalitat que tant de bo que duri uns quants anys més) que ocupa la calçada central del passeig de Sant Joan i enfilo amb la moto cap a Montjuïc perquè vull fer una visita molt breu al MNAC. La intenció