Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Any 1984, 14 de desembre, divendres. Hotel Princesa Sofia, Barcelona.

Conta la llegenda que aquella nit la Maria Barbal i el seu home no tenien previst de fer res d’especial: soparien, mirarien una estona la televisió i després se n’anirien a dormir.

A la mateixa hora d’aquell mateix vespre els salons de l’Hotel Princesa Sofía de Barcelona obrien les portes per acollir els assistents al sopar de la Nit de Santa Llúcia, la festa literària més important de l’any en el transcurs de la qual es proclamen uns quants premis de prestigi: el Sant Jordi de novel·la, el Carles Riba de poesia, el Joaquim Ruyra de literatura per a infants i joves, etc.

A diferència d’ara, que el jurat es reuneix i emet el seu veredicte uns dies abans sense fer-lo públic, aquell vespre de fa quasi quaranta anys els respectius jurats sopaven i tancaven les deliberacions finals en unes dependències separades del menjador on es feia la festa.

Però un d’aquests jurats (i això ja no ho conta la llegenda sinó que està documentat en un article de Pep Albanell que es va publicar l’endemà al diari Avui) va tenir molt poca feina perquè no va trigar ni cinc minuts a posar-se d’acord: per primera vegada en quinze anys d’existència el premi Joaquim Ruyra s’atorgava amb l’acord unànime del jurat.

La raó era molt senzilla: entre tots els textos que s’hi havien presentat destacava poderosament un que no arribava als cent folis i que contenia l’estremidora història d’una dona —de nom Conxa— que explicava en primera persona la seva vida des que va nàixer en un poblet perdut del Pallars fins a la seva vellesa reclosa entre les quatre parets d’una porteria de l’Eixample barceloní. El llibre es titulava ’Pedra de tartera’ i la persona que el signava era una escriptora desconeguda fins aquell moment que es deia Maria Barbal. O, més exactament, Mari Barbal i Farré, que és el nom amb el qual es va presentar al premi a cara descoberta.

Una de les coses que va sobtar a tothom és que una novel·la com aquella optés al premi Joaquim Ruyra, de literatura infantil i juvenil, i no al Sant Jordi, el premi estel·lar de la Nit. Hi havia, però, un motiu de pes: com he dit fa un moment, la història de la Conxa ocupava un centenar de fulls, una extensió que era pràcticament la meitat de la que exigien les bases del Sant Jordi a les obres que optaven al premi. Per aquesta raó Maria Barbal va haver de tirar cap al Ruyra que era el premi que admetia treballs de format més breu.

De l’article a l’Avui de Pep Albanell em sembla significatiu aquest paràgraf: ‘Llegir Pedra de tartera i pensar en la Colometa de Mercè Rodoreda és gairebé inevitable. Les dues novel·les coincideixen en moltes coses: la difícil senzillesa i la bellesa del to narratiu, el tema, el moment històric… Per això no és estrany que en el moment d’atorgar el premi Joaquim Ruyra a aquest text algú parlés d’una Colometa rural.’

Poc després, el febrer de 1985, ‘Pedra de tartera’ arribava a les llibreries publicada per l’editorial Laia i a partir d’aleshores lectors i crítica es varen posar d’acord a valorar els mèrits de la novel·la de Maria Barbal amb els resultats que avui, trenta-nou anys després i amb una pila de llibres més publicats per l’autora, tots coneixem.

Poso algunes xifres il·lustratives per situar-nos: de l’edició de Laia de 1985 se’n varen fer 10 reimpressions, i de la nova edició que Empúries va fer dos anys després, el 1987, se’n varen fer 7 més, fins que el març de 1993 ‘Pedra de tartera’ va passar definitivament a mans de les Edicions de La Magrana.

I tot això sense deixar de banda el fet, també inusual, que poc després Joaquim Vilà i Folch va fer-ne una adaptació teatral amb tres actrius presents permanentment a l’escenari que representaven la Conxa en diferents edats.

