Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (147).
(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).
54 anys
La primera cosa bonica del dilluns 19 de juny de 2023 és la durada de la història d’amor entre Romano Prodi i Flàvia, la seva muller, tal com ell subratlla, fins al final: 54 anys (*). ¿Per què ens colpeix? ¿Per què la considerem extraordinària? Poc acostumats com estem a aquestes maratons considerem normal una cursa de 800 metres, o de 400 amb obstacles, o deu anys, o vint si hi ha fills. A les relacions de llarga durada els atribuïm una qualitat màgica. Diem: ‘Quina sort que s’haguessin trobat!’, com si fos l’escurabutxaques d’un casino, oblidant l’esforç i el compromís que significa, la tria renovada cada matí en despertar-se. El temps, de fet, no té gaire valor, és un fals índex. L’altre dia, en el tren que em portava a Torí una parella explicava que portaven casats 55 anys. ‘Aviat seixanta, les noces de diamant!’, va exclamar una passatgera. ‘Déu meu, esperem que no!’, li ha respost l’ancià marit mentre la dona movia el cap fent-li costat. Ara em ve a la memòria una pel·lícula molt curiosa en la qual un paio intenta connectar amb un cable Kansas City i New York per fer viatjar les informacions de Borsa a velocitat superior a la normal i enriquir-se invertint anticipadament. El temps que necessita són setze mil·lèsimes de segon. Quan ho aconsegueix li diagnostiquen una malaltia terminal. ‘¿Què faries si sabessis que et queden setze mil·lèsimes de segon?’, li pregunta el seu soci. Li respon: ‘El mateix que si per endavant tingués cent anys’.
(*) Vegeu aquí, també aquí i aquí.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
Airport 2023
La primera cosa bonica del dimarts 20 de juny de 2023 són els noms amb els quals solen batejar-se els aeroports. Leonardo da Vinci, Guglielmo Marconi, Falcone e Borsellino, Karol Wojtyla, Galileo Galilei, Silvio Berlusconi (l’enxampeu, l’intrús?). La proposta de canviar Malpensa (*) no agafa gaire volada. ¿Us imagineu el pilot anunciant: “Comencem el descens a l’aeroport Silvio Berlusconi”? Segur que el vol acaba amb segrest. Hi ha qui recorda aquell vell acudit, relacionat amb l’aviació i recuperat al Tik Tok, de quan encara era viu en el qual és amb Putin, Biden i el Papa i canvia la bossa de l’assistent pontifici per un paracaigudes. Com a molt, poseu-li el nom a la terminal d’autobusos de Monza. Per dir alguna cosa. ¿Qui aplega més mereixements? Una llarga llista de noms; fins i tot algun de dona: Rita Levi Montalcini, ¿per què no? ¿Mèrits empresarials? Adriano Olivetti. ¿Esportius? Enzo Bearzot. ¿De l’espectacle? Federico Fellini. Són gent que no ha dividit; que ha unit. Que ha escampat el bon nom d’Itàlia pel món totalment convençuts del que feien. Em sembla, vaja.
(*) Nom actual de l’aeroport de Milà
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
1,2,3, llença’t!
La primera cosa bonica del divendres 23 de juny de 2023 és el coratge (que hauria de ser norma) de comptar fins a tres i tot seguit llençar-se, sense els espasmes de l’espera i de l’angoixa. Sempre i en totes les situacions.
Ho pensava quan veia gent que, sacsejada pel vent de llevant i per l’espuma de les onades, s’acostava al mar per fer el primer bany de la temporada. Amb la mateixa actitud que a la piscina del barri que, per estalviar, té l’aigua més aviat freda. Dubten, submergeixen una cama, s’aturen, ara uns centímetres més, reculen, esperen una estona més. Una agonia.
Un, dos, tres i cap a dins. Tres minuts de patiment contra tres segons que, un cop superats, sobta pensar que hàgim hagut d’esperar tant per decidir-nos. És una actitud útil per a moltes altres situacions a la vida: superar un examen, presentar una proposta, llançar-se (de manera literal o no) contra un obstacle. I és útil també, i sobretot, al final. Sense por: un, dos tres i anem a veure què hi ha a l’altra banda de la pantalla.
(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)
———————————————————————————————–
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per si algú està interessat us deixo l’enllaç d’aquest article d’EL PAÍS de 2014 sobre aquests tres mil·lisegons que poden fer que un broker guanyi milions. No puc recordar el títol de la pel·lícula a la qual fa referència en Romagnoli, però si algun lector se’n recorda li agrairia que m’ajudes a recordar-la.
https://elpais.com/economia/2014/04/17/actualidad/1397765288_987700.html