——————————————-

Com tot a la vida, les coses tenen un text que les descriu i un context que les explica.

I aquella Nit de Santa Llúcia de 1984 no va ser pas una excepció perquè, de fet, la placidesa amb què es va resoldre el veredicte del premi Joaquim Ruyra no va tenir res a veure amb els marrameus que va provocar el veredicte del Sant Jordi de novel·la, el premi gros de la Nit. Un Sant Jordi que es va emportar la tarragonina Olga Xirinacs amb ‘Al meu cap una llosa’ (una novel·la d’una qualitat fora de discussió aleshores i encara avui) contra els esgarips que varen muntar tres dels altres quatre escriptors que havien arribat amb ella a la votació final. Una situació llastimosa que, diguem-ho tot, va ser atiada per algun membre bocamoll del jurat transvestit de bomber piròman al qual, per dir-ho a la moderna, ‘li anava la marxa’.

Tot plegat una petita mostra de les coses que passaven aquí durant els anys vuitanta. I si mai teniu la intenció de conèixer aquest episodi de primera mà us recomano que pregunteu a l’Olga Xirinacs que us farà cinc cèntims ben detallats d’aquell poc —gens, vaja— edificant episodi.

————————————————–

Els anys vuitanta… Fem una mica d’història.

La dècada dels vuitanta va començar amb les eleccions que varen portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat l’abril de 1980. Abans de les votacions els partits d’esquerres —el PSUC i, sobretot, els socialistes— tenien coll avall que la victòria no se’ls havia d’escapar, que els pertanyia. I veient el resultat final, varen arribar a una nefasta conclusió: els votants s’havien equivocat, cosa que els va portar a formalitzar un discurs molt dur basat en l’existència de dues Catalunyes.

Per una banda, la Catalunya moderna, oberta, ciutadana i cosmopolita, que és la que volien representar ‘raventosos’, ‘raimonobiolsos’ i ‘marmamates’. I per l’altra, la Catalunya de les comarques, rònega, tancada, camperola i carca, que representaven les forces que s’acabaven d’instal·lar en el poder autonòmic.

Eren, per exemple, temps de muntar campanyes amb anuncis on es veia la fotografia d’una vamba neta i plena de coloraines retratada al costat d’una espardenya bruta i desmanegada. Era el temps, també, d’una anècdota atribuïda a Oriol Bohigas, aleshores delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, que quan va veure que el futur Centre de Cultura Contemporània, que la Diputació construïa a l’antiga Casa de la Caritat, tenia un logotip amb cinc lletres C i una sola B va preguntar quina de les cinc ‘C’ corresponia a Catalunya. La resposta va ser que cap. (Centre de Cultura Contemporània Casa de la Caritat Barcelona)

Aquesta pugna va donar joc a un munt de situacions no gens edificants per cap de les dues bandes. I si en algun àmbit la brega va tenir una virulència més notòria aquest va ser el de la cultura. Un gremi que ja no simpatitzava gaire amb les polítiques convergents, situació que es va radicalitzar encara més per la convicció de Pujol i el seu nucli dur que amb la gent de la cultura calia tenir com menys tractes millor. Que no era gent clara.

És en aquest context que Maria Barbal entra en escena i la premsa no tarda gens a parlar d’aquell nou descobriment. Ni va trigar tampoc gaire a inventar-se una dicotomia més: ‘novel·la rural contra novel·la urbana’. Una pugna que, per la banda rural tenia elements tan importants com la mateixa Barbal o Jesús Moncada que el 1988 publicava ‘Camí de sirga’. En canvi, a ciutat triomfaven els autors mediàtics, els bars de disseny i les editorials ‘modernes’ amb Columna com a estendard. Segurament molt pocs ho deuen recordar, però va ser en aquella època que al Nick Havana es va instal·lar una màquina expenedora de llibres idèntica a les que servien coca-coles o paquets de tabac.

—————————————

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!